Bon dia, amor meu!

Un diumenge a les 10, els rajos de sol de mig matí desperten el futur pare d'un somni ben merescut (i necessari, a la vista del consell número 1 de tots els que ha sentit en... trenta-set setmanes : "dorm, ara que pots"). Aparta la flassada, s'adona que la futura mare ja s'ha llevat i, en sentir-la trafegar per la casa, l'adverteix de la seva presència amb un carinyós i decidit "bon dia, amor meu!". No passen ni tres segons que li arriba la resposta: "he trencat aigües".

Doncs sí, amics lectors d'aquest diari, el futur pare que us escriu ha deixat de ser "futur", i el passat dia 15 va entrar al club dels "només pare" (perquè ja no és futur, i perquè des d'ara deixa de ser una persona i passa a ser "el pare de...").

En Roger va decidir que al món cal venir de cara - no només en sentit literal - i donat que des d'ara es farà el que ell vulgui, es va saltar tots els càlculs i es va presentar al món amb nocturnitat i traidorïa el dia 15 de desembre a les 00.01h. Tampoc va voler que els cursos de prepart servissin per a res, i es va pulir els tres dies de contraccions en només vuit hores; no va avisar abans de trencar taps i esborrar colls i, per rematar la jugada, va sortir prou petit com per evitar la cessària però prou gran com per necessitar un tall a la vagina, la temuda "episotomia", que condemnarà a la mare a unes llargues setmanes aprenent a caminar com John Wayne.

Com va anar el part? Doncs com havia d'anar, com van tots els parts d'aquest món. Oblideu-vos de neguits i de cotxes a 100 per hora amb un mocador sortint per la finestra. Quan la futura mare trenca aigües, hi ha temps per esmorzar, dutxar-se, regar les plantes i fer la maleta, comprar el diari a la vista del llarg dia que t'espera i conduir cap a la Maternitat aturant-se als passos de zebra perquè creuin els iaios amb taca-taca ("no corris, boig, que vols que el tingui aquí?").

I un cop allà, a l'hospital, un ingrés que dura hores, una espera que dura més hores, i un part que s'allarga i s'allarga, amb gent i més gent que entra i surt de la sala, i on de cop i volta, sense avís previ, la mare apreta i el nen surt i te'l posen a les mans, tot blau i sorprès perquè pobret, fa uns segons estava com Déu i ara li diuen que ha de començar-ho tot, absolutament tot. Com volen que parli, amb aquest panorama? En una situació així, qui no preferiria callar, per no cagar-la?

El futur pare va fer un magnífic paper i va complir totes les funcions que li havien encomanat (i que es podrien resumir, en dues paraules, en "no molestar"). La feliç mare s'omple la boca lloant "què bé que va estar el pare" (l'altra opció era no ser-hi, però no crec que ho definissin com "va estar malament" sinó com a "el covard va fugir" o "el molt cagat es va desmaiar").

Un cop acabada la carnisseria, encara amb sang regalimant de la camilla, un cordó llefiscós penjant de la vagina, una placenta a sobre d'una safata i un llevador andalús fent veure que, el dia més important de la vida de tres persones, per a ell havia estat alguna cosa més que una guàrdia entretinguda, els ja pares van pujar amb l'hereu cap a l'habitació, on en tres dies van rebre la visita de prop d'un miler de familiars, amics i semiconeguts. Curiosament, aquestes mil persones se les van enginyar per aparèixer en dues fornades de 500, sempre entre quarts de set i quarts de vuit de la tarda, carregats amb regals, càmeres de fotos i una sola pregunta: "com va anar el part?" (que requereix la mateixa resposta, de mitja hora de durada, per a cada un d'ells). Ah, i el que més necessiten veure uns nous pares en aquestes circumstàncies: nens i més nens d'entre 6 i 10 anys, una edat encantadora on el millor dels hospitals és que et deixen pujar als sofàs, córrer pels passadissos i saltar de les camilles.

Superada aquesta fase, comença la monotonia: amb un nen ben sa i afamegat, des de fa dues setmanes la vida del futur pare consisteix en tramitar papers, canviar bolquers, veure'l menjar, veure'l dormir, veure'l cagar i veure'l plorar. Activitats que donarien per a un "Diari d'un antic futur pare (a qui no li faria res tornar a ser-ho)" però que ara mateix necessiten, per a ser explicades, molt de temps i molta calma.

I amics, al temps i a la calma no se'ls espera fins d'aquí a uns trenta anys! Moltíssimes gràcies per seguir aquest diari, que fins aquí arriba a menys que alguna editorial faci una bona oferta per l'edició en paper i calgui omplir més pàgines perquè surti a compte. Saber que hi havia qui el llegia ha animat al seu autor, i els comentaris li han fet pensar que, fins i tot, la lectura era interessant.

Una abraçada. Us deixo, que el nen té gana.

Benvinguts a Guantánamo

Passen els dies... perdó, les setmanes, i el futur pare ja es pensa que ho té tot enllestit. Tot? No! Encara li falta un pas molt important en la vida de tot home que vulgui aspirar a ésser digne d'aquest nom: assistir a una classe del curs prepart.

Pel que sembla, i tot i que parir una criatura és quelcom que fins i tot els pingüins han demostrat ser capaços de dur a terme amb èxit, els humans hem de fer un curs. Sí, senyors, la formació contínua no es limita a que ens treiem llicenciatures als quaranta anys, aprenguem sis idiomes al llarg de la nostra vida o reciclem els nostres coneixements de biogenètica per fer millor la nostra feina de jardineria; també cal anar a classes per saber com expulsar un fetus per l'úter.

I a aquesta tasca s'ha dedicat la futura mare cada dilluns per la tarda durant les darreres sis setmanes, combinant-ho amb cursets de cuina i classes de gimnàstica per a embarassades; cosa que al futur pare li sembla molt bé fins que arriba el dia més temut: "la classe per a ells".

Els primers minuts a la sala on es fa el curs, que recorda a les típiques aules on els alcohòlics anònims reciten les seves penes als telefilms de tarda, el futur pare es sent com si fos a una boda on cap dels convidats es coneixen entre ells. Tots assegudets per parelles, elles marcant panxa i demostrant al respectiu maromo tot el que han après aquests dies, ningú dirigeix la paraula a la persona de la seva esquerra, i per si de cas tampoc la mira a la cara, no es tractés d'un terrorista buscat per la Interpol que es pensés que l'han reconegut. Quines ganes de complicar-se la vida, podent limitar-se a parlar amb la parella.

Finalment entra la llevadora i dirigeix unes paraules de presentació. El futur pare anota una frase: "recordeu que tot el que us explico, el dia del part no us servirà de res". Les dones riuen amb complicitat, segurament és una frase que ha sortit més d'una vegada durant el curs. Els homes segueixen la broma per no desentonar; menys un xicot amb corbata que, assegut al davant del futur pare, fa la mateixa cara de circumstàncies que deu fer aquest. "I què coi estem fent aquí, doncs?" El futur pare no pot evitar adreçar-li una alçada de celles, en senyal de complicitat.

La sessió progressa amb l'ajut d'una pissarra on la llevadora, mentre el futur pare prenia notes per al seu diari, ha apuntat "RPM". Revolucions per minut? Que parlen de discos? "No, babau, és la rotura prematura de membrana", aclareix la futura mare amb l'orgull de qui sap de què parla. Però davant la mirada astorada del futur pare ha de baixar el llisto. "Trencar aigües". Ah!

Com no podia ser d'altra manera en una reunió d'aquest tipus, la mestressa llevadora deixa anar un acudit. El futur pare, que fa estona que ha perdut el fil de les explicacions sobre colls uterins que desapareixen, placentes que es posen a lloc i caps de nadons que taponen líquids amniòtics, només escolta la gracieta final: "es va presentar tota mullada i jo li vaig haver de dir, '¿¿però qué te pensabas que era?? ¡¡Que el flujo no va escalando!!'". Les dones, i només les dones, riuen amb ganes l'acudit mentre els homes ens preguntem on és la gràcia, no l'hem entés. Potser tampoc riem perquè veure una femella amb una panxa de 10 quilos convulsionant-se de riure fa témer que la llevadora, en realitat, estigui intentant provocant una pràctica amb foc real a mitja classe. Com segueixin rient així, alguna parirà aquesta mateixa tarda.

Nova informació per a futurs pares: als animals ovípars i vivípars cal afegir-ne dos tipus més: les dones primípares i secundípares. Deu voler dir les que esperen el primer o el segon fill, però no dona més explicacions; segurament és una altra d'aquelles paraules, com maxicosi, que ara resulta que tothom sabia menys el que us escriu.

També és curiós saber que, contra la creença popular masculina, un no està llegint el diari o treballant tranquilament quan rep la notícia de la dona, "em sembla que ja arriba", agafa el cotxe a tota llet treient un mocador per la finestra i es presenta a la clínica, on unes infermeres li faran entrega del nen tot just torni d'haver aparcat. Els parts duren, atenció pares, varis dies, que la llevadora descriu amb pèls i senyals, a ritme de contracció. Cal fer vida normal, anant a la feina si cal, fins que les contraccions siguin "molt regulars i molt fortes", i que cadascú decideixi què vol dir això.

Al cap de quaranta-cinc minuts de sessió arriba la frase màgica: "ara us explicaré als pares què heu de fer" Tenint en compte que la classe estava destinada això, un es pregunta de què ha estat parlant fins ara; però posa bona cara i segueix escoltant. Després d'aquesta introducció, comença una enumeració de penes, sacrificis i expectatives de bon comportament que servirien, sense fer-hi cap canvi, per donar la benvinguda a Guantánamo a un grup de talibans. Parla de llargues nits sense dormir, una regla de quaranta dies, uns plors infantils més efectius que la gota malaia a l'hora d'aconseguir qualsevol cosa (dormir, menjar, que el netegin, que el gratin, que el mimin.... tot ho aconsegueix plorant). Recorda també que caldrà tramitar papers, atendre les visites, diagnosticar i tractar la depressió postpart de la dona (i la del marit??), rentar roba, canviar bolquers, ...

I per si algun home encara no havia decidit que estaria millor excavant una mina d'urani que no pas vivint aquesta experiència ("que compensa"), la llevadora exhibeix la seva bena ginàrquica i fa passar els marits per l'adreçador d'un exercici destinat a demostrar-nos com de dures són les contraccions. Després d'ordenar quatre (o cinc, o sis, qui sap) tongades d'exercicis amb les cames, emprant els quadríceps fins a límits mai coneguts fora del sofà, a intervals de 45 segons amb 2 beneïts minuts de descans, dóna permís per asseure's a la cadira i - mentre els altres futurs pares fan cara d'angelet i de "com t'estimo, amor meu, pel patiment que estàs disposada a sofrir" - aquest futur pare i el de la corbata simplement agafen aire fitant-la amb cara d'odi i desitjant que algun dia sàpiga com és de dur que t'arrenquin un queixal sense anestèsia, perquè pugui comprendre millor els pacients dels dentistes.

Finalment, la bona notícia: ara que els pares sabem com és de dura una contracció i com de necessari és aprofitar bé el descans (i no ho podia explicar, simplement, aquesta cabrona?) hem de conscienciar-nos d'un consell que li haurem de donar a la dona quan les pateixi. Durant tres dies, i per prescripció mèdica, el futur pare podrà respondre a cada paraula de la seva parturienta esposa amb un contundent "calla i descansa". Així de simple. Per primer cop en vuit mesos, està desitjant que arribin els dies de Nadal.

