Dius aquesta frase i tothom comença a felicitar-te, les dones s'emocionen i els homes et piquen l'esquena i et deixen anar alguna parida. Les més habituals són "ja era hora, nano!" i "doncs ara ja saps el que et toca". Les més punyents, "al final has caigut, eh?" o "segur que és cosa teva?". I les més realistes, "aprofita i dorm, ara que pots" i "vés-te acomiadant de tot". No cal dir de què parles perquè només amb la introducció i la cara de la futura mare, tothom ho ha donat per fet.
Efectivament, ha arribat el moment de "donar la notícia". Cal tenir coneixements matemàtics avançats per establir l'ordre, en que es farà, sense deixar-se a ningú però assegurant-se que ningú "important" s'assabenti a través d'algú altre "important però no tant". I sobretot, evitar filtracions. La frase a evitar, en aquests casos, és "no ho diguis a ningú", perquè saps que l'interlocutor la farà servir per explicar-s'ho a mig barri.
L'única tàctica que funciona és la rapidesa, però és clar, "a segons qui no se li pot dir per telèfon". És a dir, toca fer un tour per cases de familiars, amics i coneguts, combinar dinars i sopars, i aprofitar aniversaris i sants per "donar la notícia". Tampoc es pot oblidar el correu electrònic, és clar, perquè no hi ha temps d'anar a casa de tothom, i finalment recorres al xat i t'adones que t'has estalviat una bona estona... per poder anar a alguna altra casa, a menjar, xerrar i "donar la notícia".
Això sí, un sopar amb els amics, quan tens familiars que encara no ho saben perquè no has quedat amb ells fins a l'endemà, esdevé una tortura. Quan et diuen "oi que t'has engreixat?", et quedes amb les ganes de respondre "no tant com la panxa de la meva dona", però et calles perquè encara no toca. De fet, t'has engreixat perquè fa una setmana que no sopes a casa, sinó que t'afartes de truita de patates i d'embotits a les cases on reparteixes la Bona Nova, però no ho pots dir. Has de mentir sense escrúpols, i saps que el pitjor serà quan al cap d'unes setmanes sigui a ells a qui toqui dir-los "la notícia", i et responguin "però al sopar ja ho sabies, cabró?". Què hi farem, ells no entenen de diplomàcia.
Dones la notícia i el món s'atura durant uns minuts. Estàs comunicant que la teva vida canvia, que tot el que has conegut s'acaba i comença una altra cosa. Li estàs fent saber als teus companys de taula que d'ara en endavant, ets com aquells que has estat criticant durant anys i anys. Obres el teu cor i reconeixes que estàs content, que estàs il·lusionat. A qui li tens més confiança, li confesses que estàs cagat de por. La sogra es queda badada i mira inquisitivament la seva filla, perquè estava segura que tu no volies tenir nens (cosa que tu t'havies encarregat de deixar-li ben clar). Els teus pares pensen "vaja, un altre cop a fer d'avis", ara que els teus nebots ja tenen una edat. Hi ha tota una col·lecció de reaccions a un moment en que estàs concentrant sentiments, temors i esperances que has trigat trenta anys en modelar.... però una cosa és comuna, i és que el moment dura cinc minuts, com a molt. Potser deu.
No us enganyeu, futurs pares, només sou un altre número de la llista. Sou el primer, el segon, o el penúltim pare del grup que hi ha reunit, res més. Si a la taula hi ha pares amb fills, no haureu acabat d'explicar-li al que teniu més a prop que queda un mes per la segona eco, que aquest ja tindrà una orella en la nena que demana anar al lavabo, i us anirà fent que sí amb el cap mentre s'aixeca de la cadira. I quan us gireu per seguir explicant-ho, ja ningú us farà ni cas, doncs estan explicant-se com és de difícil trobar plaça a les guarderies o l'apassionant món de la caça del cangur (de la cangur, més ben dit).
I si no hi ha pares, pitjor encara, perquè les vostres explicacions seran la cosa menys important del món. Un cop s'hagin acarnissat amb el vostre estat, el tema de conversa serà la dimissió de Joan Laporta, la portada de l'Interviu de la setmana, o algú recordant com vau llençar un company de classe al contenidor fa 20 anys. Perquè ells no tenen ni idea del que és una eco, i tant els fa que els expliquis que d'aquí a un mes fareu la segona, i aleshores sabràs el sexe (bé, sí, algú gira el cap quan sent la paraula 'sexe').
Però aleshores el futur pare mira a l'altre extrem de la taula i veu una parella que es mira amb cara de circumstàncies. Han celebrat la notícia amb una efusivitat justeta, i quan veuen que són observats, fan com si no passés res. Però sí que passa... potser els has aixafat la notícia? O potser ho intenten però no se'n surten? Si és el primer cas, rius per dintre, burlant-te de les collonades amb què es preocupa la gent. Però per si és el segon cas, no ho fas, doncs des de fa uns mesos ja saps com de malament es passa en aquests casos.
