El primer dia de la vida del futur pare escèptic comença sempre quan, entre pots de colònia, cremes de la cara i raspalls del cabell, trobes una capsa que no havies vist abans. Primer penses que la dona té mal de cap, però això no quadra amb el que va passar la nit abans...
No li donaries més importància si no fos perquè això, que sembla un medicament, desperta sensacions contradictòries: no l'havies vist mai abans, però et sona molt. Hi penses mentre acabes d'afaitar-te, tot mirant la capsa de reüll. Et fas la taronjada de cada matí, però avui estàs més despert que altres dies, perquè la maleïda capsa et fa rumiar més del compte. En sortir del portal de casa has d'esquivar una parella de nenes amb xandall camí del cole (i que parlen a crits perquè l'iPod que comparteixen no els deixa sentir bé el que diuen), perquè capficat en la capsa gairebé els has caigut a sobre. Elles ni s'adonen que has passat a pocs mil·límetres.
És al metro, assegut amb el diari sobre les cames, mirant embadalit una portada per a estúpids del diari Qué!, quan per primer cop lligues el nom del producte amb alguna cosa. Alguna notícia de política t'ha semblat llegir de lluny quan una veueta al teu cervell assegura: "el responsable de este atentado es la banda terrorista ETA". La frase ha estat tant nítida que la teva primera reacció és girar el cap, però el sudamericà que et flanqueja sembla tenir altres cabòries. Després t'adones que la veu era d'Ángel Acebes, i és aleshores quan el pensament fa un d'aquells salts acrobàtics que permeten superar un bloqueig, i la paraula que pensaves apareix de cop: àcid bòric.
"La meva dona fabrica explosius?" Tu fas la pregunta amb bona fe, però les rialles de les companyes de feina, totes elles mares de dos fills, et fan avergonyir d'haver-la plantejada. Fins i tot un administratiu tres taules enllà, de qui mai hauries dit que sàpiga què és un bolquer, et mira amb condescendència i un somriure burleta, compadint-se de la teva ignorància. Però què no ho sabies, home de Déu? "No, al curset prematrimonial ningú va parlar d'àcids", respons tant agressivament com pots sense caure en l'insult. Et rebenta quan tothom sap d'alguna cosa i tu no, però no pots evitar-ho, has entrat en un món nou i has d'aprendre a garrotades.
Una secretària que ronda la cinquantena, bona persona com poques, et deslliura del paper de mona del zoològic a qui han donat una escopeta de plàstic i no sap què fer amb ella. "Em sembla que a la teva dona li ha saltat l'alarma", diu amb to maternal. Els altres lamenten no haver tingut temps de llençar-te uns cacauets, però adopten amb rapidesa el paper de tertulians que tot ho saben i de tot opinen. Que si la dona comença a prendre l'àcid fòlic abans de quedar embarassada, que si així el nadó sortirà sa, que si a la Marató de fa tres anys van dir que ajuda a combatre malalties de la medul·la, que si recomanen prendre'l a diari, que si a tu tampoc t'aniria malament prendre'n una mica, que si Letizia també en prenia, ...
Notes un mareig i ganes d'anar de ventre. No és l'emoció el que t'embarga, sinó l'angoixa més absoluta, un nus a l'estómac que no saps com desfer, i sobretot, la sensació d'estar atrapat. Seràs pare, ara ho saps i has fet tard per evitar-ho. Sabies que ella ho volia, vau parlar del tema per Cap d'Any i vas dir que d'acord, que d'enguany no passava, fins i tot t'arriscaries a afirmar que et vas comprometre a posar-hi ganes. Tot paraules, fàcils de dir i més fàcils de complir, però ara que veus que el moment ha arribat, la por pot amb tu. T'escoltes i et sents ridícul, preguntant als companys si saben quant de temps pot trigar en quedar-se embarassada. Lamentes haver-ho dit, però no se t'havia acudit cap pregunta millor: intentes tenir una conversa de pare, i veus que no pots. Són temes que se t'escapen. T'aixeques i marxes quan la conversa ja ha derivat cap al calendari menstrual i algú es gira per preguntar-te quan va ser l'últim cop que ella va tenir la regla.