La sessió acaba amb "una pel·lícula perquè us feu una idea de com anirà el part". En realitat es tracta d'una cinta VHS, que per la qualitat es diria que ha estat regravada d'una versió en Beta, produïda als anys setanta, en què es pot gaudir durant mitja hora de primers plànols de vagines peludes dilatades, nadons blaus llefiscosos i placentes suquejant. És una barreja de pel·lícula porno barata (amb música de piano i arpa, és clar) i snuff movie de sèrie B, digna de les sessions més freakis del festival de Sitges, destinada sens dubte a rebentar qualsevol rastre d'encant que pogués tenir aquest moment per a un grup de parelles amb cara d'espantades que, a pocs minuts de l'hora de sopar, només desitgen que algú obri la llum i els expliqui que allò és una broma, que un part no és obra d'un mestre del cinema gore.

Finalment, i després d'uns minuts de testimonis de parts naturals (quota de proselitisme naturalista que sembla inevitable en aquests ambients), s'obre la porta i els ja exalumnes s'acomiaden amb els típics "a veure si ens veiem un altre dia" que tothom sap que són mentida; mentre les dones no poden evitar competir per saber quina exterioritza millor les seves emocions davant el moment més important de les seves vides, i afirmen als quatre vents la seva impaciència per demostrar a tot el món que suportaran el dolor millor que Rocky Balboa.

En arribar a casa, el futur pare obre la nevera, agafa una cervesa i, compulsivament, posa una pizza al forn. Ella el mira i li diu: "Ha estat bé, oi?". Ell posa la tele i es disposa a gaudir de la tranquilitat de la llar mentre una frase no deixa de donar-li voltes pel cap, en tots els tons imaginables, com Robert de Niro al davant del mirall a 'Taxi Driver': "calla i descansa".

"Dormiu, ara que podeu"

A mida que s'acosta el moment del part (previst per cap d'any) s'incrementa la por escènica a les nits que t'esperen. Heu pujat mai al Dragon Kahn? La muntanya en sí no fa por, perquè estàs totalment lligat i allò va tant ràpid que no t'adones de res. El que fa més por és la cua, quan t'hi vas acostant, avançant metre a metre, i sents des de dalt els crits d'aquells que t'han precedit. Això fa por.

Una sensació similar experimenta el futur pare quan, una vegada i una altra, de totes les maneres imaginables, tothom insisteix en el mateix: no dormirà. L'angoixa saber que les llargues migdiades no tornaran en molt de temps, que vés a saber quan tornarà a despertar-se un diumenge a les 11 del matí , amb la llum del sol escalfant-li la cara i un fil de saliva regalimant galta avall. Després no serà tant, o sí, però la por ja està creada i ha fet el seu efecte: el futur pare vol dormir molt.

Però no pot, perquè un cop complerts els 7 mesos (perdó, 30 setmanes) d'embaràs, toca tenir-ho tot a punt per quan arribi la criatura. Cal tenir l'habitació llesta, i això vol dir paletes, lampistes, fusters, pintors i llargs recorreguts buscant cortines "ni massa infantils ni massa serioses", perquè ai las, el futur pare no va voler reservar durant 8 anys un espai buit per a la criatura que hauria de venir, i el va convertir en un despatx. Quina poca previsió!

També es plantegen seriosos dubtes existencials, com el nombre de portes del cotxe (amb tres en tindrem prou?), el tancament de les finestres (i si el nen salta el triple de la seva alçada i arriba?) o, el més important de tot, si dormirà més o menys lluny del llit dels pares o si beurà del pit. Hi ha "estivillistes" i "carlosgonzalezistes", de sota les pedres apareixen dones que defensen la "Lliga de la Llet" (nom espectacular que un bon futur pare no oblidarà mai) amb la mateixa vehemència amb que Sarah Palin parla de l'Associació del Rifle, ... Les converses, en aquests casos, superen els excessos verbals d'una tertulia sobre futbol entre culés i merengues.

Són dies en que la futura mare llegeix un promig de tres llibres per setmana, retalla reportatges i compra revistes amb noms propis dels anys 50 (com definiríeu, si no, una cosa anomenada "Mi bebé y yo"?). Afortunadament, els pares semblem estar exclosos d'aquesta tasca (i si no els agrada, que canviïn el títol de la revista per "Mi bebé y nosotros"), i ens hem de limitar a escoltar les 'perles' que deixa anar la dona i posar cara d'atenció quan ens explica com ha anat el curs de prepart.

Perquè sí, la humanitat ha arribat fins aquí sense cursos de prepart, però ara és im-pres-cin-di-ble anar-hi! I no només això, les comadrones s'han unit contra el gènere masculí, i netegen el cervell de les seves alumnes fins que aconsegueixen que hi arrosseguin el mascle respectiu, no fos que al paritori la mare no s'hi vegi amb cor i hagi de ser el pare qui tregui el nen per l'esfínter. Però d'això ja en parlaré quan hi vagi, és clar.

També són dies en que la mare experimenta tota mena de consells de salut ("estimula't els mugrons!"), dietes ("sopa calent!"), potingues ("unta't cada matí el cos de crema hidratant!") i proves. D'aquestes últimes, la que més frepat deixa al futur pare és una amb nom d'irlandès, el test d'O'Sullivan, que serveix per detectar alguna cosa relacionada amb la diabetis. Pel que sembla, el tal O'Sullivan va inventar-se un mètode infalible per saber com reaccionaria una futura mare davant un excès de glucosa: inflar-la de glucosa. Diu la llegenda que O'Sullivan va morir quan, com a bon científic, experimentava amb el seu propi cos un test similar per calibrar la resistència del fetge dels futurs pares al whisky irlandès.

Més trist és robar

Els futurs pares han de fer un doble peregrinatge per les cases d'amics i familiars: un primer cop per donar-los la notícia, i un segon quan toca demanar els complements necessaris (o no) per criar un nadó: el cotxet i el bressol.

Com a éssers responsables que són, comencen la recerca de la mateixa manera que un decideix quin electrodomèstic comprar abans d'anar al majorista que el treurà més barat: es passen pel Corte Inglés a que els informin del que hi ha. Allà, el futur pare descobreix que la cosa és més complicada del que li havia semblat. El cotxet té una variant anomenada "cadira de passeig", a més del bressol cal tenir en compte el "moisès" i el "minibressol"; i si no vol delinquir, afegirà a la llista d'imprescindibles un artefacte amb nom de robot Transformer ("maxicosi"), una cadira homologada per al cotxe (el dels pares, no el del nen) i una banyera minúscula muntada en un moble més gran que el del menjador.

L'altra gran sorpresa és que un no compra coses per al nadó per a que li durin fins que es converteixi en persona i utilitzi els mateixos artefactes que la resta d'éssers humans. Les coses són diferents: calen unes andròmines fins als 3 mesos, unes altres fins als 3 anys, i un tercer grup fins els 13. Cada tram d'edat comporta una inversió aproximada d'uns 2000 euros de promig (d'acord, estem al Corte Inglés, posem-hi 1500 a una botiga normal).

I evidentment, cap criatura serà feliç sense un caminador, un parc infantil, un sac per a les joguines, una motxila per portar-lo a coll-i-bé, i mantes, coixins i tel·les de totes les formes concebibles, per a les més variades tgasques i, és clar, a preu de seda d'Angora (un exemple? la imprescindible bressadora -arrullo en castellà- que segons el diccionari és una "peça rectangular de tela amb què s’embolca el cos i les cames dels nadons", funció per a la qual diuen que no serveix cap altre tipus de tela!!)

A la vista del panorama apocalíptic que es presenta per a la cartera del futur pare, decideix arremangar-se i començar a trucar, quedar i trobar-se amb amics exfuturs pares per demanar-los el que li puguin deixar. I les respostes són totes positives, excepte dues: el "mite del cotxet destrossat" i "la roba que ha deixat de ser de temporada"; ambdues serveixen per dir educadament que no.

El "mite del cotxet destrossat" es basa en la teoria que els cotxets, que valen un colló i part de l'altre, només serveixen durant la vida infantil d'un nen. Bé, o de dos o tres, segons la criaturada que hagin generat els pares. Però un cop el fill cadell ha arribat a la maduresa psicomotriu i ja no el necessita, el cotxet passa a l'estat "destrossat" i ja no es pot deixar a ningú. I curiosament, a l'inrevès que el comú dels mortals, els exfuturs pares no el llencen al contenidor sinó que el desen a un armari, però és clar, no el poden deixar perquè "està destrossat".

La roba de temporada és tot un món. Ara resulta que un nadó s'adona quan una camisa és d'aquesta temporada, o quan un pantaló està passat de moda. Odiarà secretament els seus pares per fer-lo dur uns tirants "que ja no es porten", i segurament els tancarà a un asil d'aquí a quaranta anys perquè el seu subconscient no el deixarà dormir, pensant en una semarreta de Pluto massa anticuada amb la que va sortir a un parell de fotos. Ningú sap explicar com pot adonar-se de tot això un nadó que fa uns mesos no existia, però ja se sap, segons quins raonaments no es poden fer.

I arribem finalment al moment en que el futur pare es pregunta "i tot això, quan es torna?". És curiós perquè aquesta pregunta, tant obvia, no es fa. L'exfutur pare que deixa les coses, en el fons no les vol veure mai més. Formen part d'un passat que no vol oblidar però que ocupa espai al pis; i l'espai, a diferència del temps, sí que es paga amb diners. I per tant, la resposta més habitual és "no pateixis, que ja s'ho deixaràs tu a algú", versió edulcorada de la més sincera "jo ja m'ho he tret de sobre, ara és problema teu".

I així, els artefactes van passant d'amics a amics, de parents a parents, de pares a fills fins que rebenten. Uneixen les generacions, que des de fa segles tenen un tema de conversa comú gràcies a les anècdotes que desperta recordar el primer dia amb el caminador, aquella vegada que un senyor de raça negra va ajudar a la mare a plegar el carro, o el primer vòmit a sobre del body. I el futur pare té una sensació curiosa quan pensa que, potser, l'exfutur pare que ara li deixa un pitet hi va abocar les seves papilles quan era petit, abans que els seus pares el fessin circular pel món, i ell no ho sap.

Quan el nom fa la cosa

Més lleig que matar a un pare és posar-li nom a un fill. Sembla que juguis al Scrabble, però en realitat estàs decidint com serà la seva vida, una de les circumstàncies que més el marcarà, quin mot li posaran els altres nens al col·legi, com se'l coneixerà d'ara en endavant, ... I tot plegat, amb una lleugeresa que t'esgarrifaria si estiguessin parlant de tu.

El futur pare s'enfronta a llistes de noms, llibres, santorals, consells, bromes i idees al vol. Aquest no està bé perquè és molt vulgar, aquell no el té ningú i se'n riuran d'ell. "Com vols posar-li el nom d'un futbolista?", ha de sentir quan proposa alguna idea. En descarta de ben bonics perquè li recorden a la persona que més odiava a l'institut, i se'n planteja alguns de lletjos perquè, ai carai, sonen bé al costat del cognom.

El cognom, l'altre gran dilema. Al futur pare mai li ha agradat el seu cognom, que de fet ni el seu pare (el futur avi) ha fet servir mai. Demana sempre que el coneguin pel nom de pila, igual que son pare s'ha identificat tota la vida amb el segon cognom. Però quan proposa invertir l'ordre, i que l'hereu agafi primer el cognom de la mare (potent, contundent, fins i tot sorprenent), vatua, es desperten les passions familiars i els guardians de les essències no toleren un atemptat d'aquesta envergadura contra l'ordre natural de les coses... perdó dels cognoms.