És el món del futur pare, agredolç com poques coses, una de freda i una de calenta, contrastos i més contrastos. I el futur pare s'adona que, a poc a poc, ja comença a pensar com un pare de debò, tot i que no vol ser com els altres.
Efectivament, ha arribat el moment de "donar la notícia". Cal tenir coneixements matemàtics avançats per establir l'ordre, en que es farà, sense deixar-se a ningú però assegurant-se que ningú "important" s'assabenti a través d'algú altre "important però no tant". I sobretot, evitar filtracions. La frase a evitar, en aquests casos, és "no ho diguis a ningú", perquè saps que l'interlocutor la farà servir per explicar-s'ho a mig barri.
L'única tàctica que funciona és la rapidesa, però és clar, "a segons qui no se li pot dir per telèfon". És a dir, toca fer un tour per cases de familiars, amics i coneguts, combinar dinars i sopars, i aprofitar aniversaris i sants per "donar la notícia". Tampoc es pot oblidar el correu electrònic, és clar, perquè no hi ha temps d'anar a casa de tothom, i finalment recorres al xat i t'adones que t'has estalviat una bona estona... per poder anar a alguna altra casa, a menjar, xerrar i "donar la notícia".
Això sí, un sopar amb els amics, quan tens familiars que encara no ho saben perquè no has quedat amb ells fins a l'endemà, esdevé una tortura. Quan et diuen "oi que t'has engreixat?", et quedes amb les ganes de respondre "no tant com la panxa de la meva dona", però et calles perquè encara no toca. De fet, t'has engreixat perquè fa una setmana que no sopes a casa, sinó que t'afartes de truita de patates i d'embotits a les cases on reparteixes la Bona Nova, però no ho pots dir. Has de mentir sense escrúpols, i saps que el pitjor serà quan al cap d'unes setmanes sigui a ells a qui toqui dir-los "la notícia", i et responguin "però al sopar ja ho sabies, cabró?". Què hi farem, ells no entenen de diplomàcia.
Dones la notícia i el món s'atura durant uns minuts. Estàs comunicant que la teva vida canvia, que tot el que has conegut s'acaba i comença una altra cosa. Li estàs fent saber als teus companys de taula que d'ara en endavant, ets com aquells que has estat criticant durant anys i anys. Obres el teu cor i reconeixes que estàs content, que estàs il·lusionat. A qui li tens més confiança, li confesses que estàs cagat de por. La sogra es queda badada i mira inquisitivament la seva filla, perquè estava segura que tu no volies tenir nens (cosa que tu t'havies encarregat de deixar-li ben clar). Els teus pares pensen "vaja, un altre cop a fer d'avis", ara que els teus nebots ja tenen una edat. Hi ha tota una col·lecció de reaccions a un moment en que estàs concentrant sentiments, temors i esperances que has trigat trenta anys en modelar.... però una cosa és comuna, i és que el moment dura cinc minuts, com a molt. Potser deu.
No us enganyeu, futurs pares, només sou un altre número de la llista. Sou el primer, el segon, o el penúltim pare del grup que hi ha reunit, res més. Si a la taula hi ha pares amb fills, no haureu acabat d'explicar-li al que teniu més a prop que queda un mes per la segona eco, que aquest ja tindrà una orella en la nena que demana anar al lavabo, i us anirà fent que sí amb el cap mentre s'aixeca de la cadira. I quan us gireu per seguir explicant-ho, ja ningú us farà ni cas, doncs estan explicant-se com és de difícil trobar plaça a les guarderies o l'apassionant món de la caça del cangur (de la cangur, més ben dit).
I si no hi ha pares, pitjor encara, perquè les vostres explicacions seran la cosa menys important del món. Un cop s'hagin acarnissat amb el vostre estat, el tema de conversa serà la dimissió de Joan Laporta, la portada de l'Interviu de la setmana, o algú recordant com vau llençar un company de classe al contenidor fa 20 anys. Perquè ells no tenen ni idea del que és una eco, i tant els fa que els expliquis que d'aquí a un mes fareu la segona, i aleshores sabràs el sexe (bé, sí, algú gira el cap quan sent la paraula 'sexe').
Però aleshores el futur pare mira a l'altre extrem de la taula i veu una parella que es mira amb cara de circumstàncies. Han celebrat la notícia amb una efusivitat justeta, i quan veuen que són observats, fan com si no passés res. Però sí que passa... potser els has aixafat la notícia? O potser ho intenten però no se'n surten? Si és el primer cas, rius per dintre, burlant-te de les collonades amb què es preocupa la gent. Però per si és el segon cas, no ho fas, doncs des de fa uns mesos ja saps com de malament es passa en aquests casos.
És el món del futur pare, agredolç com poques coses, una de freda i una de calenta, contrastos i més contrastos. I el futur pare s'adona que, a poc a poc, ja comença a pensar com un pare de debò, tot i que no vol ser com els altres.
