Temperatura

El millor moment del dia és, sens dubte, quan als pocs segons de llevar-te alliberes la bufeta. No, no et confonguis, no em refereixo a la palla que es feia el protagonista d'American Beauty, sinó a la casta i confessable pixada matinera. Un formigueig et recorre tot el cos i, per uns moments, experimentes una felicitat que la millor farlopa no podria superar.

I mentre expires de plaer i sacseges l'última goteta, aquella que inevitablement t'embrutarà el pijama, gires el cap i veus un termòmetre groc a sobre de la pica, fora d'una funda de plàstic vermell que sens dubte és seva. Recordes llavors que fa vint minuts, quan el teu ràdio despertador sonava per tercera i penúltima vegada, ella s'ha llevat, ha anat al lavabo, ha estat una estona i segurament ha tornat perquè fa un moment hi era, tot i que no sabries dir quan ha tornat. S'ha pres la temperatura?

Finalment renuncies a assecar la goteta que t'ha quedat dintre la pelleringa, al pijama ja no li vindrà d'aquesta, i te'n tornes cap al llit decidit a no adormir-te o faràs tard a la feina. T'estires al costat d'ella, et tapes ben tapadet amb la manta, i l'envoltes amb el braç.
"Que et trobes bé, amor meu?", li preguntes.
"Mmmmmmm", et respon ella, i decideixes que ha dit que sí.
"Segur, vida meva?" insisteixes. Després de tants anys casat ja has après a no conformar-te amb el primer "sí".
"Que sí...." torna a respondre, aquest cop amb més claredat però sense treure el cap de sota la manta.
"No estàs constipada? No m'enganyis que jo ho sé tot..."
"Per què ho dius?" i ara ja gira el cos i la seva cara travessada per les marques del coixí surt de sota la manta.
"Ja he vist el termòmetre al lavabo. Què tens febre?"

Ella riu d'orella a orella, amb aquella carona que es reserva per quan el seu futur fill li pregunti com es corden les sabates, i t'abraça ben fort. No està malalta, et diu. S'ha mesurat la temperatura per saber si ha ovulat, i de tant cansada que estava, aquest cop no ha desat el termòmetre a l'armari.
"Aquest cop?" Li preguntes. "Que fa molts dies, que ho mesures?" I ella decideix que ja ha dormit prou, s'incorpora, i del calaix de la tauleta de nit en treu un full mal doblegat, amb una graella i una línia que la travessa, normalment per les caselles baixes excepte en les dues últimes, que puja de cop.
"Quan les dones ovulem", t'explica amb una veu que denota que es mor de ganes de que ho sàpigues, "ens puja la temperatura del cos. L'òvul és fèrtil durant un dia com a molt, mentre que l'esperma aguanta fins a tres dies allà dintre, esperant." Això últim ho ha dit com si parlés d'una guineu emboscada per atrapar un conill, i quan t'adones de la comparació que acabes de fer, la libido et baixa de cop.

Per treure't del cap la imatge d'unes urpes escapçant la tràquea d'un pelut blanc cobert de sang, et poses a pensar en números. Pel que diu, es quedarà embarassada si ho feu fins a tres dies abans de que li pugi la temperatura. Avui és dilluns, ho vau fer dissabte, és clar. Mires la gràfica. Si allò és la temperatura, va pujar diumenge... La mires i ella et somriu.

Te'n vas corrent al lavabo, amb uns torçons que et dificulten caminar. Tal com t'asseus a la tassa buides el sopar d'ahir, tal és la cagalera que t'ha atacat de sobte. Des de l'habitació sents la veu d'ella, tota feta d'amor i afecte, que et pregunta sense malícia: "que et trobes bé?"

De visita

De moment no es queda. Passen els dies i les setmanes, des que el futur pare va començar a ser-ho, i segueix la calma.

Tres nous embarassos, tots ells del cercle d'amistats (la família segueix cedint-nos el protagonisme), han augmentat una mica més la pressió, si això era possible; i com el brau que a mitja corrida es pensa que res no li pot anar pitjor i aleshores rep l'estocada al clatell, ha arribat la notícia d'un part que gairebé havies oblidat. Una de les millors amigues de la dona, de les típiques que mai volia ser mare, ara ja ho és, i toca anar-la a veure.

Les visites als nous pares poden semblar moments durs, però no ho són pas. Durant una estona ningú pensa en la teva paternitat, la teva dona es distreu amb una criatura als braços (tant fa si és o no teva), i té algú a qui fer preguntes sense posar en evidència d'on li venen els dubtes. No és el mateix preguntar si els nens deixen dormir, enmig d'un dinar a cals sogres (amb les immediates mirades punyeteres per part dels cunyats cap a tu), que fer-li la pregunta a una mare que acaba de tenir un fill i gasta unes ulleres de dona maltractada (en aquest cas la immediata mirada és del pare suplicant compassió, mentre la mare diu que "i tant, si és un encant!").

Vas a visitar a uns nous pares sense saber ben bé si felicitar-los o donar-los ànims. L'hospital és un lloc on operen la gent que està malalta, i on la situació només és agradable quan han aconseguit acabar amb el problema. És també així, en un part? Els metges han acabat amb el problema? I aleshores què hi fa aquell nen allà, dins d'una peixera amb el seu nom? I si tot fos tant alegre, ¿per què la mare sempre fa cara d'estar destrossada i el pare d'haver explicat per setantena vegada que tot ha anat molt bé i la fitxa tècnica del nounat? (pes al néixer, semblances raonables, setmanes de gestació, cesària o vagina, ...)

