Un diumenge a les 10, els rajos de sol de mig matí desperten el futur pare d'un somni ben merescut (i necessari, a la vista del consell número 1 de tots els que ha sentit en... trenta-set setmanes : "dorm, ara que pots"). Aparta la flassada, s'adona que la futura mare ja s'ha llevat i, en sentir-la trafegar per la casa, l'adverteix de la seva presència amb un carinyós i decidit "bon dia, amor meu!". No passen ni tres segons que li arriba la resposta: "he trencat aigües".
Doncs sí, amics lectors d'aquest diari, el futur pare que us escriu ha deixat de ser "futur", i el passat dia 15 va entrar al club dels "només pare" (perquè ja no és futur, i perquè des d'ara deixa de ser una persona i passa a ser "el pare de...").
En Roger va decidir que al món cal venir de cara - no només en sentit literal - i donat que des d'ara es farà el que ell vulgui, es va saltar tots els càlculs i es va presentar al món amb nocturnitat i traidorïa el dia 15 de desembre a les 00.01h. Tampoc va voler que els cursos de prepart servissin per a res, i es va pulir els tres dies de contraccions en només vuit hores; no va avisar abans de trencar taps i esborrar colls i, per rematar la jugada, va sortir prou petit com per evitar la cessària però prou gran com per necessitar un tall a la vagina, la temuda "episotomia", que condemnarà a la mare a unes llargues setmanes aprenent a caminar com John Wayne.
Com va anar el part? Doncs com havia d'anar, com van tots els parts d'aquest món. Oblideu-vos de neguits i de cotxes a 100 per hora amb un mocador sortint per la finestra. Quan la futura mare trenca aigües, hi ha temps per esmorzar, dutxar-se, regar les plantes i fer la maleta, comprar el diari a la vista del llarg dia que t'espera i conduir cap a la Maternitat aturant-se als passos de zebra perquè creuin els iaios amb taca-taca ("no corris, boig, que vols que el tingui aquí?").
I un cop allà, a l'hospital, un ingrés que dura hores, una espera que dura més hores, i un part que s'allarga i s'allarga, amb gent i més gent que entra i surt de la sala, i on de cop i volta, sense avís previ, la mare apreta i el nen surt i te'l posen a les mans, tot blau i sorprès perquè pobret, fa uns segons estava com Déu i ara li diuen que ha de començar-ho tot, absolutament tot. Com volen que parli, amb aquest panorama? En una situació així, qui no preferiria callar, per no cagar-la?
El futur pare va fer un magnífic paper i va complir totes les funcions que li havien encomanat (i que es podrien resumir, en dues paraules, en "no molestar"). La feliç mare s'omple la boca lloant "què bé que va estar el pare" (l'altra opció era no ser-hi, però no crec que ho definissin com "va estar malament" sinó com a "el covard va fugir" o "el molt cagat es va desmaiar").
Un cop acabada la carnisseria, encara amb sang regalimant de la camilla, un cordó llefiscós penjant de la vagina, una placenta a sobre d'una safata i un llevador andalús fent veure que, el dia més important de la vida de tres persones, per a ell havia estat alguna cosa més que una guàrdia entretinguda, els ja pares van pujar amb l'hereu cap a l'habitació, on en tres dies van rebre la visita de prop d'un miler de familiars, amics i semiconeguts. Curiosament, aquestes mil persones se les van enginyar per aparèixer en dues fornades de 500, sempre entre quarts de set i quarts de vuit de la tarda, carregats amb regals, càmeres de fotos i una sola pregunta: "com va anar el part?" (que requereix la mateixa resposta, de mitja hora de durada, per a cada un d'ells). Ah, i el que més necessiten veure uns nous pares en aquestes circumstàncies: nens i més nens d'entre 6 i 10 anys, una edat encantadora on el millor dels hospitals és que et deixen pujar als sofàs, córrer pels passadissos i saltar de les camilles.
Superada aquesta fase, comença la monotonia: amb un nen ben sa i afamegat, des de fa dues setmanes la vida del futur pare consisteix en tramitar papers, canviar bolquers, veure'l menjar, veure'l dormir, veure'l cagar i veure'l plorar. Activitats que donarien per a un "Diari d'un antic futur pare (a qui no li faria res tornar a ser-ho)" però que ara mateix necessiten, per a ser explicades, molt de temps i molta calma.
I amics, al temps i a la calma no se'ls espera fins d'aquí a uns trenta anys! Moltíssimes gràcies per seguir aquest diari, que fins aquí arriba a menys que alguna editorial faci una bona oferta per l'edició en paper i calgui omplir més pàgines perquè surti a compte. Saber que hi havia qui el llegia ha animat al seu autor, i els comentaris li han fet pensar que, fins i tot, la lectura era interessant.
