Té pebrots

La futura mare diu que tant li fa, però que ella vol una nena. El futur pare diu que tant li fa, però en el fons segueix sense veure-ho clar. I amb aquests ànims han arribat les 20 setmanes, la meitat de l'embaràs, i amb elles la "eco del sexe" (com canvien les paraules, segons el context!).

Els mètodes per endevinar el sexe del fetus són tant pintorescos que farien riure si no fos perquè hi ha gent que realment se'ls creu. La futura iaia va agafar una cadena d'or, la va fer oscil·lar per sobre la panxa inflada, i al moment sabia que allò era una nena. "Com pots estar tant segura?" pregunta el futur pare, innocent. I ella, mig indignada pel dubte, respon sense embuts "això no ha fallat mai: si dóna voltes és nena, si va recte és nen. Una vegada va encertar fins i tot quan l'ecografia havia dit una altra cosa; i fins i tot una cosina meva que havia amagat un abort a tothom es va trobar que l'anell no es movia". Què has de respondre, davant de tanta seguretat?

Hi ha gent que fa el mateix amb un cabell i l'anell de casada de la futura mare (mètode que té poc futur en els temps moderns, amb dones de cabell curt i parelles de fet). Hi ha unes taules xineses que asseguren l'èxit en la predicció, però només per a aquells que no creguin en els "cuentos xinos". La forma del bombo és una font inesgotable d'interpretacions: que si és punxeguda, que si arrodonida, que si està més amunt o més avall... Per aquí la cosa pinta nena, també. Hi ha els que diuen que si la mare està més guapa serà nen, i el futur pare se la mira i la veu guapa com sempre, clar, que per això s'hi va casar.

La llevadora escolta els batecs del cor i assegura que "això va molt ràpid, és una nena". A una amiga li dones la notícia i abans de felicitar-te exclama "serà un nen!". Per què? "Serà un nen, ho sé". La futura mare alterna els comentaris "fas cara de nena" (és clar, de què vols que faci cara?) i "tens cara de nen" (bruixa...). Els mètodes infal·libles són tants que el futur pare arriba a la conclusió que, si tothom diu la veritat, està a punt de criar un ésser hermafrodita.

I finalment arriba el moment de la veritat, l'única prova realment segura, com bé saben els que se'n van a Tailàndia de turisme sexual: mirar-li l'entrecuix. El futur pare es troba assegut un dia més a la Maternitat, criden la dona, ell cap a dins, i s'asseu a la platea disposat a retrobar-se amb un fill que, com a Poltergeist, només pot veure a través d'una pantalla. Tornen les taques grises, les exclamacions, les presumptes extremitats que només la doctora i la mare saben veure (cal estar atent i somriure quan et miren!), els acudits fàcils que tots els futurs pares que han passat per aquella cambra segur que han dit abans... Al futur pare que escriu aquest diari només se li acut preguntar, per trencar el gel, "es veu de quin color sortirà?". La doctora i la futura mare se'l miren com si hagués insultat una víctima del terrorisme, tot demostrant que no els ha fet cap gràcia, i segueixen mesurant cavitats, volums i distàncies.

De cop i volta, a la doctora se li escapa una frase que el futur pare recordarà tota la seva vida: "mira-te'l, el marrano, s'està tocant!". La futura mare no pot reprimir una expressió de desilusió, quan pregunta: "el marrano?" i la doctora li respon "sí, és un nen segur, aquí tens els testicles". I mentre la futura mare es lamenta i ja pensa en la filla petita, tot consolant-se sabent que l'hereu es troba bé de tot, el futur pare resta embadalit mirant la captura de pantalla, la foto del membre viril de la seva criatura, i reflexiona: què ha de fer una criatura durant nou mesos (perdó, quaranta setmanes), a un lloc fosc, sense ningú amb qui parlar, esperant una cosa que no sap què és ni quan arribarà? Sens dubte, matar-se a palles.

