Els futurs pares han de fer un doble peregrinatge per les cases d'amics i familiars: un primer cop per donar-los la notícia, i un segon quan toca demanar els complements necessaris (o no) per criar un nadó: el cotxet i el bressol.
Com a éssers responsables que són, comencen la recerca de la mateixa manera que un decideix quin electrodomèstic comprar abans d'anar al majorista que el treurà més barat: es passen pel Corte Inglés a que els informin del que hi ha. Allà, el futur pare descobreix que la cosa és més complicada del que li havia semblat. El cotxet té una variant anomenada "cadira de passeig", a més del bressol cal tenir en compte el "moisès" i el "minibressol"; i si no vol delinquir, afegirà a la llista d'imprescindibles un artefacte amb nom de robot Transformer ("maxicosi"), una cadira homologada per al cotxe (el dels pares, no el del nen) i una banyera minúscula muntada en un moble més gran que el del menjador.
L'altra gran sorpresa és que un no compra coses per al nadó per a que li durin fins que es converteixi en persona i utilitzi els mateixos artefactes que la resta d'éssers humans. Les coses són diferents: calen unes andròmines fins als 3 mesos, unes altres fins als 3 anys, i un tercer grup fins els 13. Cada tram d'edat comporta una inversió aproximada d'uns 2000 euros de promig (d'acord, estem al Corte Inglés, posem-hi 1500 a una botiga normal).
I evidentment, cap criatura serà feliç sense un caminador, un parc infantil, un sac per a les joguines, una motxila per portar-lo a coll-i-bé, i mantes, coixins i tel·les de totes les formes concebibles, per a les més variades tgasques i, és clar, a preu de seda d'Angora (un exemple? la imprescindible bressadora -arrullo en castellà- que segons el diccionari és una "peça rectangular de tela amb què s’embolca el cos i les cames dels nadons", funció per a la qual diuen que no serveix cap altre tipus de tela!!)
A la vista del panorama apocalíptic que es presenta per a la cartera del futur pare, decideix arremangar-se i començar a trucar, quedar i trobar-se amb amics exfuturs pares per demanar-los el que li puguin deixar. I les respostes són totes positives, excepte dues: el "mite del cotxet destrossat" i "la roba que ha deixat de ser de temporada"; ambdues serveixen per dir educadament que no.
El "mite del cotxet destrossat" es basa en la teoria que els cotxets, que valen un colló i part de l'altre, només serveixen durant la vida infantil d'un nen. Bé, o de dos o tres, segons la criaturada que hagin generat els pares. Però un cop el fill cadell ha arribat a la maduresa psicomotriu i ja no el necessita, el cotxet passa a l'estat "destrossat" i ja no es pot deixar a ningú. I curiosament, a l'inrevès que el comú dels mortals, els exfuturs pares no el llencen al contenidor sinó que el desen a un armari, però és clar, no el poden deixar perquè "està destrossat".
La roba de temporada és tot un món. Ara resulta que un nadó s'adona quan una camisa és d'aquesta temporada, o quan un pantaló està passat de moda. Odiarà secretament els seus pares per fer-lo dur uns tirants "que ja no es porten", i segurament els tancarà a un asil d'aquí a quaranta anys perquè el seu subconscient no el deixarà dormir, pensant en una semarreta de Pluto massa anticuada amb la que va sortir a un parell de fotos. Ningú sap explicar com pot adonar-se de tot això un nadó que fa uns mesos no existia, però ja se sap, segons quins raonaments no es poden fer.
I arribem finalment al moment en que el futur pare es pregunta "i tot això, quan es torna?". És curiós perquè aquesta pregunta, tant obvia, no es fa. L'exfutur pare que deixa les coses, en el fons no les vol veure mai més. Formen part d'un passat que no vol oblidar però que ocupa espai al pis; i l'espai, a diferència del temps, sí que es paga amb diners. I per tant, la resposta més habitual és "no pateixis, que ja s'ho deixaràs tu a algú", versió edulcorada de la més sincera "jo ja m'ho he tret de sobre, ara és problema teu".
I així, els artefactes van passant d'amics a amics, de parents a parents, de pares a fills fins que rebenten. Uneixen les generacions, que des de fa segles tenen un tema de conversa comú gràcies a les anècdotes que desperta recordar el primer dia amb el caminador, aquella vegada que un senyor de raça negra va ajudar a la mare a plegar el carro, o el primer vòmit a sobre del body. I el futur pare té una sensació curiosa quan pensa que, potser, l'exfutur pare que ara li deixa un pitet hi va abocar les seves papilles quan era petit, abans que els seus pares el fessin circular pel món, i ell no ho sap.