I sense saber què hi anirà al darrera, les llistes de noms es succeeixen, se'n descarten alguns, se n'afegeixen d'altres. Algú diu "aquest és bonic, no?" i el futur pare recorda que el van treure de la llista, però no sabria dir per què. "Nil" és el de "Els Joves", "Conrad" un director de cinema porno (català, però porno). "Iu" és massa curt, i "Joan" massa conegut. "Gianluca" és massa exòtic (italià, exòtic?) i "Sergi" massa fàcil de traduir al castellà. "Gorka" només desperta indiferència i "Hristo", rebuig frontal.

"Dídac és bonic", apunta el futur pare enmig de l'allau de propostes; i la sogra pregunta: "Diquè? Això què vol dir, en castellà?" A qui li importa, com es tradueixi un nom al castellà? Bé, li importa a la gent que va viure una dictadura feixista. "És Diego, però ningú li ha de dir així". "Diego no m'agrada", respon ella. Resignació.

"Roger sona bé", diu la futura mare. "Per què no ho dius tu, a veure com sona?" I el futur pare prova d'imaginar-se situacions en que hagi de dir el nom del seu fill i, palplantat enmig del menjador, dirigeix un dit al ficus mentre exclama: "Roger, que rebràs!" "Roger, t'he avisat!" "Roger, no m'ho facis repetir..." "Roger, prou!". I la mare, amb cara de resignació, fa oscil·lar el cap mentre diu que no sona pas malament.

I el nen allà dintre de la panxa assisteix, sense saber-ho, a una mena de Sudoku on l'objectiu no és trobar omplir una graella sinó etiquetar un fetus. Cal tenir contenta la família, que soni bé, que no recordi a ningú, que no marqui massa i que sigui prou original. I si pot agradar-li al futur fill, tant millor, però no és imprescindible.

Quin nom li acabarà caient? De moment s'ha dit "espermatozou", "fetus", "marrano" i "nen". El nom que s'acabi decidint haurà de millorar aquesta sèrie, i no sembla una tasca fàcil. El futur pare obre una enquesta perquè els lectors del seu diari n'opinin. Hi ha dos finalistes tot i que la llista pot variar, és clar. Al capdavall, el futur pare pensa que el nom no és tant important; ell ja en té un de pensat i per a ell, la seva criatura es dirà sempre així.

Té pebrots

La futura mare diu que tant li fa, però que ella vol una nena. El futur pare diu que tant li fa, però en el fons segueix sense veure-ho clar. I amb aquests ànims han arribat les 20 setmanes, la meitat de l'embaràs, i amb elles la "eco del sexe" (com canvien les paraules, segons el context!).

Els mètodes per endevinar el sexe del fetus són tant pintorescos que farien riure si no fos perquè hi ha gent que realment se'ls creu. La futura iaia va agafar una cadena d'or, la va fer oscil·lar per sobre la panxa inflada, i al moment sabia que allò era una nena. "Com pots estar tant segura?" pregunta el futur pare, innocent. I ella, mig indignada pel dubte, respon sense embuts "això no ha fallat mai: si dóna voltes és nena, si va recte és nen. Una vegada va encertar fins i tot quan l'ecografia havia dit una altra cosa; i fins i tot una cosina meva que havia amagat un abort a tothom es va trobar que l'anell no es movia". Què has de respondre, davant de tanta seguretat?

Hi ha gent que fa el mateix amb un cabell i l'anell de casada de la futura mare (mètode que té poc futur en els temps moderns, amb dones de cabell curt i parelles de fet). Hi ha unes taules xineses que asseguren l'èxit en la predicció, però només per a aquells que no creguin en els "cuentos xinos". La forma del bombo és una font inesgotable d'interpretacions: que si és punxeguda, que si arrodonida, que si està més amunt o més avall... Per aquí la cosa pinta nena, també. Hi ha els que diuen que si la mare està més guapa serà nen, i el futur pare se la mira i la veu guapa com sempre, clar, que per això s'hi va casar.

La llevadora escolta els batecs del cor i assegura que "això va molt ràpid, és una nena". A una amiga li dones la notícia i abans de felicitar-te exclama "serà un nen!". Per què? "Serà un nen, ho sé". La futura mare alterna els comentaris "fas cara de nena" (és clar, de què vols que faci cara?) i "tens cara de nen" (bruixa...). Els mètodes infal·libles són tants que el futur pare arriba a la conclusió que, si tothom diu la veritat, està a punt de criar un ésser hermafrodita.

I finalment arriba el moment de la veritat, l'única prova realment segura, com bé saben els que se'n van a Tailàndia de turisme sexual: mirar-li l'entrecuix. El futur pare es troba assegut un dia més a la Maternitat, criden la dona, ell cap a dins, i s'asseu a la platea disposat a retrobar-se amb un fill que, com a Poltergeist, només pot veure a través d'una pantalla. Tornen les taques grises, les exclamacions, les presumptes extremitats que només la doctora i la mare saben veure (cal estar atent i somriure quan et miren!), els acudits fàcils que tots els futurs pares que han passat per aquella cambra segur que han dit abans... Al futur pare que escriu aquest diari només se li acut preguntar, per trencar el gel, "es veu de quin color sortirà?". La doctora i la futura mare se'l miren com si hagués insultat una víctima del terrorisme, tot demostrant que no els ha fet cap gràcia, i segueixen mesurant cavitats, volums i distàncies.

De cop i volta, a la doctora se li escapa una frase que el futur pare recordarà tota la seva vida: "mira-te'l, el marrano, s'està tocant!". La futura mare no pot reprimir una expressió de desilusió, quan pregunta: "el marrano?" i la doctora li respon "sí, és un nen segur, aquí tens els testicles". I mentre la futura mare es lamenta i ja pensa en la filla petita, tot consolant-se sabent que l'hereu es troba bé de tot, el futur pare resta embadalit mirant la captura de pantalla, la foto del membre viril de la seva criatura, i reflexiona: què ha de fer una criatura durant nou mesos (perdó, quaranta setmanes), a un lloc fosc, sense ningú amb qui parlar, esperant una cosa que no sap què és ni quan arribarà? Sens dubte, matar-se a palles.

Encara no ha nascut i ja li han dit "marrano"; i el futur pare no pot evitar un sentiment de complicitat. Aquest projecte de nen li cau una miqueta millor, avui.

Epíleg:
Tot sortint de l'hospital, missatges enviats als mòbils anunciant la notícia, converses explicant una vegada i una altra la mateixa història, peticions de noms, missatges rebuts al mòbil amb els millors desitjos de felicitat, pau i amor... Tot des del carinyo, fins i tot un missatge de la futura iaia que el futur pare rep amb un somriure d'orella a orella: "doncs no havia fallat mai".

Per sempre

Quan de petit et compraven una joguina, durava fins que es trencava.

De més gran la roba només et servia mentre et cabia.

Un dia sorties amb una noia, l'endemà t'hi barallaves, i no la tornaves a veure mai més.

Un cotxe funciona uns quants anys, molts o pocs, però sempre te l'acabes canviant.

Un ordinador, un televisor, un moble, el sofà o la nevera són objectes que faràs servir fins que els llencis.

Has tingut vàries feines. Hi entraves amb ganes de quedar-t'hi, però sempre has acabat trobant-ne una altra.

El pis de la teva vida, demà pot haver-se quedat petit. Quan això passa, pots canviar de casa.

Vius a una ciutat però la feina, la vida o la salut et poden obligar a traslladar-te.

Casar-se "fins que la mort ens separi" és una manera de dir les coses, avui dia existeix el divorci.

Però el futur pare s'adona que d'aquí a uns cinc mesos, per primera vegada en la seva vida, alguna cosa serà per sempre.

Menjo, és a dir, existeixo

Fins fa quatre dies, l''embaràs era cosa de dones. El futur pare no en té cap dubte, perquè si els homes de generacions anteriors s'hi haguessin preocupat una mica, probablement moltes coses serien ben diferents de com les coneixem.

Per exemple, la filosofia hauria avançat molt més ràpid. La incansable recerca de Plató, Aristòtil, Descartes o Kant per trobar una explicació al perquè de totes les coses hauria estat ben senzilla si haguessin conviscut amb una dona embarassada: a l'inici de tot, allò que mou l'home, allò de què es deriva la resta, és el menjar.

Que sí, que el menjar ho és tot! Feu una llegida a les entrades anteriors d'aquest diari i veureu quin és el tema més recorrent: que si la toxoplasmosi, que si el pes, que si les nàusees, ... Tot és menjar. L'ésser humà, des d'abans de nèixer, éssent un simple fetus, basa la seva existència en el menjar. No respira, no escolta, no veu, no percep. Només menja. I és clar, la futura mare ha d'atendre aquesta escala de valors del fetus i donar-li menjar, molt de menjar, bon menjar, i sempre menjar.

No és un problema nou. Ja abans de Jesucrist, Moisès va trobar-se amb la necessitat d'alimentar el famolenc poble d'Israel enmig del desert del Sinaí, i Jahvé el va ajudar proveïnt-lo de manà. I abans i tot (o després, vés a saber) els valents personatges de "El Senyor dels Anells" que s'atrevien a recórrer la llarga ruta que separa Lothlorien de Mórdor comptaven amb lembas, el menjar dels elfs, de propietats miraculoses. Al segle XX, manà i lembas han estat substituïts per Natalbén.

No l'havíeu sentida mai, aquesta paraula? El futur pare tampoc, però fa veure que sap perfectament què és, per no semblar un venusià que passa les vacances a la Terra. Totes les embarassades prenen Natalbén, perquè el fetus s'ho val i ho necessita. No pregunteu què és, pel bé del fetus s'ha de prendre.

I alguns us preguntareu: "I per la mare és bo?". Però insensats, qui pensa en la mare? Ella que vagi guanyant pes, que ja el perdrà d'aquí a uns mesos (perdó, d'aquí a moltes setmanes), primer uns quatre quilos de cop i després la resta. Ara el que compta és la dieta del fetus; i per no ser titllat de sàdic, el deure d'un bon pare és comprar Natalbén. Producte que, tot sigui dit, la Seguretat Social no ajuda a pagar. Futurs pares que em llegiu, us aconsello que no feu reflexions del tipus "doncs no deu ser tant important". Ningú us les agrairà.

Però deixem el fetus i tornem a la mare, que darrerament ha descobert que pot menjar pernil, sempre que hagi estat congelat! Santa i beneïda notícia, ja pot tastar un ibèric de bellota "à la no-frost". Des d'ara els seu rostre només s'omplirà de llàgrimes en veure una copa de vi d'Alella, ben fresqueta, i no poder beure'n gens. Hi atansarà el nas, tancarà els ulls per percebre'n millor la flaire, hi acostarà la llengua, però d'aquí no pot passar. En canvi, ja es pot donar el gustàs de fotre queixalada a un tros de pernil, amb greix i tot, sense por a virus felins.

I un dia, en una terrassa del port de Blanes, el futur pare li suggereix que tasti un seitonet. "No!", respon ella, "això mai!". "Però si els congelen pel tema de l'anisakis", insinua el pare, que de vegades pensa, i aleshores la bèstia que la mare du a dintre (espiritualment, en aquest cas) s'adona que és cert, i d'una revolada engrapa tres seitons. Mentre ella mastega com una drogaddicta injectant-se metadona, el futur pare dubta si llençar-li un quart a l'aire, per provar si la futura mare reacciona com els dofins quan reben un premi; i aleshores s'adona de la mirada aterrida de dues dones amb panxa prominent, en veure una futura membra del clan tastant "menjar prohibit".

