Més lleig que matar a un pare és posar-li nom a un fill. Sembla que juguis al Scrabble, però en realitat estàs decidint com serà la seva vida, una de les circumstàncies que més el marcarà, quin mot li posaran els altres nens al col·legi, com se'l coneixerà d'ara en endavant, ... I tot plegat, amb una lleugeresa que t'esgarrifaria si estiguessin parlant de tu.
El futur pare s'enfronta a llistes de noms, llibres, santorals, consells, bromes i idees al vol. Aquest no està bé perquè és molt vulgar, aquell no el té ningú i se'n riuran d'ell. "Com vols posar-li el nom d'un futbolista?", ha de sentir quan proposa alguna idea. En descarta de ben bonics perquè li recorden a la persona que més odiava a l'institut, i se'n planteja alguns de lletjos perquè, ai carai, sonen bé al costat del cognom.
El cognom, l'altre gran dilema. Al futur pare mai li ha agradat el seu cognom, que de fet ni el seu pare (el futur avi) ha fet servir mai. Demana sempre que el coneguin pel nom de pila, igual que son pare s'ha identificat tota la vida amb el segon cognom. Però quan proposa invertir l'ordre, i que l'hereu agafi primer el cognom de la mare (potent, contundent, fins i tot sorprenent), vatua, es desperten les passions familiars i els guardians de les essències no toleren un atemptat d'aquesta envergadura contra l'ordre natural de les coses... perdó dels cognoms.
I sense saber què hi anirà al darrera, les llistes de noms es succeeixen, se'n descarten alguns, se n'afegeixen d'altres. Algú diu "aquest és bonic, no?" i el futur pare recorda que el van treure de la llista, però no sabria dir per què. "Nil" és el de "Els Joves", "Conrad" un director de cinema porno (català, però porno). "Iu" és massa curt, i "Joan" massa conegut. "Gianluca" és massa exòtic (italià, exòtic?) i "Sergi" massa fàcil de traduir al castellà. "Gorka" només desperta indiferència i "Hristo", rebuig frontal.
"Dídac és bonic", apunta el futur pare enmig de l'allau de propostes; i la sogra pregunta: "Diquè? Això què vol dir, en castellà?" A qui li importa, com es tradueixi un nom al castellà? Bé, li importa a la gent que va viure una dictadura feixista. "És Diego, però ningú li ha de dir així". "Diego no m'agrada", respon ella. Resignació.
"Roger sona bé", diu la futura mare. "Per què no ho dius tu, a veure com sona?" I el futur pare prova d'imaginar-se situacions en que hagi de dir el nom del seu fill i, palplantat enmig del menjador, dirigeix un dit al ficus mentre exclama: "Roger, que rebràs!" "Roger, t'he avisat!" "Roger, no m'ho facis repetir..." "Roger, prou!". I la mare, amb cara de resignació, fa oscil·lar el cap mentre diu que no sona pas malament.
I el nen allà dintre de la panxa assisteix, sense saber-ho, a una mena de Sudoku on l'objectiu no és trobar omplir una graella sinó etiquetar un fetus. Cal tenir contenta la família, que soni bé, que no recordi a ningú, que no marqui massa i que sigui prou original. I si pot agradar-li al futur fill, tant millor, però no és imprescindible.
Quin nom li acabarà caient? De moment s'ha dit "espermatozou", "fetus", "marrano" i "nen". El nom que s'acabi decidint haurà de millorar aquesta sèrie, i no sembla una tasca fàcil. El futur pare obre una enquesta perquè els lectors del seu diari n'opinin. Hi ha dos finalistes tot i que la llista pot variar, és clar. Al capdavall, el futur pare pensa que el nom no és tant important; ell ja en té un de pensat i per a ell, la seva criatura es dirà sempre així.
El futur pare s'enfronta a llistes de noms, llibres, santorals, consells, bromes i idees al vol. Aquest no està bé perquè és molt vulgar, aquell no el té ningú i se'n riuran d'ell. "Com vols posar-li el nom d'un futbolista?", ha de sentir quan proposa alguna idea. En descarta de ben bonics perquè li recorden a la persona que més odiava a l'institut, i se'n planteja alguns de lletjos perquè, ai carai, sonen bé al costat del cognom.
El cognom, l'altre gran dilema. Al futur pare mai li ha agradat el seu cognom, que de fet ni el seu pare (el futur avi) ha fet servir mai. Demana sempre que el coneguin pel nom de pila, igual que son pare s'ha identificat tota la vida amb el segon cognom. Però quan proposa invertir l'ordre, i que l'hereu agafi primer el cognom de la mare (potent, contundent, fins i tot sorprenent), vatua, es desperten les passions familiars i els guardians de les essències no toleren un atemptat d'aquesta envergadura contra l'ordre natural de les coses... perdó dels cognoms.