Com a éssers responsables que són, comencen la recerca de la mateixa manera que un decideix quin electrodomèstic comprar abans d'anar al majorista que el treurà més barat: es passen pel Corte Inglés a que els informin del que hi ha. Allà, el futur pare descobreix que la cosa és més complicada del que li havia semblat. El cotxet té una variant anomenada "cadira de passeig", a més del bressol cal tenir en compte el "moisès" i el "minibressol"; i si no vol delinquir, afegirà a la llista d'imprescindibles un artefacte amb nom de robot Transformer ("maxicosi"), una cadira homologada per al cotxe (el dels pares, no el del nen) i una banyera minúscula muntada en un moble més gran que el del menjador.
L'altra gran sorpresa és que un no compra coses per al nadó per a que li durin fins que es converteixi en persona i utilitzi els mateixos artefactes que la resta d'éssers humans. Les coses són diferents: calen unes andròmines fins als 3 mesos, unes altres fins als 3 anys, i un tercer grup fins els 13. Cada tram d'edat comporta una inversió aproximada d'uns 2000 euros de promig (d'acord, estem al Corte Inglés, posem-hi 1500 a una botiga normal).
I evidentment, cap criatura serà feliç sense un caminador, un parc infantil, un sac per a les joguines, una motxila per portar-lo a coll-i-bé, i mantes, coixins i tel·les de totes les formes concebibles, per a les més variades tgasques i, és clar, a preu de seda d'Angora (un exemple? la imprescindible bressadora -arrullo en castellà- que segons el diccionari és una "peça rectangular de tela amb què s’embolca el cos i les cames dels nadons", funció per a la qual diuen que no serveix cap altre tipus de tela!!)
A la vista del panorama apocalíptic que es presenta per a la cartera del futur pare, decideix arremangar-se i començar a trucar, quedar i trobar-se amb amics exfuturs pares per demanar-los el que li puguin deixar. I les respostes són totes positives, excepte dues: el "mite del cotxet destrossat" i "la roba que ha deixat de ser de temporada"; ambdues serveixen per dir educadament que no.
El "mite del cotxet destrossat" es basa en la teoria que els cotxets, que valen un colló i part de l'altre, només serveixen durant la vida infantil d'un nen. Bé, o de dos o tres, segons la criaturada que hagin generat els pares. Però un cop el fill cadell ha arribat a la maduresa psicomotriu i ja no el necessita, el cotxet passa a l'estat "destrossat" i ja no es pot deixar a ningú. I curiosament, a l'inrevès que el comú dels mortals, els exfuturs pares no el llencen al contenidor sinó que el desen a un armari, però és clar, no el poden deixar perquè "està destrossat".
La roba de temporada és tot un món. Ara resulta que un nadó s'adona quan una camisa és d'aquesta temporada, o quan un pantaló està passat de moda. Odiarà secretament els seus pares per fer-lo dur uns tirants "que ja no es porten", i segurament els tancarà a un asil d'aquí a quaranta anys perquè el seu subconscient no el deixarà dormir, pensant en una semarreta de Pluto massa anticuada amb la que va sortir a un parell de fotos. Ningú sap explicar com pot adonar-se de tot això un nadó que fa uns mesos no existia, però ja se sap, segons quins raonaments no es poden fer.
I arribem finalment al moment en que el futur pare es pregunta "i tot això, quan es torna?". És curiós perquè aquesta pregunta, tant obvia, no es fa. L'exfutur pare que deixa les coses, en el fons no les vol veure mai més. Formen part d'un passat que no vol oblidar però que ocupa espai al pis; i l'espai, a diferència del temps, sí que es paga amb diners. I per tant, la resposta més habitual és "no pateixis, que ja s'ho deixaràs tu a algú", versió edulcorada de la més sincera "jo ja m'ho he tret de sobre, ara és problema teu".
I així, els artefactes van passant d'amics a amics, de parents a parents, de pares a fills fins que rebenten. Uneixen les generacions, que des de fa segles tenen un tema de conversa comú gràcies a les anècdotes que desperta recordar el primer dia amb el caminador, aquella vegada que un senyor de raça negra va ajudar a la mare a plegar el carro, o el primer vòmit a sobre del body. I el futur pare té una sensació curiosa quan pensa que, potser, l'exfutur pare que ara li deixa un pitet hi va abocar les seves papilles quan era petit, abans que els seus pares el fessin circular pel món, i ell no ho sap.