I el futur pare pensa que la paranoia, quan està generalitzada, és molt difícil de combatre. Les properes setmanes podrà (intentar) raonar sobre el color de les parets de l'habitació, sobre si cal comprar una cosa que es diu "maxicosi" o sobre el nom de la criatura, ara que queda ben poc per saber-ne el sexe; però si a una futura mare se li fica entre cella i cella que una cosa no es pot menjar, no hi ha res a fer. "Amb les coses de menjar no s'hi juga", deien les àvies, amb més raó que un sant. I que tots els filòsofs de la història.

Viatjar amb una embarassada

Diuen que la major part de les separacions, divorcis i "descansos" es produeixen després de les vacances, quan després de mesos d'haver-se vist només a través del reflex d'una pantalla (en apagar la tele), les parelles comparteixen uns dies, i quan s'adonen de com és l'altre s'atipen de suportar-se. Passar les vacances de viatge amb una embarassada és també una prova d'amor, perquè de cop i volta el futur pare comparteix (més ben dit, pateix) la majoria de les molèsties que provoca l'embaràs.

Abans - de la fecundació, vull dir - el viatge ideal consistia en una marató de quilòmetres, carretera i manta, ciutats i més ciutats, menjar quan es podia, beure molt i dormir poquet. Sé que molts gaudiu quan les vacances consisteixen en torrar-vos a la tumbona de la piscina d'un resort, indiferents al quart món que us rodeja; però el que us escriu no ho ha tastat mai, això. De moment prefereix col·leccionar destins i emmagatzemar milers de fotos per torturar els amics en tornar a casa. Una manera de fer vacances que ara és, tot just, un bell record.

Els futurs pare i mare varen voler gaudir d'unes últimes vacances "a la nostra manera" abans de tenir la criatura, van agafar un parell de maletes, les van entaforar al cotxe, i van començar a conduir milles enllà, sense destí ni aturador... fins el primer lavabo de l'autopista. Perquè sí, pacients lectors, embaràs vol dir voler pixar cada vegada que s'intueix una tassa a menys d'un quilòmetre de distància. Al fetus li deu molestar l'olor d'orina (normal, sabent on té el caparró) i exigeix que s'expulsi a la mínima ocasió. Què hi farem, el futur pare aprèn a esperar amb paciència, i descobreix que no està sol. La gent que s'aplega al davant del lavabo d'una àrea de servei és un microcosmos digne d'un relat a part.

Entre lavabo i lavabo, però, no tot són flors i violes. Més ben dit, no només flors i violes: també hi ha menjar, molt de menjar. Diuen (amb raó o sense) que una mare ha de menjar per dos i ella realment s'ho creu. No s'hi val argumentar que no són dos, que allò que du a dins no val per un sinó per 0,4 com a molt; ella cada tanta estona ha de menjar alguna cosa o començarà el recital de Guturalia (imagineu-vos el repertori). I és clar, el futur pare acaba assegut amb ella a taula, veient-la com es fot un donut de xocolata a cor què vols, i ja em direu què ha de fer... Com a bon marit, decideix acompanyar-la perquè no se senti sola menjant. "No havíem quedat que tots dos estem embarassats? Doncs no sé quin problema hi veus, en que jo també tingui panxa...".

És clar que els que en saben diuen que ella, més que "menjar per dos", ha de "menjar pensant en dos", i seguir una dieta equilibrada (sense oblidar el temut i mortífer Toxoplasma del que ja us he dit alguna coseta); però al futur pare això no l'afecta, doncs no té cap criatura a dintre (almenys en cos, l'ànima no l'ha perduda mai). I per això, posats a menjar per menjar (per acompanyar la mare, és clar), menja el que li ve de gust: a Alemanya, bratswursts; a Itàlia, pizzes; a França, pastisseria, etcètera; i tot ben regat amb una cerveseta de mig litre. El resultat és previsible: ara entén la panxa que li surt als homes quan som pares, i així resol un dels grans misteris de la seva adolescència.

I així és com el futur pare, que creia estar casat amb la rèplica femenina de Johnny Rambo, a la que veia capaç de resistir hores i gairebé dies sense menjar, anar al lavabo o descansar, s'adona de cop i volta que l'ídol de joventut ha envellit pitjor que Sylvester Stallone i ara és humana. No pot pujar totes les escales de cop, s'atura a descansar, sempre té calor, molta calor... Però no deien que un embaràs donava vida? El futur pare espera que arribi aviat, aquesta vida de més, perquè de moment sembla que li hagin canviat la dona per Frank Rijkaard.

Viatjar amb una embarassada, però, també té coses positives. La més entranyable és que el futur pare resol un altre dels misteris de quan era jove, i descobreix per què les àvies es posaven una agulla d'estendre al cinturó de seguretat, a la part de dalt de tot: no era per decorar el cotxe, ni perquè no es fiessin que l'anclatge aguantaria una estrebada, sinó perquè no se'ls clavés a la panxa! Potser elles ho feien per comoditat, però a la futura mare se li fa imprescindible si no vol veure com, en alguna frenada a 120, el cinturó l'apreta de baix i un projecte de nen li surt disparat per la gola.

Finalment, també té coses curioses. La que més és que, ara que comença a tenir panxeta (ja són 4 meso.... perdó, 18 setmanes!!) gent de tota mena, colors i escala social s'acosta i li toca. Sí, així, sense manies: van cap a ella, li pregunten si està embarassada, i com ella no és el futur pare (que diria "no, és que em menjo als que pregunten pel meu ventre") i respon que sí tota emocionada, el curiós o curiosa agafa i, patapam, maneta a la panxeta! I ella contenta, és clar, perquè l'única cosa que troba més bonica que estar embarassada és que tothom ho sàpiga.

I el futur pare gira el cap, veu una hostessa exuberant repartint globus de publicitat de telefonia mòbil, i es queda amb les ganes d'apropar-se, dir "que puc?" i magrejar-li una mica la panxulina. "Et juro que tenia panxeta!", cridaria en defensa pròpia.

"Us hem de donar una notícia...!"

Dius aquesta frase i tothom comença a felicitar-te, les dones s'emocionen i els homes et piquen l'esquena i et deixen anar alguna parida. Les més habituals són "ja era hora, nano!" i "doncs ara ja saps el que et toca". Les més punyents, "al final has caigut, eh?" o "segur que és cosa teva?". I les més realistes, "aprofita i dorm, ara que pots" i "vés-te acomiadant de tot". No cal dir de què parles perquè només amb la introducció i la cara de la futura mare, tothom ho ha donat per fet.

Efectivament, ha arribat el moment de "donar la notícia". Cal tenir coneixements matemàtics avançats per establir l'ordre, en que es farà, sense deixar-se a ningú però assegurant-se que ningú "important" s'assabenti a través d'algú altre "important però no tant". I sobretot, evitar filtracions. La frase a evitar, en aquests casos, és "no ho diguis a ningú", perquè saps que l'interlocutor la farà servir per explicar-s'ho a mig barri.

L'única tàctica que funciona és la rapidesa, però és clar, "a segons qui no se li pot dir per telèfon". És a dir, toca fer un tour per cases de familiars, amics i coneguts, combinar dinars i sopars, i aprofitar aniversaris i sants per "donar la notícia". Tampoc es pot oblidar el correu electrònic, és clar, perquè no hi ha temps d'anar a casa de tothom, i finalment recorres al xat i t'adones que t'has estalviat una bona estona... per poder anar a alguna altra casa, a menjar, xerrar i "donar la notícia".

Això sí, un sopar amb els amics, quan tens familiars que encara no ho saben perquè no has quedat amb ells fins a l'endemà, esdevé una tortura. Quan et diuen "oi que t'has engreixat?", et quedes amb les ganes de respondre "no tant com la panxa de la meva dona", però et calles perquè encara no toca. De fet, t'has engreixat perquè fa una setmana que no sopes a casa, sinó que t'afartes de truita de patates i d'embotits a les cases on reparteixes la Bona Nova, però no ho pots dir. Has de mentir sense escrúpols, i saps que el pitjor serà quan al cap d'unes setmanes sigui a ells a qui toqui dir-los "la notícia", i et responguin "però al sopar ja ho sabies, cabró?". Què hi farem, ells no entenen de diplomàcia.

Dones la notícia i el món s'atura durant uns minuts. Estàs comunicant que la teva vida canvia, que tot el que has conegut s'acaba i comença una altra cosa. Li estàs fent saber als teus companys de taula que d'ara en endavant, ets com aquells que has estat criticant durant anys i anys. Obres el teu cor i reconeixes que estàs content, que estàs il·lusionat. A qui li tens més confiança, li confesses que estàs cagat de por. La sogra es queda badada i mira inquisitivament la seva filla, perquè estava segura que tu no volies tenir nens (cosa que tu t'havies encarregat de deixar-li ben clar). Els teus pares pensen "vaja, un altre cop a fer d'avis", ara que els teus nebots ja tenen una edat. Hi ha tota una col·lecció de reaccions a un moment en que estàs concentrant sentiments, temors i esperances que has trigat trenta anys en modelar.... però una cosa és comuna, i és que el moment dura cinc minuts, com a molt. Potser deu.

No us enganyeu, futurs pares, només sou un altre número de la llista. Sou el primer, el segon, o el penúltim pare del grup que hi ha reunit, res més. Si a la taula hi ha pares amb fills, no haureu acabat d'explicar-li al que teniu més a prop que queda un mes per la segona eco, que aquest ja tindrà una orella en la nena que demana anar al lavabo, i us anirà fent que sí amb el cap mentre s'aixeca de la cadira. I quan us gireu per seguir explicant-ho, ja ningú us farà ni cas, doncs estan explicant-se com és de difícil trobar plaça a les guarderies o l'apassionant món de la caça del cangur (de la cangur, més ben dit).

I si no hi ha pares, pitjor encara, perquè les vostres explicacions seran la cosa menys important del món. Un cop s'hagin acarnissat amb el vostre estat, el tema de conversa serà la dimissió de Joan Laporta, la portada de l'Interviu de la setmana, o algú recordant com vau llençar un company de classe al contenidor fa 20 anys. Perquè ells no tenen ni idea del que és una eco, i tant els fa que els expliquis que d'aquí a un mes fareu la segona, i aleshores sabràs el sexe (bé, sí, algú gira el cap quan sent la paraula 'sexe').

Però aleshores el futur pare mira a l'altre extrem de la taula i veu una parella que es mira amb cara de circumstàncies. Han celebrat la notícia amb una efusivitat justeta, i quan veuen que són observats, fan com si no passés res. Però sí que passa... potser els has aixafat la notícia? O potser ho intenten però no se'n surten? Si és el primer cas, rius per dintre, burlant-te de les collonades amb què es preocupa la gent. Però per si és el segon cas, no ho fas, doncs des de fa uns mesos ja saps com de malament es passa en aquests casos.

És el món del futur pare, agredolç com poques coses, una de freda i una de calenta, contrastos i més contrastos. I el futur pare s'adona que, a poc a poc, ja comença a pensar com un pare de debò, tot i que no vol ser com els altres.

La meva primera eco

Al primer trimestre... perdó, volia dir a partir de la setmana que fa dotze (recordeu! un bon futur pare compta per setmanes!) hi ha dues coses a explicar: com es va donant la notícia a tothom i la primera ecografia (la "eco", en l'argot de la secta). Començaré per això últim, perquè les notícies encara no estan donades del tot.