Quan arribes a casa, la teva dona està més guapa que mai. No et veu com una parella, ara veus que t'adora, ets el futur pare dels seus fills, i això il·lumina les seves galtes - arrodonides per un somriure que no té extrems. Amb els ulls et transmet la seva esperança d'arribar ben aviat al paradís de tota dona, la culminació d'una vida: aquell moment en que un ésser llefiscós lliscarà per la seva vagina, rebrà una plantofada i començarà a plorar. Tu voldries anar amb ella on fos, fins i tot allà, però voldries esperar una mica. Sempre una mica, mai vindria el moment. Voldries tenir vint anys, o que els tingués ella, o tenir-los tots dos, i poder dir allò de "tenim tot el temps del món, gaudim mentre podem!". Però el temps ja no dóna més de sí, ho saps i has de ser honest: dónes gràcies a l'adolescència pels serveis prestats, i com Lot, et disposes a abandonar Sodoma sense girar el cap, per no acabar convertit en una estàtua de sal. Saps que en endavant t'espera sucre, molt de sucre; és el que vol tothom de tu.
Notes que l'emoció et pot, puja del nus de l'estomac a través de la gola, i rebenta als lacrimals. Ella ho nota, et mira amb desig els ulls plorosos, i t'abraça ben fort. Vol ser la mare dels teus fills ara i aquí. Tu estàs terroritzat. Obres la boca per dir alguna obvietat, però fas el cor fort i no parles. Acabes de decidir que seràs el pare que està buscant, és més, que seràs un bon pare. O com a mínim ho intentaràs fer tant bé com puguis, i per sobre de tot, mai diràs que va ser ella qui ho va voler. Però vols deixar una cosa ben clara, només una, però innegociable: ho seràs a la teva manera, que per això es va casar amb tu i no amb James Stewart.
Deixes de tremolar, t'asseques els ulls, la mires a la cara i per fi parles. Amb amor, però també amb sinceritat.
No li donaries més importància si no fos perquè això, que sembla un medicament, desperta sensacions contradictòries: no l'havies vist mai abans, però et sona molt. Hi penses mentre acabes d'afaitar-te, tot mirant la capsa de reüll. Et fas la taronjada de cada matí, però avui estàs més despert que altres dies, perquè la maleïda capsa et fa rumiar més del compte. En sortir del portal de casa has d'esquivar una parella de nenes amb xandall camí del cole (i que parlen a crits perquè l'iPod que comparteixen no els deixa sentir bé el que diuen), perquè capficat en la capsa gairebé els has caigut a sobre. Elles ni s'adonen que has passat a pocs mil·límetres.
És al metro, assegut amb el diari sobre les cames, mirant embadalit una portada per a estúpids del diari Qué!, quan per primer cop lligues el nom del producte amb alguna cosa. Alguna notícia de política t'ha semblat llegir de lluny quan una veueta al teu cervell assegura: "el responsable de este atentado es la banda terrorista ETA". La frase ha estat tant nítida que la teva primera reacció és girar el cap, però el sudamericà que et flanqueja sembla tenir altres cabòries. Després t'adones que la veu era d'Ángel Acebes, i és aleshores quan el pensament fa un d'aquells salts acrobàtics que permeten superar un bloqueig, i la paraula que pensaves apareix de cop: àcid bòric.
"La meva dona fabrica explosius?" Tu fas la pregunta amb bona fe, però les rialles de les companyes de feina, totes elles mares de dos fills, et fan avergonyir d'haver-la plantejada. Fins i tot un administratiu tres taules enllà, de qui mai hauries dit que sàpiga què és un bolquer, et mira amb condescendència i un somriure burleta, compadint-se de la teva ignorància. Però què no ho sabies, home de Déu? "No, al curset prematrimonial ningú va parlar d'àcids", respons tant agressivament com pots sense caure en l'insult. Et rebenta quan tothom sap d'alguna cosa i tu no, però no pots evitar-ho, has entrat en un món nou i has d'aprendre a garrotades.
Una secretària que ronda la cinquantena, bona persona com poques, et deslliura del paper de mona del zoològic a qui han donat una escopeta de plàstic i no sap què fer amb ella. "Em sembla que a la teva dona li ha saltat l'alarma", diu amb to maternal. Els altres lamenten no haver tingut temps de llençar-te uns cacauets, però adopten amb rapidesa el paper de tertulians que tot ho saben i de tot opinen. Que si la dona comença a prendre l'àcid fòlic abans de quedar embarassada, que si així el nadó sortirà sa, que si a la Marató de fa tres anys van dir que ajuda a combatre malalties de la medul·la, que si recomanen prendre'l a diari, que si a tu tampoc t'aniria malament prendre'n una mica, que si Letizia també en prenia, ...