Encara no ha nascut i ja li han dit "marrano"; i el futur pare no pot evitar un sentiment de complicitat. Aquest projecte de nen li cau una miqueta millor, avui.

Epíleg:
Tot sortint de l'hospital, missatges enviats als mòbils anunciant la notícia, converses explicant una vegada i una altra la mateixa història, peticions de noms, missatges rebuts al mòbil amb els millors desitjos de felicitat, pau i amor... Tot des del carinyo, fins i tot un missatge de la futura iaia que el futur pare rep amb un somriure d'orella a orella: "doncs no havia fallat mai".

Per sempre

Quan de petit et compraven una joguina, durava fins que es trencava.

De més gran la roba només et servia mentre et cabia.

Un dia sorties amb una noia, l'endemà t'hi barallaves, i no la tornaves a veure mai més.

Un cotxe funciona uns quants anys, molts o pocs, però sempre te l'acabes canviant.

Un ordinador, un televisor, un moble, el sofà o la nevera són objectes que faràs servir fins que els llencis.

Has tingut vàries feines. Hi entraves amb ganes de quedar-t'hi, però sempre has acabat trobant-ne una altra.

El pis de la teva vida, demà pot haver-se quedat petit. Quan això passa, pots canviar de casa.

Vius a una ciutat però la feina, la vida o la salut et poden obligar a traslladar-te.

Casar-se "fins que la mort ens separi" és una manera de dir les coses, avui dia existeix el divorci.

Però el futur pare s'adona que d'aquí a uns cinc mesos, per primera vegada en la seva vida, alguna cosa serà per sempre.

Menjo, és a dir, existeixo

Fins fa quatre dies, l''embaràs era cosa de dones. El futur pare no en té cap dubte, perquè si els homes de generacions anteriors s'hi haguessin preocupat una mica, probablement moltes coses serien ben diferents de com les coneixem.

Per exemple, la filosofia hauria avançat molt més ràpid. La incansable recerca de Plató, Aristòtil, Descartes o Kant per trobar una explicació al perquè de totes les coses hauria estat ben senzilla si haguessin conviscut amb una dona embarassada: a l'inici de tot, allò que mou l'home, allò de què es deriva la resta, és el menjar.

Que sí, que el menjar ho és tot! Feu una llegida a les entrades anteriors d'aquest diari i veureu quin és el tema més recorrent: que si la toxoplasmosi, que si el pes, que si les nàusees, ... Tot és menjar. L'ésser humà, des d'abans de nèixer, éssent un simple fetus, basa la seva existència en el menjar. No respira, no escolta, no veu, no percep. Només menja. I és clar, la futura mare ha d'atendre aquesta escala de valors del fetus i donar-li menjar, molt de menjar, bon menjar, i sempre menjar.

No és un problema nou. Ja abans de Jesucrist, Moisès va trobar-se amb la necessitat d'alimentar el famolenc poble d'Israel enmig del desert del Sinaí, i Jahvé el va ajudar proveïnt-lo de manà. I abans i tot (o després, vés a saber) els valents personatges de "El Senyor dels Anells" que s'atrevien a recórrer la llarga ruta que separa Lothlorien de Mórdor comptaven amb lembas, el menjar dels elfs, de propietats miraculoses. Al segle XX, manà i lembas han estat substituïts per Natalbén.

No l'havíeu sentida mai, aquesta paraula? El futur pare tampoc, però fa veure que sap perfectament què és, per no semblar un venusià que passa les vacances a la Terra. Totes les embarassades prenen Natalbén, perquè el fetus s'ho val i ho necessita. No pregunteu què és, pel bé del fetus s'ha de prendre.

