El futur pare està acollonit. No aconsegueixes afluixar el nus que t'escanya l'esòfag des que, fa un parell de dies, la il·lusionada futura mare va anunciar amb rebombori de campanes i ball de cheerleaders que la regla no acaba d'arribar.
Sempre havies trobat patètic l'orgull que desprenen els pares de debò quan, entre l'admiració i l'enveja dels altres pares-pares, afirmen que "va ser a la primera". Davant d'aquesta constatació, l'escèptic sense fills es qüestiona la intensitat amb què practiquen l'antic art de la fecundació (cada quant carden, parlant en plata); doncs si un embaràs no es coneix a l'instant, per saber que "va ser a la primera" cal no haver-ho fet des d'aleshores. Fer-ho a la primera és sinònim d'activitat sexual escassa però intensa? Per a tu, preferiries molts intents fallits, sens dubte; tot i que confies tant en la teva potència que estàs segur que no seràs menys. Els teus espermatozous no poden ser pitjors que els del teu cunyat, et repeteixes.
Ara que ha arribat el moment, però, hauries preferit empassar-te l'orgull i comptar amb "tropes" paralímpiques, que haguessin mort en l'intent de conquerir el preuat òvul. La dona esperava la regla per divendres, és dissabte i als tampax els anomena "Ronaldinhos" perquè en el que porten de 2008 encara no s'han estrenat. Et dutxes amb aigua fresca quan t'adones que aquesta comparació, digna d'un gag de Cruz y Raya, demostra que estàs perdent els papers; intentes calmar-te i reflexiones: "ho sabies, tens els capgrossos ben posats, la teva potència és antològica, havia de ser a la primera". Com no funciona, optes pel tremendisme: "algun dia havia d'arribar". Finalment, respires fons i decideixes: "l'última barricada s'ha rendit, però encara et queden nou mesos, tota una vida per fer coses si aprofites bé el temps".
Però a l'endemà, la dona et diu que no ha dormit bé, i quan t'interesses per la seva salut la resposta ("tinc els pits molt inflats, això ja ens passa, a les embarassades") aconsegueix que rebroti l'angoixa. "T'has fet la prova? Tens vòmits? Notes panxeta?" Ella riu, beneïda innocència, encara és massa aviat per tot això. Però el somriure no és només burleta sinó satisfet, angelical, d'il·lusió mal amagada, és el desig d'explotar d'alegria contingut en un rictus als llavis. Tu també rius, perquè no vols posar cara de pena. Ets el convidat d'honor a la festa de la maternitat, i malgrat sentir-te com un polític fent campanya a la Boqueria (ridícul, fora de lloc), no vols aigualir la festa. Vas prometre que ho faries bé, recordes?
Fa dos dies que cada esternut, cada migdiada, cada àpat, cada indisposició, és un símbol d'embaràs. Fins i tot una taca de sang a les seves calcetes és normal, "ha d'haver una mica de pèrdua". La milla verda s'acaba, i ben aviat hauràs de pensar com ho expliques a amics i coneguts. T'has fet a la idea que el proper cop que us trobeu a la terrassa de sempre passaràs la mà per l'espatlla de la teva dona mentre, tot recolzant-te a la cadira com un reietó, assegures que "va ser a la primera". Aleshores reps una trucada al mòbil.
"Ja no ets papà". Aquesta frase havia estat, des de sempre, una brometa entre vosaltres per dir, amb paraules més amables, que l'alien del vostre matrimoni, la temuda i apocal·líptica regla, feia acte de presència. Fa dos dies hauries rebut aquest bany de sang regant-lo amb cava. Avui, però, en sentir la notícia, al fons de l'estómac notes una engruna de decepció. No haurà estat a la primera.
Sempre havies trobat patètic l'orgull que desprenen els pares de debò quan, entre l'admiració i l'enveja dels altres pares-pares, afirmen que "va ser a la primera". Davant d'aquesta constatació, l'escèptic sense fills es qüestiona la intensitat amb què practiquen l'antic art de la fecundació (cada quant carden, parlant en plata); doncs si un embaràs no es coneix a l'instant, per saber que "va ser a la primera" cal no haver-ho fet des d'aleshores. Fer-ho a la primera és sinònim d'activitat sexual escassa però intensa? Per a tu, preferiries molts intents fallits, sens dubte; tot i que confies tant en la teva potència que estàs segur que no seràs menys. Els teus espermatozous no poden ser pitjors que els del teu cunyat, et repeteixes.
Ara que ha arribat el moment, però, hauries preferit empassar-te l'orgull i comptar amb "tropes" paralímpiques, que haguessin mort en l'intent de conquerir el preuat òvul. La dona esperava la regla per divendres, és dissabte i als tampax els anomena "Ronaldinhos" perquè en el que porten de 2008 encara no s'han estrenat. Et dutxes amb aigua fresca quan t'adones que aquesta comparació, digna d'un gag de Cruz y Raya, demostra que estàs perdent els papers; intentes calmar-te i reflexiones: "ho sabies, tens els capgrossos ben posats, la teva potència és antològica, havia de ser a la primera". Com no funciona, optes pel tremendisme: "algun dia havia d'arribar". Finalment, respires fons i decideixes: "l'última barricada s'ha rendit, però encara et queden nou mesos, tota una vida per fer coses si aprofites bé el temps".
Però a l'endemà, la dona et diu que no ha dormit bé, i quan t'interesses per la seva salut la resposta ("tinc els pits molt inflats, això ja ens passa, a les embarassades") aconsegueix que rebroti l'angoixa. "T'has fet la prova? Tens vòmits? Notes panxeta?" Ella riu, beneïda innocència, encara és massa aviat per tot això. Però el somriure no és només burleta sinó satisfet, angelical, d'il·lusió mal amagada, és el desig d'explotar d'alegria contingut en un rictus als llavis. Tu també rius, perquè no vols posar cara de pena. Ets el convidat d'honor a la festa de la maternitat, i malgrat sentir-te com un polític fent campanya a la Boqueria (ridícul, fora de lloc), no vols aigualir la festa. Vas prometre que ho faries bé, recordes?
Fa dos dies que cada esternut, cada migdiada, cada àpat, cada indisposició, és un símbol d'embaràs. Fins i tot una taca de sang a les seves calcetes és normal, "ha d'haver una mica de pèrdua". La milla verda s'acaba, i ben aviat hauràs de pensar com ho expliques a amics i coneguts. T'has fet a la idea que el proper cop que us trobeu a la terrassa de sempre passaràs la mà per l'espatlla de la teva dona mentre, tot recolzant-te a la cadira com un reietó, assegures que "va ser a la primera". Aleshores reps una trucada al mòbil.
"Ja no ets papà". Aquesta frase havia estat, des de sempre, una brometa entre vosaltres per dir, amb paraules més amables, que l'alien del vostre matrimoni, la temuda i apocal·líptica regla, feia acte de presència. Fa dos dies hauries rebut aquest bany de sang regant-lo amb cava. Avui, però, en sentir la notícia, al fons de l'estómac notes una engruna de decepció. No haurà estat a la primera.
2 comentaris:
vols dir que la decepció no venia pel fet que per uns instants, per un dia i mig, havies sigut un Futur Pare?
No t'ho pensis... en aquest sentit, aquest dia i mig de llibertat no me'l treurà ningú.
Publica un comentari a l'entrada