La primera eco és la primera experiència real del futur pare amb l'embaràs. Per primer cop des que es va acomiadar de l'afortunat espermatozou campió, estableix alguna mena contacte amb l'hereu, concretament visual. Per primer cop veu la cara del seu fill (o filla, el futur pare no s'hi fixa en aquests detalls), i la primera impressió és la d'estar veient una pel·lícula de terror.

No cal dramatitzar, primer de tot situem-nos: la feliç futura mare amb la falda arremangada, estirada en una camilla que recorda les escenes més truculentes de Re-Animator, amb el ventre untat d'una pasta llefiscosa, i una gran pantalla plana al davant, primer tota negra i després plena d'ombres. Cada vegada que l'aparell que li restreguen per sobre es mou, les ombres es desplacen i s'orienten com si una càmera s'hagués introduït a les tenebres de Mórdor. Finalment, la tenebra agafa forma i, quan el futur pare deixa de preguntar-se què volen dir els numerets del voltant i es fixa en la imatge, al mig hi té quelcom semblant a un ésser viu.

L'experiència del futur pare ja sabeu que és escassa, perquè mai li havien preocupat aquests temes. De tant en tant algú "li donava la notícia" ensenyant-li "una eco", i ell mai hi va saber veure res. Li deien "sí, mira, això són els ulls", "aquí tens el caparró", "ja se li veuen les mans", però ell només sabia veure-hi ombres. Ara, amb allò en moviment, sí que hi veu quelcom, i s'espanta. Sembla tant fràgil... De cop i volta fa una mena de sanglot, i un diria que ha de caure. S'esgarrifa amb cada pressió de l'aparell maligne que ensenya aquelles imatges, com si aquella cosa que té al davant, a la pantalla, anés a rebentar en qualsevol moment.

El pitjor és quan la càmera s'orienta de front i veu, sense avisar, el fetus mirant-lo amb una cara cadavèrica (és normal, només se li veuen els ossos) i una maneta perfectament formada el saluda. Només falta sentir una veu que digui, com en els clàssics de Stephen King, "papa, ets tu?" per caure de cul del tamboret que ocupa.

El futur pare per primer cop exerceix de pare, perquè per primer cop el seu futur fill té forma. Fins ara tot eren paraules (de la gent), sensacions (d'ella), temors (d'ell). Ara el futur té forma, una forma esgarrifosa i ombrívola, però forma, al capdavall. Diuen que creixerà, que ara fa uns 7 centímetres, no-sé-quant de "pliego nucal" (catalans, oblideu-vos, la normalització no ha arribat del tot al món de la paternitat) i que la probabilitat que surti Down és de una entre 8800. Bonica xifra, sembla que almenys els futurs pare i mare s'estalviaran pagar una "amniocentesi" (una altra paraula de l'argot de la secta que, aquesta afortunadament, no caldrà explicar gaire).

La primera eco també és la primera ocasió per prendre contacte amb l'hospital on naixerà la criatura. Situa la cafeteria, es pregunta què farà amb el cotxe aquella nit (perquè les dones sempre trenquen aigües de nit), es planteja com se li faran de coneguts els passadissos, comença a preguntar-se quina habitació els tocarà, i quin torn d'infermeres, és clar...

Afortunadament el tindran a la Maternitat, ben a prop del Camp Nou. Si el part és un cap de setmana, pot arribar-s'hi en cinc minuts, ni que sigui a fer-lo soci... Ho entendrà, la futura mare? El futur pare es planteja que potser va tocant explicar-li que existeix aquest diari. Pot començar dient que "té una notícia"...

Toxoplasma

"Toxoplasma" és una d'aquelles paraules que cap ésser humà ha sentit en la seva vida, fins que es converteix en futur pare, i aleshores s'adona que tothom sabia el que era. Menys ell, és clar.

Quan al futur pare li parlen de les privacions de les embarassades no pot evitar un somriure burleta. "Collonades", pensa amb superioritat. Pot entendre que la futura mare no begui vi, no fumi o no consumeixi drogues dures; perquè sense gaires coneixements en medicina un entén que "allò és dolent" (bé, tampoc ens passéssim amb l'alcohol, però s'admet).

El que supera la seva capacitat de tolerància és que a una dona, pel fet d'allotjar un fetus, se li prohibeixi menjar embotits, tastar amanides que no ha netejat ella mateixa, o tocar gats. "Aquesta societat està malalta" és una reflexió inevitable; però aleshores apareix l'embarassada de la feina, aquella a la que li pregunta tot el que li fa vergonya preguntar a la dona, i li explica que la paraula "toxoplasma" ho justifica tot. Fins i tot deixar els seitons.

Pel que sembla, el toxoplasma és una cosa molt dolenta - digues-li paràsit, que sóna molt lleig - que alguns hem passat i altres no. Els que ho hem passat ni ens n'hem adonat, però els que no, podrien matar el fetus que duen a dins o extreure una mena de Frank Ribéry si agafessin la malaltia mentre estan embarassades (o embarassats, que diria la ministressa Bibiana Aído o Aída).

Viu a tot arreu fins que el cremen o el congelen, i el transporten els gats. Per això no es pot menjar res cru ni tocar gats. Ni somiïs menjar-te un gat cru, si en tenies afició. Tampoc es pot tocar res que hagi tocat abans un gat, ni consumir coses que no estiguis segura d'haver desinfectat.

El més curiós del cas és que el toxoplasma és la prova vivent de que la nostra generació és la més ben preparada de la història de la humanitat, perquè si li expliques totes aquestes coses a algú de l'edat dels teus pares, et mira com si t'haguessis afiliat a Iniciativa. Les nostres mares s'afartaven de pernil, les nostres àvies s'atipaven de garrofes crues (perquè l'enciam no podien ni tocar-lo, de car com era), i les nostres besàvies arribaven al punt de tenir gat, i a alguna foto surten donant-li un petó als llavis, mentre estaven embarassades de la iaia. I mires al teu voltant i no hi veus Quasimodos, sinó persones tant sanes i ben plantades com tu.

El futur pare només pot arribar a dues possibles conclusions: o bé la raça humana ha arribat fins els nostres dies per una carambola irrepetible, superant des de la inòpia la terrible amenaça fantasma del toxoplasma, o bé estem tots carregats d'hòsties. I com que ruc del tot no ho és, es queda amb la segona.

Que sí, que ara la moda es diu toxoplasma, i que si totes no ho fan, tu no seràs l'única. Però per l'amor de Déu, realment et creus, futura mare, que arribaràs al risc zero? No tocaràs res que no hagi pogut tocar un gat? Realment ho penses? I l'aire que respires i respiren? La contaminació d'una ciutat, tampoc és perillosa per al fetus? I realment val la pena passar-se nou mesos sense tocar el pernil ibèric, només per si agafes una malaltia que no has tingut en trenta anys? I qui et diu que aquella forquilla amb la que agafes un munt d'espaguetis no ha restat fa uns moments a sobre el marbre de la cuina, per on havia passat també un tros de carn crua a punt de ser tallada, i que aquella carn tingués el temut toxoplasma?

Però afortunadament això són coses que només pateix l'embarassada, i com el futur pare no ho està, d'embarassat, es pot seguir afartant d'embotit, de seitons i de bistec tàrtar. Ja s'ho faran. Llàstima que no gaudeix del carpaccio de bacallà tant com abans, perquè mentre mastega veu com el mira la futura mare amb cara de pena, ulls plorosos, i una boca que saliva mentre tracta d'empassar-se una mandonguilla ben feta. Massa feta i tot, per si de cas.

Nàusees

Viure amb una embarassada té un gust agredolç. Ser una embarassada té un gust metàl·lic. O això diu ella, com a mínim.

Gairebé tres mesos després de l'embaràs, parlar de la futura mare és com referir-se a un d'aquells hospicis de la postguerra: vòmits, nàusees, mal de pits, un gust insuportable a la boca... Al mínim esforç (anar de casa al metro, per exemple) es cansa, i tot i tenir gana li fa fàstic el menjar. Abans es cruspia mitja taula de xocolata al sofà, i ara tanca ràpid la nevera per no veure'l. Té una cosa que anomena 'antojos', sí, però curiosament es refereix a xuminades que mai hauria tastat abans (des de quan dimonis li agrada la truita de carxofa??), i això la fa sentir més malalta, perquè s'adona que no li falla la gana. El que li falla és la salut.

El futur pare veu aquestes reaccions biològiques com qui mira un capítol de House abans d'anar a dormir, perquè la veu normal, gairebé no té panxeta, però ella assegura que no està normal. Això sí, li canvia el caràcter de mala manera, ara està molt més susceptible, s'emociona, es deprimeix i s'alegra a un ritme de Dragon Kahn. Ve a ser com una regla que ja dura deu setmanes, al futur pare no li cal tenir més paciència, només ha de tenir la mateixa però durant més temps.

Finalment, ella un dia rebenta (emocionalment) i assegura que "no li veu la gràcia a això de quedar-se embarassada". El futur pare se la mira astorat, com si acabés de descobrir que al cos que té al davant li han canviat l'ànima, i li pregunta "i què esperaves, amor meu?". I ella respon "no sé per què tothom diu que és tant bonic quedar-se embarassada, això és una merda, no sóc jo".

I el futur pare tomba la vista un altre cop cap al llibre que s'està llegint, mentre pensa que sempre, en qualsevol tema, només et donen la raó quan és massa tard.

"Estem embarassats"

Aquests dies la premsa en va plena: Carme Chacón ha parit, Carme Chacón ja és mare, ha nascut el fillet de la Carme Chacón. Durant mesos ens havien recordat que era la primera ministra prenyada de la història d'Espanya, i ara tindrem tant clar com la taula del cinc que és la primera dona en haver parit entre desfilada i desfilada. Després serà la primera en donar el pit durant un Consell de Ministres, la primera en canviar uns bolquers el dia de la Pasqua Militar, i la pionera en interrompre una cimera de l'OTAN perquè l'han trucada que el nen té diarrees.

Però... algú sap qui va ser el primer ministre que va ser pare durant el seu mandat? Si demà la muller d'Alfredo Pérez Rubalcaba (per posar un exemple qualsevol) trenqués aigües, seria notícia? Parlaríem del segon ministre de la història de la democràcia en haver parit durant el seu mandat? No, perquè els homes no ens quedem embarassats.

Aleshores, a què ve aquest costum d'anar dient que "estem embarassats"? Diguem les coses pel seu nom: qui està embarassada és la dona, a ella li creixerà la panxa (més que al pare, per una vegada), a ella li faran mal els pits i se li inflaran els mugrons, i només ella tindrà excuses per afartar-se de croissants de xocolata i maduixots. A veure què en pensaríeu d'un home que s'inflés de llaminadures i es justifiqués dient que "té un antojo"...

És la dona, l'embarassada; l'home, simplement, serà pare. Amb tot el carinyo del món, dedicació, amor i posant els diners que calgui. Però no està embarassat.

Positiu

Si ja heu llegit el títol, què més voleu saber? Feliciteu-me! Un dia la dona et diu que no li ha vingut la regla, tu confiat penses "ja vindrà" tot i que la teva boca emet un "a veure si aquest cop hi ha més sort", i a mig matí ella et truca per dir-te que ha estat positiu. "Per a qui?" preguntes tu, sense saber a què es refereix. "El test, ruc", et recorda ella. S'ha fet la prova d'embaràs i, vés per on, ja ho té. No eres estèril.