I sense saber què hi anirà al darrera, les llistes de noms es succeeixen, se'n descarten alguns, se n'afegeixen d'altres. Algú diu "aquest és bonic, no?" i el futur pare recorda que el van treure de la llista, però no sabria dir per què. "Nil" és el de "Els Joves", "Conrad" un director de cinema porno (català, però porno). "Iu" és massa curt, i "Joan" massa conegut. "Gianluca" és massa exòtic (italià, exòtic?) i "Sergi" massa fàcil de traduir al castellà. "Gorka" només desperta indiferència i "Hristo", rebuig frontal.
"Dídac és bonic", apunta el futur pare enmig de l'allau de propostes; i la sogra pregunta: "Diquè? Això què vol dir, en castellà?" A qui li importa, com es tradueixi un nom al castellà? Bé, li importa a la gent que va viure una dictadura feixista. "És Diego, però ningú li ha de dir així". "Diego no m'agrada", respon ella. Resignació.
"Roger sona bé", diu la futura mare. "Per què no ho dius tu, a veure com sona?" I el futur pare prova d'imaginar-se situacions en que hagi de dir el nom del seu fill i, palplantat enmig del menjador, dirigeix un dit al ficus mentre exclama: "Roger, que rebràs!" "Roger, t'he avisat!" "Roger, no m'ho facis repetir..." "Roger, prou!". I la mare, amb cara de resignació, fa oscil·lar el cap mentre diu que no sona pas malament.
I el nen allà dintre de la panxa assisteix, sense saber-ho, a una mena de Sudoku on l'objectiu no és trobar omplir una graella sinó etiquetar un fetus. Cal tenir contenta la família, que soni bé, que no recordi a ningú, que no marqui massa i que sigui prou original. I si pot agradar-li al futur fill, tant millor, però no és imprescindible.
Quin nom li acabarà caient? De moment s'ha dit "espermatozou", "fetus", "marrano" i "nen". El nom que s'acabi decidint haurà de millorar aquesta sèrie, i no sembla una tasca fàcil. El futur pare obre una enquesta perquè els lectors del seu diari n'opinin. Hi ha dos finalistes tot i que la llista pot variar, és clar. Al capdavall, el futur pare pensa que el nom no és tant important; ell ja en té un de pensat i per a ell, la seva criatura es dirà sempre així.
10 comentaris:
Avui no sé què comentar...
Se m'acudeix per exemple dir-te que "silvia" vol dir "selva" o "silvestre" i que a mi això mai m'ha causat cap trauma... ans al contrari! jejeje.
Trieu el què trieu, i poseu els cognoms com els poseu, al final "sonarà bé" perquè serà "ell".
Un petó i ànims amb la tria. Veus que la "vox populi" pensa com jo... És arriesgat posar aquesta enquesta perquè si al final els futurs pares decidiu "Didac" sempre tindràs darrere l'orella un "i si li hagués posar Roger com deien els lectors del meu blog"??
Enga, més petons!
Silvia.
i té que estar tota la família opinant per decidir el nom del VOSTRE fill????
¿A on cal firmar, perquè només opini la família? :-D
Sílvia, com que no?? Això de tenir un nom tant semblant a "Silvestre" segur que ha canviat la teva vida.... jajaja.... Tranqui, que encara sortirà algun 'tapat' i no serà ni un nom ni l'altre... Però tenia curiositat
tu rai que no tens limitacions, jo en conec uns que el nom havia de començar per una lletra determinada per tradició familiar antiquíssima i que ningú ha gosat trencar
Certament no és fàcil trobar-li nom, però em sembla que és important que trieu vosaltres. Ara bé si els noms finalistes són Dídac i Roger, definitivament em quedo amb Roger. Dídac em recorda massa a Diego i és un nom que em cau antipàtic. Això sí, sobretot trieu vosaltres, trieu vosaltres!!
En això estem.... gràcies!!
Això dels noms és tot un món. Nosaltres vam haver de posar segones opcions ja que les primeres de cadascú no ens agradaven. Evidentment la família no va entrar en el procés de selecció ja que hauria estat un caos. Prou pollastre vam montar nosaltres dos solets.
Per cert, si el nen, per aquelles coses de la vida, es casés amb la Leonor de Borbón o fos nomenat Papa de Roma sí que se li traduiria el nom, aquí i a la Xina. Aneu al tanto!!! ;-)
Mira, que li diguin Rogerius, en llatí com feien abans!!!
Per triar, vosaltres. I per provar... jo em vaig acabar de decidir tot cridant (CRIDANT) els noms finalistes. Allargant les vocals qual cantant d'òpera. És una cosa que hauràs de fer molt sovint, o sigui que millor trobar un nom que sigui fàcil de cridar.
I què hi ha més bonic, que cridar "Hriiiiistoooooooo! Hriiiiiiiistoooooo!"
Publica un comentari a l'entrada