I alguns us preguntareu: "I per la mare és bo?". Però insensats, qui pensa en la mare? Ella que vagi guanyant pes, que ja el perdrà d'aquí a uns mesos (perdó, d'aquí a moltes setmanes), primer uns quatre quilos de cop i després la resta. Ara el que compta és la dieta del fetus; i per no ser titllat de sàdic, el deure d'un bon pare és comprar Natalbén. Producte que, tot sigui dit, la Seguretat Social no ajuda a pagar. Futurs pares que em llegiu, us aconsello que no feu reflexions del tipus "doncs no deu ser tant important". Ningú us les agrairà.

Però deixem el fetus i tornem a la mare, que darrerament ha descobert que pot menjar pernil, sempre que hagi estat congelat! Santa i beneïda notícia, ja pot tastar un ibèric de bellota "à la no-frost". Des d'ara els seu rostre només s'omplirà de llàgrimes en veure una copa de vi d'Alella, ben fresqueta, i no poder beure'n gens. Hi atansarà el nas, tancarà els ulls per percebre'n millor la flaire, hi acostarà la llengua, però d'aquí no pot passar. En canvi, ja es pot donar el gustàs de fotre queixalada a un tros de pernil, amb greix i tot, sense por a virus felins.

I un dia, en una terrassa del port de Blanes, el futur pare li suggereix que tasti un seitonet. "No!", respon ella, "això mai!". "Però si els congelen pel tema de l'anisakis", insinua el pare, que de vegades pensa, i aleshores la bèstia que la mare du a dintre (espiritualment, en aquest cas) s'adona que és cert, i d'una revolada engrapa tres seitons. Mentre ella mastega com una drogaddicta injectant-se metadona, el futur pare dubta si llençar-li un quart a l'aire, per provar si la futura mare reacciona com els dofins quan reben un premi; i aleshores s'adona de la mirada aterrida de dues dones amb panxa prominent, en veure una futura membra del clan tastant "menjar prohibit".

I el futur pare pensa que la paranoia, quan està generalitzada, és molt difícil de combatre. Les properes setmanes podrà (intentar) raonar sobre el color de les parets de l'habitació, sobre si cal comprar una cosa que es diu "maxicosi" o sobre el nom de la criatura, ara que queda ben poc per saber-ne el sexe; però si a una futura mare se li fica entre cella i cella que una cosa no es pot menjar, no hi ha res a fer. "Amb les coses de menjar no s'hi juga", deien les àvies, amb més raó que un sant. I que tots els filòsofs de la història.

Viatjar amb una embarassada

Diuen que la major part de les separacions, divorcis i "descansos" es produeixen després de les vacances, quan després de mesos d'haver-se vist només a través del reflex d'una pantalla (en apagar la tele), les parelles comparteixen uns dies, i quan s'adonen de com és l'altre s'atipen de suportar-se. Passar les vacances de viatge amb una embarassada és també una prova d'amor, perquè de cop i volta el futur pare comparteix (més ben dit, pateix) la majoria de les molèsties que provoca l'embaràs.

Abans - de la fecundació, vull dir - el viatge ideal consistia en una marató de quilòmetres, carretera i manta, ciutats i més ciutats, menjar quan es podia, beure molt i dormir poquet. Sé que molts gaudiu quan les vacances consisteixen en torrar-vos a la tumbona de la piscina d'un resort, indiferents al quart món que us rodeja; però el que us escriu no ho ha tastat mai, això. De moment prefereix col·leccionar destins i emmagatzemar milers de fotos per torturar els amics en tornar a casa. Una manera de fer vacances que ara és, tot just, un bell record.

Els futurs pare i mare varen voler gaudir d'unes últimes vacances "a la nostra manera" abans de tenir la criatura, van agafar un parell de maletes, les van entaforar al cotxe, i van començar a conduir milles enllà, sense destí ni aturador... fins el primer lavabo de l'autopista. Perquè sí, pacients lectors, embaràs vol dir voler pixar cada vegada que s'intueix una tassa a menys d'un quilòmetre de distància. Al fetus li deu molestar l'olor d'orina (normal, sabent on té el caparró) i exigeix que s'expulsi a la mínima ocasió. Què hi farem, el futur pare aprèn a esperar amb paciència, i descobreix que no està sol. La gent que s'aplega al davant del lavabo d'una àrea de servei és un microcosmos digne d'un relat a part.