Intentes no pensar-hi durant el que queda de dia, però en arribar a casa et trobes una futura mare radiant, eufòrica, plena de ganes de parlar del tema i de prendre decisions que fa unes hores et semblaven marcianes. Tu la mires i no hi veus panxa, no hi ha nens a la vista, la vida segueix aparentment igual però en el fons, allà dintre, tot està canviant. I ho saps.

Cap dels dos heu estat abans pares, que tu sàpigues, i per això la primera decisió és inevitable: cal comprar un llibre. Tu l'agafaries de la biblioteca i el tornaries un cop llegit l'imprescindible, però ella et retreu que seria com llogar un vestit de boda (i tu penses, "i què?", però no ho dius). Cal anar a comprar-lo, per tenir-lo i consultar-lo contínuament!!

Finalment aconsegueixes que la teva opinió sigui tinguda en compte, i no aneu a la Fnac - massa impersonal - sinó a la Llibreria Catalònia, de la Ronda Sant Pere. No pots comprar el manual d'instruccions del teu fill, que encara pot ser filla, a una gran superfície francesa, els teus principis encara tenen alguna cosa a dir!

Entreu, doncs, a la Catalònia, i busqueu la secció al gran panell de l'entrada. Enlloc diu "Embaràs", llàstima, descartes que l'hagin classificat com a "Aficions" o "Psicologia" i decidiu començar a buscar la secció de "Salut". Un cop trobada, no pots evitar adonar-te que a una banda hi ha "Esport", i a l'altra "Gastronomia", i penses que la salut allà enmig no recomana abusar de cap dels dos, però tampoc oblidar-se'n. Dintre dels prestatges d'aquesta secció, és fàcil reconèixer els llibres destinats a futurs pares: les lletres, les imatges, la composició del llom i la portada són pròpies de llibres infantils, potser perquè et vagis fent a la idea del que compraràs durant uns quants anys.

Hi ha molts, molts llibres sobre l'embaràs, curiosament barrejats amb manuals per aprofitar millor la relació sexual. Una altra curiosa barreja, els llibreters realment són gent assenyada i semprebusquen l'equilibri al repartir els volums. "Gaudeix, però amb precaució o això és el que trobaràs", sembla que et vulguin dir una vegada i una altra. Mentre llegeixes els títols t'adones que algun conegut podria entrar i veure't allà, i instintivament agafes el primer kamasutra que tens a prop. Vaja, malgrat la foto és una apologia de la lactància materna. "Bé, si entra algú li direm que és per a un amic, oi?" Ella fa que sí amb el cap i un somriure, diries que tot assajant el paper de mare.

Més relaxat comences a llegir lloms i intueixes els problemes que vindran, amb títols com "El meu nen no menja". Altres estan escrits en el mateix to que s'utilitza al vendre un cotxe (un "Cuídame mucho" remet inevitablement a l'entranyable "Me venden en buen estado"), però la majoria de títols són àtons, funcionarials, de manual de rentadora.

Opteu finalment per l'únic llibre més o menys genèric escrit en català, "Guia de l'embaràs setmana a setmana", que penseu que no pot ser dolent si algú s'ha pres la molèstia de traduir-lo a una llengua amb poc mercat, i aneu a passar per caixa. Quan treus 27 euros de la cartera, penses que hauríeu d'haver provat abans la biblioteca.

En fi, primera despesa. Ah, no, que diuen que és una inversió... i compensa.

"Sovint veig embarassades"

Fa molts dies que el futur pare no tenia esma d'escriure al diari, l'haureu de perdonar. La vida et situa de vegades en una muntanya russa, i només te n'adones al sortir, quan toques terra i notes que la resta del cos flota. Estudiar, treballar i "intentar-ho" deixen poc temps per a la reflexió, i sense reflexió és difícil escriure res d'interessant.

Posem-nos al dia: la regla va venir, entre crits de joia d'un i cares de decepció de l'altra, i la vida va seguir. El futur pare es pensava que els "intents" es mesuraven per copulacions (és a dir, un clau, un intent) i resulta que no, que cal estar-se un mes fotent-li dia i nit per poder dir que "ho has intentat". Ai, carai, ara entens allò del "primer intent", i les cares d'alegria dels que ho anunciaven... Portaven un mes d'activitat sexual frenètica, així és fàcil tenir carona de bacó afartat...

Doncs res, el futur pare que no ho veu clar, i la futura mare il·lusionada, s'han estat més d'un mes "intentant-ho", des de l'últim apunt. El ritme és similar al d'una marató de cinema porno, i al cap d'un temps, sorprès, el futur pare s'adona que fa molt que no troba a faltar una masturbació de migdiada, d'aquelles que fa uns anys el cos li demanava anés bé o no. Diuen que les parelles acostumen a estar uns quants mesos intentant-ho, vés per on, encara haurà de comprar pol·len per no flaquejar...

I enmig d'aquesta voràgine de vida social, vida laboral i vida sexual conjugal, la futura parella de pares encara troba alguna estona per sortir al carrer i prendre la llum del sol. Agafats de la mà passegen, i al cap d'una estona la futura mare diu: "hi ha moltes embarassades, oi?". El futur pare es sent com Bruce Willis a "El sisè sentit" quan el nen assegura que veu morts, perquè durant el passeig només recorda haver vist una brasilenya amb uns globus espectaculars, un senyor tant vell que segur que vivia quan els de Sants deien "me'n vaig a Barcelona" i una cara coneguda que no sabria dir si és un veí de l'escala o un excompany de classe, però en tots dos casos ha preferit ignorar-la. Cap embarassada.

La dona, en cavi, assegura que n'ha vist un munt. I és que quan el rellotge biològic comença a fer petar l'alarma, sembla activar un radar d'embarassades més mortífer i precís que els de la Ronda de Dalt, sector Guineueta. No us ha passat mai tenir la nevera oberta, preguntar a crits qui collons s'ha pulit l'última Moritz, i que la dona s'acosti i n'agafi una que teníeu davant dels morros? Doncs amb les embarassades passa el mateix, una les veu a través de les parets, mentre que l'altre no s'hi fixaria encara que duguessin el cabell pintat de groc i uns llums al clatell com els de les bicis. La mirada és selectiva.

El futur pare vol ser positiu, ja ho sabeu, i s'adona que aquesta "Pregnant Vision" amb que estan equipats els que "intenten", és un do d'allò més útil. Serveix per saber quan el cos et demana criatures, o quan n'estàs obsessionat. Que veus moltes embarassades? Nen, t'estàs fent a la idea. Que et poses a parlar de nens sense que ningú hagi tret el tema? Ja no ets un futur pare simple, t'has convertit en un futur pare immediat. En un home amb un sisè sentit, que sovint veu embarassades. I que, com al nen de la pel·lícula, no et fan por.

Impuntualitat

Se'l veu tens, al futur pare? És normal. Ha aparegut un tal Murphy, aquell que assegurava que "si una cosa pot sortir malament, ho farà", i li ha complicat indescriptiblement la vida. Fa tot just una setmana es va assabentar que després de l'estiu s'haurà d'enfrontar a unes oposicions en les que si no queda primer se'n va al carrer. Heu de saber que com a bon català, el futur pare és funcionari interí, i ara li toca demostrar que és vàlid per seguir vivint tota la vida dels impostos dels altres. Feu comptes: si els exàmens poden ser entre octubre i desembre, queden uns 9 mesos... Us sona, la xifra? Cal parlar i en parla amb la futura mare, que admet que seria prudent fer una pausa en "el tema". La paternitat no pot esperar un any més, això és innegociable, però sí troba prudent evitar que el part pugui ser el dia abans de l'examen. Parlant la gent s'entén.

Us havia parlat de Murphy, oi? No podia ser d'altra manera: a l'endemà d'aquesta conversa, arriba el tren. A la regla li dius TGV perquè la seva fama de puntual ha quedat en entredit. Passa un dia, dos dies, tres dies... Avui ja són quatre dies - com quatre làpides - sense estrenar compresa quan tocava. Són quatre dies com quatre eren els Genets de l'Apocalipsi. El futur pare ja tremola, com es pot tenir tanta mala sort?

La primera prova d'embaràs se la va fer ella sense avisar, la segona forçada per un marit frenètic. Als rituals de cada matí se'ls ha afegit la pregunta "ja t'ha vingut?", una cursa femenina cap al lavabo abans que s'escapi el pixum, una espera de dos minuts que semblen anys, i l'observació minuciosa d'una franja blanca amb un palet blau, posant cara de bohemis davant d'un quadre a la Tate Gallery, que només s'acaba quan un dels dos convenç l'altre que el segon palet blau no apareixerà avui.

Us heu fet mai proves d'audició? Et tanquen a una capsa i has de dir si sents o no un soroll. Després de deu minuts, ja sents fins i tot com la teva sang agafa les corbes a les artèries, i no saps si considerar-ho o no 'soroll'. Doncs amb la barreta blava et passa el mateix: la barreta és allà, amagada, i de tant mirar t'adones que la franja blanca és diferent en el punt on hauria d'aparèixer. Veus un to blauet que no saps si és suficient o no per considerar que la barra 'ha aparegut'. Finalment, però s'imposa la lògica: aquella ombra no és una barra.

Han estat dues proves negatives però el futur pare no pot cantar victòria. Ara resulta que és normal, que la prova cal fer-la al cap d'uns quants dies d'estar embarassada i fins i tot així no és segura. És una altra d'aquelles coses que "tothom sabia" menys el futur pare, que sempre va pensar que una es quedava embarassada, pixava sobre un pal i donava la notícia. Ni Dant podria expressar amb prou contundència el purgatori que s'amaga darrere la realitat. Per a ella són dies de no menjar embotit, no veure vi i trobar causes amagades a cada mal de pit, cada mareig o cada nàusea.

Per a tu és un continu teatre, doncs ni amics ni familiars saben que "ho esteu intentant", i cal buscar respostes astutes per no mentir quan algú fa la pregunteta de rigor. Penses en el futur i vols evitar haver d'explicar algun dia per què, quan vas dir que no ho estàveu intentant, ella ja estava embarassada. Que una cosa és no dir res i l'altra enganyar als que hauran de cuidar la criatura quan tu te'n vulguis anar de viatge amb la dona. La tensió pot amb tu i demanes a qui sigui que apareguin, d'una maleïda vegada, o bé la regla o bé la punyetera segona barra blava. Tant et fa ja quina de les dues surt primer, però sisplau que rebenti això. Si està embarassada, a assumir el que vindrà, i si no ho està a emborratxar-se i "tornar a intentar-ho" d'aquí a dos mesos. Però que surti.

I la regla segueix sense sortir.

Temperatura

El millor moment del dia és, sens dubte, quan als pocs segons de llevar-te alliberes la bufeta. No, no et confonguis, no em refereixo a la palla que es feia el protagonista d'American Beauty, sinó a la casta i confessable pixada matinera. Un formigueig et recorre tot el cos i, per uns moments, experimentes una felicitat que la millor farlopa no podria superar.

I mentre expires de plaer i sacseges l'última goteta, aquella que inevitablement t'embrutarà el pijama, gires el cap i veus un termòmetre groc a sobre de la pica, fora d'una funda de plàstic vermell que sens dubte és seva. Recordes llavors que fa vint minuts, quan el teu ràdio despertador sonava per tercera i penúltima vegada, ella s'ha llevat, ha anat al lavabo, ha estat una estona i segurament ha tornat perquè fa un moment hi era, tot i que no sabries dir quan ha tornat. S'ha pres la temperatura?