Una abraçada. Us deixo, que el nen té gana.
Doncs sí, amics lectors d'aquest diari, el futur pare que us escriu ha deixat de ser "futur", i el passat dia 15 va entrar al club dels "només pare" (perquè ja no és futur, i perquè des d'ara deixa de ser una persona i passa a ser "el pare de...").
En Roger va decidir que al món cal venir de cara - no només en sentit literal - i donat que des d'ara es farà el que ell vulgui, es va saltar tots els càlculs i es va presentar al món amb nocturnitat i traidorïa el dia 15 de desembre a les 00.01h. Tampoc va voler que els cursos de prepart servissin per a res, i es va pulir els tres dies de contraccions en només vuit hores; no va avisar abans de trencar taps i esborrar colls i, per rematar la jugada, va sortir prou petit com per evitar la cessària però prou gran com per necessitar un tall a la vagina, la temuda "episotomia", que condemnarà a la mare a unes llargues setmanes aprenent a caminar com John Wayne.
Com va anar el part? Doncs com havia d'anar, com van tots els parts d'aquest món. Oblideu-vos de neguits i de cotxes a 100 per hora amb un mocador sortint per la finestra. Quan la futura mare trenca aigües, hi ha temps per esmorzar, dutxar-se, regar les plantes i fer la maleta, comprar el diari a la vista del llarg dia que t'espera i conduir cap a la Maternitat aturant-se als passos de zebra perquè creuin els iaios amb taca-taca ("no corris, boig, que vols que el tingui aquí?").
I un cop allà, a l'hospital, un ingrés que dura hores, una espera que dura més hores, i un part que s'allarga i s'allarga, amb gent i més gent que entra i surt de la sala, i on de cop i volta, sense avís previ, la mare apreta i el nen surt i te'l posen a les mans, tot blau i sorprès perquè pobret, fa uns segons estava com Déu i ara li diuen que ha de començar-ho tot, absolutament tot. Com volen que parli, amb aquest panorama? En una situació així, qui no preferiria callar, per no cagar-la?
El futur pare va fer un magnífic paper i va complir totes les funcions que li havien encomanat (i que es podrien resumir, en dues paraules, en "no molestar"). La feliç mare s'omple la boca lloant "què bé que va estar el pare" (l'altra opció era no ser-hi, però no crec que ho definissin com "va estar malament" sinó com a "el covard va fugir" o "el molt cagat es va desmaiar").
Un cop acabada la carnisseria, encara amb sang regalimant de la camilla, un cordó llefiscós penjant de la vagina, una placenta a sobre d'una safata i un llevador andalús fent veure que, el dia més important de la vida de tres persones, per a ell havia estat alguna cosa més que una guàrdia entretinguda, els ja pares van pujar amb l'hereu cap a l'habitació, on en tres dies van rebre la visita de prop d'un miler de familiars, amics i semiconeguts. Curiosament, aquestes mil persones se les van enginyar per aparèixer en dues fornades de 500, sempre entre quarts de set i quarts de vuit de la tarda, carregats amb regals, càmeres de fotos i una sola pregunta: "com va anar el part?" (que requereix la mateixa resposta, de mitja hora de durada, per a cada un d'ells). Ah, i el que més necessiten veure uns nous pares en aquestes circumstàncies: nens i més nens d'entre 6 i 10 anys, una edat encantadora on el millor dels hospitals és que et deixen pujar als sofàs, córrer pels passadissos i saltar de les camilles.
Superada aquesta fase, comença la monotonia: amb un nen ben sa i afamegat, des de fa dues setmanes la vida del futur pare consisteix en tramitar papers, canviar bolquers, veure'l menjar, veure'l dormir, veure'l cagar i veure'l plorar. Activitats que donarien per a un "Diari d'un antic futur pare (a qui no li faria res tornar a ser-ho)" però que ara mateix necessiten, per a ser explicades, molt de temps i molta calma.
I amics, al temps i a la calma no se'ls espera fins d'aquí a uns trenta anys! Moltíssimes gràcies per seguir aquest diari, que fins aquí arriba a menys que alguna editorial faci una bona oferta per l'edició en paper i calgui omplir més pàgines perquè surti a compte. Saber que hi havia qui el llegia ha animat al seu autor, i els comentaris li han fet pensar que, fins i tot, la lectura era interessant.
Una abraçada. Us deixo, que el nen té gana.