Entre lavabo i lavabo, però, no tot són flors i violes. Més ben dit, no només flors i violes: també hi ha menjar, molt de menjar. Diuen (amb raó o sense) que una mare ha de menjar per dos i ella realment s'ho creu. No s'hi val argumentar que no són dos, que allò que du a dins no val per un sinó per 0,4 com a molt; ella cada tanta estona ha de menjar alguna cosa o començarà el recital de Guturalia (imagineu-vos el repertori). I és clar, el futur pare acaba assegut amb ella a taula, veient-la com es fot un donut de xocolata a cor què vols, i ja em direu què ha de fer... Com a bon marit, decideix acompanyar-la perquè no se senti sola menjant. "No havíem quedat que tots dos estem embarassats? Doncs no sé quin problema hi veus, en que jo també tingui panxa...".

És clar que els que en saben diuen que ella, més que "menjar per dos", ha de "menjar pensant en dos", i seguir una dieta equilibrada (sense oblidar el temut i mortífer Toxoplasma del que ja us he dit alguna coseta); però al futur pare això no l'afecta, doncs no té cap criatura a dintre (almenys en cos, l'ànima no l'ha perduda mai). I per això, posats a menjar per menjar (per acompanyar la mare, és clar), menja el que li ve de gust: a Alemanya, bratswursts; a Itàlia, pizzes; a França, pastisseria, etcètera; i tot ben regat amb una cerveseta de mig litre. El resultat és previsible: ara entén la panxa que li surt als homes quan som pares, i així resol un dels grans misteris de la seva adolescència.

I així és com el futur pare, que creia estar casat amb la rèplica femenina de Johnny Rambo, a la que veia capaç de resistir hores i gairebé dies sense menjar, anar al lavabo o descansar, s'adona de cop i volta que l'ídol de joventut ha envellit pitjor que Sylvester Stallone i ara és humana. No pot pujar totes les escales de cop, s'atura a descansar, sempre té calor, molta calor... Però no deien que un embaràs donava vida? El futur pare espera que arribi aviat, aquesta vida de més, perquè de moment sembla que li hagin canviat la dona per Frank Rijkaard.

Viatjar amb una embarassada, però, també té coses positives. La més entranyable és que el futur pare resol un altre dels misteris de quan era jove, i descobreix per què les àvies es posaven una agulla d'estendre al cinturó de seguretat, a la part de dalt de tot: no era per decorar el cotxe, ni perquè no es fiessin que l'anclatge aguantaria una estrebada, sinó perquè no se'ls clavés a la panxa! Potser elles ho feien per comoditat, però a la futura mare se li fa imprescindible si no vol veure com, en alguna frenada a 120, el cinturó l'apreta de baix i un projecte de nen li surt disparat per la gola.

Finalment, també té coses curioses. La que més és que, ara que comença a tenir panxeta (ja són 4 meso.... perdó, 18 setmanes!!) gent de tota mena, colors i escala social s'acosta i li toca. Sí, així, sense manies: van cap a ella, li pregunten si està embarassada, i com ella no és el futur pare (que diria "no, és que em menjo als que pregunten pel meu ventre") i respon que sí tota emocionada, el curiós o curiosa agafa i, patapam, maneta a la panxeta! I ella contenta, és clar, perquè l'única cosa que troba més bonica que estar embarassada és que tothom ho sàpiga.

I el futur pare gira el cap, veu una hostessa exuberant repartint globus de publicitat de telefonia mòbil, i es queda amb les ganes d'apropar-se, dir "que puc?" i magrejar-li una mica la panxulina. "Et juro que tenia panxeta!", cridaria en defensa pròpia.