Notes un mareig i ganes d'anar de ventre. No és l'emoció el que t'embarga, sinó l'angoixa més absoluta, un nus a l'estómac que no saps com desfer, i sobretot, la sensació d'estar atrapat. Seràs pare, ara ho saps i has fet tard per evitar-ho. Sabies que ella ho volia, vau parlar del tema per Cap d'Any i vas dir que d'acord, que d'enguany no passava, fins i tot t'arriscaries a afirmar que et vas comprometre a posar-hi ganes. Tot paraules, fàcils de dir i més fàcils de complir, però ara que veus que el moment ha arribat, la por pot amb tu. T'escoltes i et sents ridícul, preguntant als companys si saben quant de temps pot trigar en quedar-se embarassada. Lamentes haver-ho dit, però no se t'havia acudit cap pregunta millor: intentes tenir una conversa de pare, i veus que no pots. Són temes que se t'escapen. T'aixeques i marxes quan la conversa ja ha derivat cap al calendari menstrual i algú es gira per preguntar-te quan va ser l'últim cop que ella va tenir la regla.
Quan arribes a casa, la teva dona està més guapa que mai. No et veu com una parella, ara veus que t'adora, ets el futur pare dels seus fills, i això il·lumina les seves galtes - arrodonides per un somriure que no té extrems. Amb els ulls et transmet la seva esperança d'arribar ben aviat al paradís de tota dona, la culminació d'una vida: aquell moment en que un ésser llefiscós lliscarà per la seva vagina, rebrà una plantofada i començarà a plorar. Tu voldries anar amb ella on fos, fins i tot allà, però voldries esperar una mica. Sempre una mica, mai vindria el moment. Voldries tenir vint anys, o que els tingués ella, o tenir-los tots dos, i poder dir allò de "tenim tot el temps del món, gaudim mentre podem!". Però el temps ja no dóna més de sí, ho saps i has de ser honest: dónes gràcies a l'adolescència pels serveis prestats, i com Lot, et disposes a abandonar Sodoma sense girar el cap, per no acabar convertit en una estàtua de sal. Saps que en endavant t'espera sucre, molt de sucre; és el que vol tothom de tu.
Notes que l'emoció et pot, puja del nus de l'estomac a través de la gola, i rebenta als lacrimals. Ella ho nota, et mira amb desig els ulls plorosos, i t'abraça ben fort. Vol ser la mare dels teus fills ara i aquí. Tu estàs terroritzat. Obres la boca per dir alguna obvietat, però fas el cor fort i no parles. Acabes de decidir que seràs el pare que està buscant, és més, que seràs un bon pare. O com a mínim ho intentaràs fer tant bé com puguis, i per sobre de tot, mai diràs que va ser ella qui ho va voler. Però vols deixar una cosa ben clara, només una, però innegociable: ho seràs a la teva manera, que per això es va casar amb tu i no amb James Stewart.
Deixes de tremolar, t'asseques els ulls, la mires a la cara i per fi parles. Amb amor, però també amb sinceritat.
2 comentaris:
caram. M'he emocionat amb aquesta entrada!!
No sé si seré capaç d'arribar a aquest mateix punt en que tu has arribat: l'acceptació i la implicació.
M'apropo, però hi ha un gran què que em frena... mai m'havien agradat els nadons, ni els nens, ni la baveta que els cau als grans quan en veuen un.
Però ultimament... hi ha una cosa que canvia dins meu. Fins i tot llegeixo blocs dedicats a "buscar el fill" !!!!
qué fort! Serà cert allò del rellotge interior??
Aquest gran què ens ha frenat a tots. No sé si et servirà o et deprimirà, però hi ha un moment en que el rellotge biològic (encara que no sigui el teu) triomfa sobre totes les barreres.
En el meu cas, el meu rellotge biològic em diu "corre i no miris enrera!", però n'hi ha un altre que mana més :-)
Publica un comentari a l'entrada