De visita

De moment no es queda. Passen els dies i les setmanes, des que el futur pare va començar a ser-ho, i segueix la calma.

Tres nous embarassos, tots ells del cercle d'amistats (la família segueix cedint-nos el protagonisme), han augmentat una mica més la pressió, si això era possible; i com el brau que a mitja corrida es pensa que res no li pot anar pitjor i aleshores rep l'estocada al clatell, ha arribat la notícia d'un part que gairebé havies oblidat. Una de les millors amigues de la dona, de les típiques que mai volia ser mare, ara ja ho és, i toca anar-la a veure.

Les visites als nous pares poden semblar moments durs, però no ho són pas. Durant una estona ningú pensa en la teva paternitat, la teva dona es distreu amb una criatura als braços (tant fa si és o no teva), i té algú a qui fer preguntes sense posar en evidència d'on li venen els dubtes. No és el mateix preguntar si els nens deixen dormir, enmig d'un dinar a cals sogres (amb les immediates mirades punyeteres per part dels cunyats cap a tu), que fer-li la pregunta a una mare que acaba de tenir un fill i gasta unes ulleres de dona maltractada (en aquest cas la immediata mirada és del pare suplicant compassió, mentre la mare diu que "i tant, si és un encant!").

Vas a visitar a uns nous pares sense saber ben bé si felicitar-los o donar-los ànims. L'hospital és un lloc on operen la gent que està malalta, i on la situació només és agradable quan han aconseguit acabar amb el problema. És també així, en un part? Els metges han acabat amb el problema? I aleshores què hi fa aquell nen allà, dins d'una peixera amb el seu nom? I si tot fos tant alegre, ¿per què la mare sempre fa cara d'estar destrossada i el pare d'haver explicat per setantena vegada que tot ha anat molt bé i la fitxa tècnica del nounat? (pes al néixer, semblances raonables, setmanes de gestació, cesària o vagina, ...)

Són coses que hauràs de passar com a futur pare, però tu no t'hi veus. Si t'acosten el nen perquè l'agafis i no ho fas per si cau i es trenca; com hauràs d'agafar el teu propi fill? Bé, potser és cert i aquestes coses surten soles; de moment toca anar a veure els que t'han passat al davant i fer-los algun regal. Què els regalaràs? Tu ho tens clar, i s'ho dius a la dona. Ella primer et mira com si haguessis explicat un acudit, però el somriure se li gela als llavis quan s'adona que ho dius seriosament. Posa cara de sorpresa, esperant que li diguis "m'he quedat amb tu", però els segons passen i comença a plantejar-se com dir-te que és una bajanada. Però no troba motius per fer-t'ho veure, i finalment s'adona que si no troba raons és que potser has tingut una bona idea.

A desgrat però més convençuda, no t'acompanya a Prenatal per comprar un trasto anomenat "moisès", car i que durarà dos mesos, ni a una botiga de joguines a per un pelutx que engreixi un atapeït prestatge i criï pols fins que al cap d'uns anys el nen el buidi per posar DVDs. Entreu a un súper i trieu el regal, un regal car, útil i que sens dubte recordaran durant molt temps. Teniu grans dubtes per triar el model, en canvi les talles són molt més clares. Pagues i surts cap a casa desitjant no trobar-te cap conegut pel carrer, a veure com li expliques què fas amb un paquet de bolquers sota el braç.