Finalment renuncies a assecar la goteta que t'ha quedat dintre la pelleringa, al pijama ja no li vindrà d'aquesta, i te'n tornes cap al llit decidit a no adormir-te o faràs tard a la feina. T'estires al costat d'ella, et tapes ben tapadet amb la manta, i l'envoltes amb el braç.
"Que et trobes bé, amor meu?", li preguntes.
"Mmmmmmm", et respon ella, i decideixes que ha dit que sí.
"Segur, vida meva?" insisteixes. Després de tants anys casat ja has après a no conformar-te amb el primer "sí".
"Que sí...." torna a respondre, aquest cop amb més claredat però sense treure el cap de sota la manta.
"No estàs constipada? No m'enganyis que jo ho sé tot..."
"Per què ho dius?" i ara ja gira el cos i la seva cara travessada per les marques del coixí surt de sota la manta.
"Ja he vist el termòmetre al lavabo. Què tens febre?"

Ella riu d'orella a orella, amb aquella carona que es reserva per quan el seu futur fill li pregunti com es corden les sabates, i t'abraça ben fort. No està malalta, et diu. S'ha mesurat la temperatura per saber si ha ovulat, i de tant cansada que estava, aquest cop no ha desat el termòmetre a l'armari.
"Aquest cop?" Li preguntes. "Que fa molts dies, que ho mesures?" I ella decideix que ja ha dormit prou, s'incorpora, i del calaix de la tauleta de nit en treu un full mal doblegat, amb una graella i una línia que la travessa, normalment per les caselles baixes excepte en les dues últimes, que puja de cop.
"Quan les dones ovulem", t'explica amb una veu que denota que es mor de ganes de que ho sàpigues, "ens puja la temperatura del cos. L'òvul és fèrtil durant un dia com a molt, mentre que l'esperma aguanta fins a tres dies allà dintre, esperant." Això últim ho ha dit com si parlés d'una guineu emboscada per atrapar un conill, i quan t'adones de la comparació que acabes de fer, la libido et baixa de cop.

Per treure't del cap la imatge d'unes urpes escapçant la tràquea d'un pelut blanc cobert de sang, et poses a pensar en números. Pel que diu, es quedarà embarassada si ho feu fins a tres dies abans de que li pugi la temperatura. Avui és dilluns, ho vau fer dissabte, és clar. Mires la gràfica. Si allò és la temperatura, va pujar diumenge... La mires i ella et somriu.

Te'n vas corrent al lavabo, amb uns torçons que et dificulten caminar. Tal com t'asseus a la tassa buides el sopar d'ahir, tal és la cagalera que t'ha atacat de sobte. Des de l'habitació sents la veu d'ella, tota feta d'amor i afecte, que et pregunta sense malícia: "que et trobes bé?"

De visita

De moment no es queda. Passen els dies i les setmanes, des que el futur pare va començar a ser-ho, i segueix la calma.

Tres nous embarassos, tots ells del cercle d'amistats (la família segueix cedint-nos el protagonisme), han augmentat una mica més la pressió, si això era possible; i com el brau que a mitja corrida es pensa que res no li pot anar pitjor i aleshores rep l'estocada al clatell, ha arribat la notícia d'un part que gairebé havies oblidat. Una de les millors amigues de la dona, de les típiques que mai volia ser mare, ara ja ho és, i toca anar-la a veure.

Les visites als nous pares poden semblar moments durs, però no ho són pas. Durant una estona ningú pensa en la teva paternitat, la teva dona es distreu amb una criatura als braços (tant fa si és o no teva), i té algú a qui fer preguntes sense posar en evidència d'on li venen els dubtes. No és el mateix preguntar si els nens deixen dormir, enmig d'un dinar a cals sogres (amb les immediates mirades punyeteres per part dels cunyats cap a tu), que fer-li la pregunta a una mare que acaba de tenir un fill i gasta unes ulleres de dona maltractada (en aquest cas la immediata mirada és del pare suplicant compassió, mentre la mare diu que "i tant, si és un encant!").

Vas a visitar a uns nous pares sense saber ben bé si felicitar-los o donar-los ànims. L'hospital és un lloc on operen la gent que està malalta, i on la situació només és agradable quan han aconseguit acabar amb el problema. És també així, en un part? Els metges han acabat amb el problema? I aleshores què hi fa aquell nen allà, dins d'una peixera amb el seu nom? I si tot fos tant alegre, ¿per què la mare sempre fa cara d'estar destrossada i el pare d'haver explicat per setantena vegada que tot ha anat molt bé i la fitxa tècnica del nounat? (pes al néixer, semblances raonables, setmanes de gestació, cesària o vagina, ...)

Són coses que hauràs de passar com a futur pare, però tu no t'hi veus. Si t'acosten el nen perquè l'agafis i no ho fas per si cau i es trenca; com hauràs d'agafar el teu propi fill? Bé, potser és cert i aquestes coses surten soles; de moment toca anar a veure els que t'han passat al davant i fer-los algun regal. Què els regalaràs? Tu ho tens clar, i s'ho dius a la dona. Ella primer et mira com si haguessis explicat un acudit, però el somriure se li gela als llavis quan s'adona que ho dius seriosament. Posa cara de sorpresa, esperant que li diguis "m'he quedat amb tu", però els segons passen i comença a plantejar-se com dir-te que és una bajanada. Però no troba motius per fer-t'ho veure, i finalment s'adona que si no troba raons és que potser has tingut una bona idea.

A desgrat però més convençuda, no t'acompanya a Prenatal per comprar un trasto anomenat "moisès", car i que durarà dos mesos, ni a una botiga de joguines a per un pelutx que engreixi un atapeït prestatge i criï pols fins que al cap d'uns anys el nen el buidi per posar DVDs. Entreu a un súper i trieu el regal, un regal car, útil i que sens dubte recordaran durant molt temps. Teniu grans dubtes per triar el model, en canvi les talles són molt més clares. Pagues i surts cap a casa desitjant no trobar-te cap conegut pel carrer, a veure com li expliques què fas amb un paquet de bolquers sota el braç.

Pressió

Quan ets un futur pare, has hagut de viure donant explicacions a tothom. És una lliçó que els pares "de debò" mai van haver d'aprendre, perquè ells van fer el que tocava quan tocava. Els va arribar el moment, van 'deixar la llavor', i au, a viure perquè visqui un altre. És el que s'esperava d'ells.

En canvi, tu has hagut d'explicar sempre el perquè, no del que has fet - que això ho voldries explicar però no li interessa a ningú - sinó del que no has fet.

Has arribat a la trentena, i més, i el fill no ha vingut, però la resta del món està convençuda de tenir raó. Amb la mateixa seguretat que ostentaven quan t'ho deien amb vint-i-pocs, segueixen sabent que "ja et va tocant", i quan et veuen et recorden "que ja tens una edat!". Sense cap pudor li diuen a la teva dona, sabent que ho sentiràs, que "se li està passant l'arròs"; i mentre riuen amb el del costat per l'ocurrència - tant original - que han tingut, ella et mira amb cara de tristor i et fa sentir trist, perquè saps que ella ha estat sempre la que menys ganes té de que se li passi l'arròs, i ets tu qui el cova i el cova sense miraments.

Però ara, quan afrontes la paternitat com un malalt terminal quan mira als ulls a la parca, ja no et sents pressionat perquè en el fons saps que el partit el vas guanyar aguantant fins aquesta edat. Has fet tot el que havies de fer, i quan la teva sogra et diu "jo a la teva edat els tenia tots tres, i ara mira, ja són grans i puc fer el que vull, a tu t'agafaran amb massa edat per gaudir-ho" tu li pots respondre, per fi, "jo he fet amb trenta anys el que tu has de fer amb quasi seixanta, no t'ho canvio". I mentre la teva dona t'escridassa perquè aquesta no és manera de parlar a la seva mare, abaixes el cap però estàs satisfet perquè aquest triomf ningú no te'l traurà.

Quan en tenies vint-i-cinc havies d'explicar per què no feies avis als teus pares, i ara que en tens gairebé trenta-cinc saps que els hauràs d'explicar què t'ha agafat per fer-ho a aquesta edat, que ells ja no estan per cuidar criatures i que ja t'ho faràs. És la teva vida: anar donant sempre explicacions; però t'agrada perquè, si no, hauries fet fa molt de temps el que tothom esperava de tu, renunciar al que més volies per donar als altres el que més volien ells. Per això et van pressionar durant tants anys, i per això mateix no els vas fer cap cas.

Ara, quan el futur pare ha arribat a una edat en que els amics tenen més feina explicant-se els problemes que donen els seus fills ("tot i que compensa") que tocant-te els pebrots amb els fills que tu no tens, ara que la família comença a oblidar-se que et van fer fèrtil per seguir existint, ara que el director de la Caixa no inicia totes les converses preguntant-te "i els fills, què, encara no us heu animat?"; en definitiva, ara que els que et pressionaven estan desprevinguts, veus proper el moment d'una revenja que només tu sabràs que ho ha estat.

Fins i tot tens ganes de ser pare per poder donar la notícia. Ells es pensaran que tenien raó, però tu els deixaràs fer, perquè només tu sabràs que has donat la notícia quan a tu t'ha donat la gana, i no quan ho haurien volgut ells. Podràs pensar, satisfet, que has fet les coses perquè has volgut, no pel que dirà o pensarà la resta.

La pressió no els haurà servit de res, aquest serà el teu triomf. L'hauràs de gaudir sol perquè ningú més se n'adonarà; però això a tu tant et fa, seràs feliç perquè, per una vegada, no hauràs de donar explicacions.

"Va ser a la primera"

El futur pare està acollonit. No aconsegueixes afluixar el nus que t'escanya l'esòfag des que, fa un parell de dies, la il·lusionada futura mare va anunciar amb rebombori de campanes i ball de cheerleaders que la regla no acaba d'arribar.

Sempre havies trobat patètic l'orgull que desprenen els pares de debò quan, entre l'admiració i l'enveja dels altres pares-pares, afirmen que "va ser a la primera". Davant d'aquesta constatació, l'escèptic sense fills es qüestiona la intensitat amb què practiquen l'antic art de la fecundació (cada quant carden, parlant en plata); doncs si un embaràs no es coneix a l'instant, per saber que "va ser a la primera" cal no haver-ho fet des d'aleshores. Fer-ho a la primera és sinònim d'activitat sexual escassa però intensa? Per a tu, preferiries molts intents fallits, sens dubte; tot i que confies tant en la teva potència que estàs segur que no seràs menys. Els teus espermatozous no poden ser pitjors que els del teu cunyat, et repeteixes.

Ara que ha arribat el moment, però, hauries preferit empassar-te l'orgull i comptar amb "tropes" paralímpiques, que haguessin mort en l'intent de conquerir el preuat òvul. La dona esperava la regla per divendres, és dissabte i als tampax els anomena "Ronaldinhos" perquè en el que porten de 2008 encara no s'han estrenat. Et dutxes amb aigua fresca quan t'adones que aquesta comparació, digna d'un gag de Cruz y Raya, demostra que estàs perdent els papers; intentes calmar-te i reflexiones: "ho sabies, tens els capgrossos ben posats, la teva potència és antològica, havia de ser a la primera". Com no funciona, optes pel tremendisme: "algun dia havia d'arribar". Finalment, respires fons i decideixes: "l'última barricada s'ha rendit, però encara et queden nou mesos, tota una vida per fer coses si aprofites bé el temps".