Són coses que hauràs de passar com a futur pare, però tu no t'hi veus. Si t'acosten el nen perquè l'agafis i no ho fas per si cau i es trenca; com hauràs d'agafar el teu propi fill? Bé, potser és cert i aquestes coses surten soles; de moment toca anar a veure els que t'han passat al davant i fer-los algun regal. Què els regalaràs? Tu ho tens clar, i s'ho dius a la dona. Ella primer et mira com si haguessis explicat un acudit, però el somriure se li gela als llavis quan s'adona que ho dius seriosament. Posa cara de sorpresa, esperant que li diguis "m'he quedat amb tu", però els segons passen i comença a plantejar-se com dir-te que és una bajanada. Però no troba motius per fer-t'ho veure, i finalment s'adona que si no troba raons és que potser has tingut una bona idea.

A desgrat però més convençuda, no t'acompanya a Prenatal per comprar un trasto anomenat "moisès", car i que durarà dos mesos, ni a una botiga de joguines a per un pelutx que engreixi un atapeït prestatge i criï pols fins que al cap d'uns anys el nen el buidi per posar DVDs. Entreu a un súper i trieu el regal, un regal car, útil i que sens dubte recordaran durant molt temps. Teniu grans dubtes per triar el model, en canvi les talles són molt més clares. Pagues i surts cap a casa desitjant no trobar-te cap conegut pel carrer, a veure com li expliques què fas amb un paquet de bolquers sota el braç.

Pressió

Quan ets un futur pare, has hagut de viure donant explicacions a tothom. És una lliçó que els pares "de debò" mai van haver d'aprendre, perquè ells van fer el que tocava quan tocava. Els va arribar el moment, van 'deixar la llavor', i au, a viure perquè visqui un altre. És el que s'esperava d'ells.

En canvi, tu has hagut d'explicar sempre el perquè, no del que has fet - que això ho voldries explicar però no li interessa a ningú - sinó del que no has fet.

Has arribat a la trentena, i més, i el fill no ha vingut, però la resta del món està convençuda de tenir raó. Amb la mateixa seguretat que ostentaven quan t'ho deien amb vint-i-pocs, segueixen sabent que "ja et va tocant", i quan et veuen et recorden "que ja tens una edat!". Sense cap pudor li diuen a la teva dona, sabent que ho sentiràs, que "se li està passant l'arròs"; i mentre riuen amb el del costat per l'ocurrència - tant original - que han tingut, ella et mira amb cara de tristor i et fa sentir trist, perquè saps que ella ha estat sempre la que menys ganes té de que se li passi l'arròs, i ets tu qui el cova i el cova sense miraments.

Però ara, quan afrontes la paternitat com un malalt terminal quan mira als ulls a la parca, ja no et sents pressionat perquè en el fons saps que el partit el vas guanyar aguantant fins aquesta edat. Has fet tot el que havies de fer, i quan la teva sogra et diu "jo a la teva edat els tenia tots tres, i ara mira, ja són grans i puc fer el que vull, a tu t'agafaran amb massa edat per gaudir-ho" tu li pots respondre, per fi, "jo he fet amb trenta anys el que tu has de fer amb quasi seixanta, no t'ho canvio". I mentre la teva dona t'escridassa perquè aquesta no és manera de parlar a la seva mare, abaixes el cap però estàs satisfet perquè aquest triomf ningú no te'l traurà.

Quan en tenies vint-i-cinc havies d'explicar per què no feies avis als teus pares, i ara que en tens gairebé trenta-cinc saps que els hauràs d'explicar què t'ha agafat per fer-ho a aquesta edat, que ells ja no estan per cuidar criatures i que ja t'ho faràs. És la teva vida: anar donant sempre explicacions; però t'agrada perquè, si no, hauries fet fa molt de temps el que tothom esperava de tu, renunciar al que més volies per donar als altres el que més volien ells. Per això et van pressionar durant tants anys, i per això mateix no els vas fer cap cas.

Ara, quan el futur pare ha arribat a una edat en que els amics tenen més feina explicant-se els problemes que donen els seus fills ("tot i que compensa") que tocant-te els pebrots amb els fills que tu no tens, ara que la família comença a oblidar-se que et van fer fèrtil per seguir existint, ara que el director de la Caixa no inicia totes les converses preguntant-te "i els fills, què, encara no us heu animat?"; en definitiva, ara que els que et pressionaven estan desprevinguts, veus proper el moment d'una revenja que només tu sabràs que ho ha estat.

Fins i tot tens ganes de ser pare per poder donar la notícia. Ells es pensaran que tenien raó, però tu els deixaràs fer, perquè només tu sabràs que has donat la notícia quan a tu t'ha donat la gana, i no quan ho haurien volgut ells. Podràs pensar, satisfet, que has fet les coses perquè has volgut, no pel que dirà o pensarà la resta.

La pressió no els haurà servit de res, aquest serà el teu triomf. L'hauràs de gaudir sol perquè ningú més se n'adonarà; però això a tu tant et fa, seràs feliç perquè, per una vegada, no hauràs de donar explicacions.