A mida que s'acosta el moment del part (previst per cap d'any) s'incrementa la por escènica a les nits que t'esperen. Heu pujat mai al Dragon Kahn? La muntanya en sí no fa por, perquè estàs totalment lligat i allò va tant ràpid que no t'adones de res. El que fa més por és la cua, quan t'hi vas acostant, avançant metre a metre, i sents des de dalt els crits d'aquells que t'han precedit. Això fa por.
Una sensació similar experimenta el futur pare quan, una vegada i una altra, de totes les maneres imaginables, tothom insisteix en el mateix: no dormirà. L'angoixa saber que les llargues migdiades no tornaran en molt de temps, que vés a saber quan tornarà a despertar-se un diumenge a les 11 del matí , amb la llum del sol escalfant-li la cara i un fil de saliva regalimant galta avall. Després no serà tant, o sí, però la por ja està creada i ha fet el seu efecte: el futur pare vol dormir molt.
Però no pot, perquè un cop complerts els 7 mesos (perdó, 30 setmanes) d'embaràs, toca tenir-ho tot a punt per quan arribi la criatura. Cal tenir l'habitació llesta, i això vol dir paletes, lampistes, fusters, pintors i llargs recorreguts buscant cortines "ni massa infantils ni massa serioses", perquè ai las, el futur pare no va voler reservar durant 8 anys un espai buit per a la criatura que hauria de venir, i el va convertir en un despatx. Quina poca previsió!
També es plantegen seriosos dubtes existencials, com el nombre de portes del cotxe (amb tres en tindrem prou?), el tancament de les finestres (i si el nen salta el triple de la seva alçada i arriba?) o, el més important de tot, si dormirà més o menys lluny del llit dels pares o si beurà del pit. Hi ha "estivillistes" i "carlosgonzalezistes", de sota les pedres apareixen dones que defensen la "Lliga de la Llet" (nom espectacular que un bon futur pare no oblidarà mai) amb la mateixa vehemència amb que Sarah Palin parla de l'Associació del Rifle, ... Les converses, en aquests casos, superen els excessos verbals d'una tertulia sobre futbol entre culés i merengues.
Són dies en que la futura mare llegeix un promig de tres llibres per setmana, retalla reportatges i compra revistes amb noms propis dels anys 50 (com definiríeu, si no, una cosa anomenada "Mi bebé y yo"?). Afortunadament, els pares semblem estar exclosos d'aquesta tasca (i si no els agrada, que canviïn el títol de la revista per "Mi bebé y nosotros"), i ens hem de limitar a escoltar les 'perles' que deixa anar la dona i posar cara d'atenció quan ens explica com ha anat el curs de prepart.
Perquè sí, la humanitat ha arribat fins aquí sense cursos de prepart, però ara és im-pres-cin-di-ble anar-hi! I no només això, les comadrones s'han unit contra el gènere masculí, i netegen el cervell de les seves alumnes fins que aconsegueixen que hi arrosseguin el mascle respectiu, no fos que al paritori la mare no s'hi vegi amb cor i hagi de ser el pare qui tregui el nen per l'esfínter. Però d'això ja en parlaré quan hi vagi, és clar.
També són dies en que la mare experimenta tota mena de consells de salut ("estimula't els mugrons!"), dietes ("sopa calent!"), potingues ("unta't cada matí el cos de crema hidratant!") i proves. D'aquestes últimes, la que més frepat deixa al futur pare és una amb nom d'irlandès, el test d'O'Sullivan, que serveix per detectar alguna cosa relacionada amb la diabetis. Pel que sembla, el tal O'Sullivan va inventar-se un mètode infalible per saber com reaccionaria una futura mare davant un excès de glucosa: inflar-la de glucosa. Diu la llegenda que O'Sullivan va morir quan, com a bon científic, experimentava amb el seu propi cos un test similar per calibrar la resistència del fetge dels futurs pares al whisky irlandès.
Una sensació similar experimenta el futur pare quan, una vegada i una altra, de totes les maneres imaginables, tothom insisteix en el mateix: no dormirà. L'angoixa saber que les llargues migdiades no tornaran en molt de temps, que vés a saber quan tornarà a despertar-se un diumenge a les 11 del matí , amb la llum del sol escalfant-li la cara i un fil de saliva regalimant galta avall. Després no serà tant, o sí, però la por ja està creada i ha fet el seu efecte: el futur pare vol dormir molt.
Però no pot, perquè un cop complerts els 7 mesos (perdó, 30 setmanes) d'embaràs, toca tenir-ho tot a punt per quan arribi la criatura. Cal tenir l'habitació llesta, i això vol dir paletes, lampistes, fusters, pintors i llargs recorreguts buscant cortines "ni massa infantils ni massa serioses", perquè ai las, el futur pare no va voler reservar durant 8 anys un espai buit per a la criatura que hauria de venir, i el va convertir en un despatx. Quina poca previsió!
També es plantegen seriosos dubtes existencials, com el nombre de portes del cotxe (amb tres en tindrem prou?), el tancament de les finestres (i si el nen salta el triple de la seva alçada i arriba?) o, el més important de tot, si dormirà més o menys lluny del llit dels pares o si beurà del pit. Hi ha "estivillistes" i "carlosgonzalezistes", de sota les pedres apareixen dones que defensen la "Lliga de la Llet" (nom espectacular que un bon futur pare no oblidarà mai) amb la mateixa vehemència amb que Sarah Palin parla de l'Associació del Rifle, ... Les converses, en aquests casos, superen els excessos verbals d'una tertulia sobre futbol entre culés i merengues.
Són dies en que la futura mare llegeix un promig de tres llibres per setmana, retalla reportatges i compra revistes amb noms propis dels anys 50 (com definiríeu, si no, una cosa anomenada "Mi bebé y yo"?). Afortunadament, els pares semblem estar exclosos d'aquesta tasca (i si no els agrada, que canviïn el títol de la revista per "Mi bebé y nosotros"), i ens hem de limitar a escoltar les 'perles' que deixa anar la dona i posar cara d'atenció quan ens explica com ha anat el curs de prepart.
Perquè sí, la humanitat ha arribat fins aquí sense cursos de prepart, però ara és im-pres-cin-di-ble anar-hi! I no només això, les comadrones s'han unit contra el gènere masculí, i netegen el cervell de les seves alumnes fins que aconsegueixen que hi arrosseguin el mascle respectiu, no fos que al paritori la mare no s'hi vegi amb cor i hagi de ser el pare qui tregui el nen per l'esfínter. Però d'això ja en parlaré quan hi vagi, és clar.
També són dies en que la mare experimenta tota mena de consells de salut ("estimula't els mugrons!"), dietes ("sopa calent!"), potingues ("unta't cada matí el cos de crema hidratant!") i proves. D'aquestes últimes, la que més frepat deixa al futur pare és una amb nom d'irlandès, el test d'O'Sullivan, que serveix per detectar alguna cosa relacionada amb la diabetis. Pel que sembla, el tal O'Sullivan va inventar-se un mètode infalible per saber com reaccionaria una futura mare davant un excès de glucosa: inflar-la de glucosa. Diu la llegenda que O'Sullivan va morir quan, com a bon científic, experimentava amb el seu propi cos un test similar per calibrar la resistència del fetge dels futurs pares al whisky irlandès.