Però a l'endemà, la dona et diu que no ha dormit bé, i quan t'interesses per la seva salut la resposta ("tinc els pits molt inflats, això ja ens passa, a les embarassades") aconsegueix que rebroti l'angoixa. "T'has fet la prova? Tens vòmits? Notes panxeta?" Ella riu, beneïda innocència, encara és massa aviat per tot això. Però el somriure no és només burleta sinó satisfet, angelical, d'il·lusió mal amagada, és el desig d'explotar d'alegria contingut en un rictus als llavis. Tu també rius, perquè no vols posar cara de pena. Ets el convidat d'honor a la festa de la maternitat, i malgrat sentir-te com un polític fent campanya a la Boqueria (ridícul, fora de lloc), no vols aigualir la festa. Vas prometre que ho faries bé, recordes?

Fa dos dies que cada esternut, cada migdiada, cada àpat, cada indisposició, és un símbol d'embaràs. Fins i tot una taca de sang a les seves calcetes és normal, "ha d'haver una mica de pèrdua". La milla verda s'acaba, i ben aviat hauràs de pensar com ho expliques a amics i coneguts. T'has fet a la idea que el proper cop que us trobeu a la terrassa de sempre passaràs la mà per l'espatlla de la teva dona mentre, tot recolzant-te a la cadira com un reietó, assegures que "va ser a la primera". Aleshores reps una trucada al mòbil.

"Ja no ets papà". Aquesta frase havia estat, des de sempre, una brometa entre vosaltres per dir, amb paraules més amables, que l'alien del vostre matrimoni, la temuda i apocal·líptica regla, feia acte de presència. Fa dos dies hauries rebut aquest bany de sang regant-lo amb cava. Avui, però, en sentir la notícia, al fons de l'estómac notes una engruna de decepció. No haurà estat a la primera.

"Ho estem intentant"

Ella t'explica - amb tota naturalitat - que a la feina s'ha tallat un dit amb un paper, i que deixa de prendre la pastilla. Et quedes embadalit mirant la cullera plena de sopa, i penses que no et pots queixar, almenys t'ha avisat!! Des d'aquell moment, al llit ja no folleu ni dormiu, sinó que algunes nits "ho intenteu" i d'altres "no el busqueu".

Perdó, he comès un error amb el temps verbal; les expressions correctes són "ho estem intentant" i "aquests dies no l'estem buscant", perquè només s'utilitzen quan parles amb terceres persones. Una etapa inevitable en el via crucis del que deixa d'ésser humà per convertir-se en pare, és muntar una roda de premsa per donar a conèixer al món els teus progressos sexuals. Tothom ha de saber quants cops "ho intenteu" a la setmana, a quines hores, i si ho feu amb música o en silenci.

Et sorprèn la naturalitat amb què cal parlar del tema. Ets en una terrassa d'un bar, fotent-te unes braves regades amb una Moritz ben fresqueta, i la dona del teu germà t'explica que fa dos mesos que follen dilluns, dimecres i divendres per aprofitar les fases lunars. I tu has d'assentir mirant-la als ulls amb cara de naturalitat, enlloc d'imaginar-te-la nua i suada. Quan "ho intenten" no hi ha sexe, només biologia. Els has de veure com una parella de mandrils penetrant-se; i pensar una altra cosa és ser un depravat.

En aquestes posades en comú, tant naturals, no és important saber si la teva dona arriba a l'orgasme, si tu ets capaç de repetir, o la postura adoptada. Durant els pitjors claus de la teva vida, has deixat de ser un semental i et converteixes en una vaca lletera, la utilitat de la qual es limita a ser munyida per obtenir-ne una massa viscosa blanca, i apa, fins demà. Ja no veus cap plaer en una palla, convertida en un genocidi de tant que has arribat a sentir la dificultat que té cada espermatozou per assolir el cobejat òvul. Pel carrer ja no veus dones amb formes voluptuoses; t'imagines vagines més o menys carnoses, més o menys lubricades, i una manifestació de microscòpics punts blancs prenent a l'assalt un úter llefiscós entre crits i brams de desesperació per no haver estat ells els triomfadors.

Et diuen que mentre dura l'ovulació, la dona augmenta la seva libido fins a nivells insospitats. Potser és cert, però a tu et sembla que és una apreciació subjectiva: a qui us vegi junts, ella li deu semblar una bèstia sexual comparada amb el teu estat d'apetència, comparable al de Benet XVI. I és que cada vegada que us hi poseu (perdó, volia dir "ho esteu intentant"), a cada envestida, un sentiment de responsabilitat t'aclapara. Serà aquesta la bona? Amb aquest moviment del culet estic creant, finalment, una vida? Et concentres perquè aquests rampells no et facin destrempar, però alhora vols evitar com sigui pensar en Scarlett Johansson, en un instant així!! No podries suportar veure la mare jugant amb un nadó, i pensar que el pobre no és ben bé fill d'ella, sinó que fou concebut bastard (de pensament).

El pitjor de tot, sens dubte, és veure que passa el temps i no hi ha resultats. No ho dius per tu, que acabes de començar "a intentar-ho". Ho dius per tants i tants amics que, tot cofois, van anunciar a bombo i plateret les seves primeres copulacions, i uns mesos després s'enfrontaven a mirades involuntàriament burletes, dubtoses de la masculinitat d'ell o de la fertilitat d'ella, depenent de qui dels dos fes més ràbia.

Tu ja has deixat clar que no vols ser com ells, i poses una norma: el futur pare que no ho veu clar no li diu a ningú que "ho esteu intentant". Ja els avisaràs quan toqui; si no el dia del bateig, potser als dos mesos d'embaràs. Però ni de conya vols sentir la sensació d'una mà amiga tustant-te l'espatlla amb afecte mentre sents, amb tota la solemnitat del món, "escolta, heu pensat d'anar a algun especialista?".

Àcid

El primer dia de la vida del futur pare escèptic comença sempre quan, entre pots de colònia, cremes de la cara i raspalls del cabell, trobes una capsa que no havies vist abans. Primer penses que la dona té mal de cap, però això no quadra amb el que va passar la nit abans...

No li donaries més importància si no fos perquè això, que sembla un medicament, desperta sensacions contradictòries: no l'havies vist mai abans, però et sona molt. Hi penses mentre acabes d'afaitar-te, tot mirant la capsa de reüll. Et fas la taronjada de cada matí, però avui estàs més despert que altres dies, perquè la maleïda capsa et fa rumiar més del compte. En sortir del portal de casa has d'esquivar una parella de nenes amb xandall camí del cole (i que parlen a crits perquè l'iPod que comparteixen no els deixa sentir bé el que diuen), perquè capficat en la capsa gairebé els has caigut a sobre. Elles ni s'adonen que has passat a pocs mil·límetres.

És al metro, assegut amb el diari sobre les cames, mirant embadalit una portada per a estúpids del diari Qué!, quan per primer cop lligues el nom del producte amb alguna cosa. Alguna notícia de política t'ha semblat llegir de lluny quan una veueta al teu cervell assegura: "el responsable de este atentado es la banda terrorista ETA". La frase ha estat tant nítida que la teva primera reacció és girar el cap, però el sudamericà que et flanqueja sembla tenir altres cabòries. Després t'adones que la veu era d'Ángel Acebes, i és aleshores quan el pensament fa un d'aquells salts acrobàtics que permeten superar un bloqueig, i la paraula que pensaves apareix de cop: àcid bòric.

"La meva dona fabrica explosius?" Tu fas la pregunta amb bona fe, però les rialles de les companyes de feina, totes elles mares de dos fills, et fan avergonyir d'haver-la plantejada. Fins i tot un administratiu tres taules enllà, de qui mai hauries dit que sàpiga què és un bolquer, et mira amb condescendència i un somriure burleta, compadint-se de la teva ignorància. Però què no ho sabies, home de Déu? "No, al curset prematrimonial ningú va parlar d'àcids", respons tant agressivament com pots sense caure en l'insult. Et rebenta quan tothom sap d'alguna cosa i tu no, però no pots evitar-ho, has entrat en un món nou i has d'aprendre a garrotades.

Una secretària que ronda la cinquantena, bona persona com poques, et deslliura del paper de mona del zoològic a qui han donat una escopeta de plàstic i no sap què fer amb ella. "Em sembla que a la teva dona li ha saltat l'alarma", diu amb to maternal. Els altres lamenten no haver tingut temps de llençar-te uns cacauets, però adopten amb rapidesa el paper de tertulians que tot ho saben i de tot opinen. Que si la dona comença a prendre l'àcid fòlic abans de quedar embarassada, que si així el nadó sortirà sa, que si a la Marató de fa tres anys van dir que ajuda a combatre malalties de la medul·la, que si recomanen prendre'l a diari, que si a tu tampoc t'aniria malament prendre'n una mica, que si Letizia també en prenia, ...

Notes un mareig i ganes d'anar de ventre. No és l'emoció el que t'embarga, sinó l'angoixa més absoluta, un nus a l'estómac que no saps com desfer, i sobretot, la sensació d'estar atrapat. Seràs pare, ara ho saps i has fet tard per evitar-ho. Sabies que ella ho volia, vau parlar del tema per Cap d'Any i vas dir que d'acord, que d'enguany no passava, fins i tot t'arriscaries a afirmar que et vas comprometre a posar-hi ganes. Tot paraules, fàcils de dir i més fàcils de complir, però ara que veus que el moment ha arribat, la por pot amb tu. T'escoltes i et sents ridícul, preguntant als companys si saben quant de temps pot trigar en quedar-se embarassada. Lamentes haver-ho dit, però no se t'havia acudit cap pregunta millor: intentes tenir una conversa de pare, i veus que no pots. Són temes que se t'escapen. T'aixeques i marxes quan la conversa ja ha derivat cap al calendari menstrual i algú es gira per preguntar-te quan va ser l'últim cop que ella va tenir la regla.

Quan arribes a casa, la teva dona està més guapa que mai. No et veu com una parella, ara veus que t'adora, ets el futur pare dels seus fills, i això il·lumina les seves galtes - arrodonides per un somriure que no té extrems. Amb els ulls et transmet la seva esperança d'arribar ben aviat al paradís de tota dona, la culminació d'una vida: aquell moment en que un ésser llefiscós lliscarà per la seva vagina, rebrà una plantofada i començarà a plorar. Tu voldries anar amb ella on fos, fins i tot allà, però voldries esperar una mica. Sempre una mica, mai vindria el moment. Voldries tenir vint anys, o que els tingués ella, o tenir-los tots dos, i poder dir allò de "tenim tot el temps del món, gaudim mentre podem!". Però el temps ja no dóna més de sí, ho saps i has de ser honest: dónes gràcies a l'adolescència pels serveis prestats, i com Lot, et disposes a abandonar Sodoma sense girar el cap, per no acabar convertit en una estàtua de sal. Saps que en endavant t'espera sucre, molt de sucre; és el que vol tothom de tu.

Notes que l'emoció et pot, puja del nus de l'estomac a través de la gola, i rebenta als lacrimals. Ella ho nota, et mira amb desig els ulls plorosos, i t'abraça ben fort. Vol ser la mare dels teus fills ara i aquí. Tu estàs terroritzat. Obres la boca per dir alguna obvietat, però fas el cor fort i no parles. Acabes de decidir que seràs el pare que està buscant, és més, que seràs un bon pare. O com a mínim ho intentaràs fer tant bé com puguis, i per sobre de tot, mai diràs que va ser ella qui ho va voler. Però vols deixar una cosa ben clara, només una, però innegociable: ho seràs a la teva manera, que per això es va casar amb tu i no amb James Stewart.

Deixes de tremolar, t'asseques els ulls, la mires a la cara i per fi parles. Amb amor, però també amb sinceritat.