Em presento

Quan comences a ser un adolescent, les noies només són una molèstia que t'impedeix jugar a futbol amb els col·legues o estar sis hores seguides davant l'ordinador. No els faries gaire cas per no complicar-te la vida, però els has d'anar al darrera perquè els amics no et diguin "marieta".

Més endavant, creixes i decideixes que no vols una xicota amb els melons més grossos que la resta, sinó que necessites una parella, i des d'aquest moment t'adones de com és de difícil trobar algú amb qui compartir la resta dels teus dies. La primera dona de la teva vida és una que t'agrada físicament, tothom t'enveja perquè te la folles quan vols i gratis, però no hi ha qui la suporti. Canvies de tàctica i en trobes una amb la que sintonitzes, disfrutes i us apunteu a tot arreu junts. Però noi, que mira que és lletgeta, la pobre... T'acaba deixant ella perquè quan et trobes algú conegut, la deixes anar de la mà i te'n separes un metre. Passen els anys i tu sense nòvia, i et justifiques dient a qui t'escolta que "la dona perfecta no existeix"; tot i que saps que és mentida perquè en coneixes unes quantes, però estan més lligades que Houdini abans d'actuar.

Amb el temps la situació es fa preocupant. Et vas quedant dels últims, comences a passar més temps del que voldries amb paios que a dures penes haurien merescut el títol de "saludats" en altres èpoques, però que ara són els últims solters amb qui compartir una estona entre palla i palla... Arriba un moment depressiu en què t'adones, angoixat, que t'has polit l'abonament de 100 pel·lícules a la Filmoteca abans de l'estiu. Mires preus de pisos que semblen zulos per no sentir més les preguntes de la teva mare, canvies de pentinat tres vegades al mes a la recerca de la fórmula perfecta, ... Quan surts de casa per anar a la feina mires d'ajustar l'hora, per coincidir al metro amb una rosseta que no sap ni que existeixes, a veure si hi ha sort i resulta que és soltera, tu li agrades i trobes com trencar el gel. Ets tant patètic que fins i tot tu et fas pena. I aleshores, d'alguna manera, arriba ella.

No és la dona perfecta. No és la més guapa que has vist mai. No li agrada el futbol, ni els ordinadors, ni els teus amics; però t'adones que serà la dona de la teva vida. Perquè per algun motiu que no arribes a comprendre, li agrades. Perquè dius un acudit dolent i riu. Perquè et pregunta què va passar ahir, i quan li ho expliques posa cara d'interès, i a l'endemà ho recorda. Perquè la trobes més guapa tu que els teus amics. Per tot i per res, però t'hi emboliques, i comences a viure amb ella.

Aquí comencen els drames, les males èpoques, les crisis, les discussions, els malentesos, els crits per alguna bajanada, els silencis per alguna cosa important; en definitiva, la vida en parella. T'arribes a plantejar deixar-la, et fas a la idea de com serà tot sense ella, recordes amb melancolia les teves glorioses èpoques de solter, amb festes que mai vas viure i dones que mai et van mirar als ulls. Parles amb els teus amics buscant un consell que no et poden donar perquè a ells, curiosament, això no els passa. I finalment un dia t'adones que d'aquestes males èpoques n'ha sortit alguna cosa bona.

Aquest dia et despertes i veus aquella persona, a qui no podies suportar la nit abans, dormint plàcidament a les seves tres quartes parts de llit. Tantes discussions i tantes hòsties, ¿i ella segueix allà, amb la cara contra el coixí i la baba caient-li per la comissura dels llavis? Per què no t'ha facilitat les coses, no ha agafat i ha marxat? I una veueta et respon: perquè, per a ella, ets la cosa més important del món.

Comences a mirar-la amb uns altres ulls, i ja no li demanes una perfecció que tu no tens. Saps que trobaràs dones molt més guapes, més simpàtiques, més intel·ligents. Fins i tot podries trobar una dona que t'estimi més que aquesta. Però totes tenen defectes, i a diferència dels defectes de les altres, els d'aquesta persona que tens estirada al teu costat, saps que els pots suportar. I aleshores és quan de debò estàs casat, aparellat, lligat.

És quan venen les bones èpoques. Disfrutes del temps que compartiu, aprens a valorar els sacrificis que fa perquè tu estiguis a gust, quan una cosa no t'agrada ho consideres un error perdonable i no una manera de tocar-te els pebrots... Has descobert la felicitat, i vols que duri sempre. Ara ja no et conformes vivint amb ella per sempre, ara vols viure només amb ella, per sempre... però ella no vol això. Ella vol que siguis pare.

I és aleshores, en aquest moment de la teva vida, quan comença aquest diari, que no serà diari ni serà periòdic, però intentarà explicar què és això de ser pare, per part d'algú que no ho veu clar del tot.