"Va ser a la primera"

El futur pare està acollonit. No aconsegueixes afluixar el nus que t'escanya l'esòfag des que, fa un parell de dies, la il·lusionada futura mare va anunciar amb rebombori de campanes i ball de cheerleaders que la regla no acaba d'arribar.

Sempre havies trobat patètic l'orgull que desprenen els pares de debò quan, entre l'admiració i l'enveja dels altres pares-pares, afirmen que "va ser a la primera". Davant d'aquesta constatació, l'escèptic sense fills es qüestiona la intensitat amb què practiquen l'antic art de la fecundació (cada quant carden, parlant en plata); doncs si un embaràs no es coneix a l'instant, per saber que "va ser a la primera" cal no haver-ho fet des d'aleshores. Fer-ho a la primera és sinònim d'activitat sexual escassa però intensa? Per a tu, preferiries molts intents fallits, sens dubte; tot i que confies tant en la teva potència que estàs segur que no seràs menys. Els teus espermatozous no poden ser pitjors que els del teu cunyat, et repeteixes.

Ara que ha arribat el moment, però, hauries preferit empassar-te l'orgull i comptar amb "tropes" paralímpiques, que haguessin mort en l'intent de conquerir el preuat òvul. La dona esperava la regla per divendres, és dissabte i als tampax els anomena "Ronaldinhos" perquè en el que porten de 2008 encara no s'han estrenat. Et dutxes amb aigua fresca quan t'adones que aquesta comparació, digna d'un gag de Cruz y Raya, demostra que estàs perdent els papers; intentes calmar-te i reflexiones: "ho sabies, tens els capgrossos ben posats, la teva potència és antològica, havia de ser a la primera". Com no funciona, optes pel tremendisme: "algun dia havia d'arribar". Finalment, respires fons i decideixes: "l'última barricada s'ha rendit, però encara et queden nou mesos, tota una vida per fer coses si aprofites bé el temps".

Però a l'endemà, la dona et diu que no ha dormit bé, i quan t'interesses per la seva salut la resposta ("tinc els pits molt inflats, això ja ens passa, a les embarassades") aconsegueix que rebroti l'angoixa. "T'has fet la prova? Tens vòmits? Notes panxeta?" Ella riu, beneïda innocència, encara és massa aviat per tot això. Però el somriure no és només burleta sinó satisfet, angelical, d'il·lusió mal amagada, és el desig d'explotar d'alegria contingut en un rictus als llavis. Tu també rius, perquè no vols posar cara de pena. Ets el convidat d'honor a la festa de la maternitat, i malgrat sentir-te com un polític fent campanya a la Boqueria (ridícul, fora de lloc), no vols aigualir la festa. Vas prometre que ho faries bé, recordes?

Fa dos dies que cada esternut, cada migdiada, cada àpat, cada indisposició, és un símbol d'embaràs. Fins i tot una taca de sang a les seves calcetes és normal, "ha d'haver una mica de pèrdua". La milla verda s'acaba, i ben aviat hauràs de pensar com ho expliques a amics i coneguts. T'has fet a la idea que el proper cop que us trobeu a la terrassa de sempre passaràs la mà per l'espatlla de la teva dona mentre, tot recolzant-te a la cadira com un reietó, assegures que "va ser a la primera". Aleshores reps una trucada al mòbil.

"Ja no ets papà". Aquesta frase havia estat, des de sempre, una brometa entre vosaltres per dir, amb paraules més amables, que l'alien del vostre matrimoni, la temuda i apocal·líptica regla, feia acte de presència. Fa dos dies hauries rebut aquest bany de sang regant-lo amb cava. Avui, però, en sentir la notícia, al fons de l'estómac notes una engruna de decepció. No haurà estat a la primera.

"Ho estem intentant"

Ella t'explica - amb tota naturalitat - que a la feina s'ha tallat un dit amb un paper, i que deixa de prendre la pastilla. Et quedes embadalit mirant la cullera plena de sopa, i penses que no et pots queixar, almenys t'ha avisat!! Des d'aquell moment, al llit ja no folleu ni dormiu, sinó que algunes nits "ho intenteu" i d'altres "no el busqueu".

Perdó, he comès un error amb el temps verbal; les expressions correctes són "ho estem intentant" i "aquests dies no l'estem buscant", perquè només s'utilitzen quan parles amb terceres persones. Una etapa inevitable en el via crucis del que deixa d'ésser humà per convertir-se en pare, és muntar una roda de premsa per donar a conèixer al món els teus progressos sexuals. Tothom ha de saber quants cops "ho intenteu" a la setmana, a quines hores, i si ho feu amb música o en silenci.

Et sorprèn la naturalitat amb què cal parlar del tema. Ets en una terrassa d'un bar, fotent-te unes braves regades amb una Moritz ben fresqueta, i la dona del teu germà t'explica que fa dos mesos que follen dilluns, dimecres i divendres per aprofitar les fases lunars. I tu has d'assentir mirant-la als ulls amb cara de naturalitat, enlloc d'imaginar-te-la nua i suada. Quan "ho intenten" no hi ha sexe, només biologia. Els has de veure com una parella de mandrils penetrant-se; i pensar una altra cosa és ser un depravat.

En aquestes posades en comú, tant naturals, no és important saber si la teva dona arriba a l'orgasme, si tu ets capaç de repetir, o la postura adoptada. Durant els pitjors claus de la teva vida, has deixat de ser un semental i et converteixes en una vaca lletera, la utilitat de la qual es limita a ser munyida per obtenir-ne una massa viscosa blanca, i apa, fins demà. Ja no veus cap plaer en una palla, convertida en un genocidi de tant que has arribat a sentir la dificultat que té cada espermatozou per assolir el cobejat òvul. Pel carrer ja no veus dones amb formes voluptuoses; t'imagines vagines més o menys carnoses, més o menys lubricades, i una manifestació de microscòpics punts blancs prenent a l'assalt un úter llefiscós entre crits i brams de desesperació per no haver estat ells els triomfadors.

Et diuen que mentre dura l'ovulació, la dona augmenta la seva libido fins a nivells insospitats. Potser és cert, però a tu et sembla que és una apreciació subjectiva: a qui us vegi junts, ella li deu semblar una bèstia sexual comparada amb el teu estat d'apetència, comparable al de Benet XVI. I és que cada vegada que us hi poseu (perdó, volia dir "ho esteu intentant"), a cada envestida, un sentiment de responsabilitat t'aclapara. Serà aquesta la bona? Amb aquest moviment del culet estic creant, finalment, una vida? Et concentres perquè aquests rampells no et facin destrempar, però alhora vols evitar com sigui pensar en Scarlett Johansson, en un instant així!! No podries suportar veure la mare jugant amb un nadó, i pensar que el pobre no és ben bé fill d'ella, sinó que fou concebut bastard (de pensament).

El pitjor de tot, sens dubte, és veure que passa el temps i no hi ha resultats. No ho dius per tu, que acabes de començar "a intentar-ho". Ho dius per tants i tants amics que, tot cofois, van anunciar a bombo i plateret les seves primeres copulacions, i uns mesos després s'enfrontaven a mirades involuntàriament burletes, dubtoses de la masculinitat d'ell o de la fertilitat d'ella, depenent de qui dels dos fes més ràbia.

Tu ja has deixat clar que no vols ser com ells, i poses una norma: el futur pare que no ho veu clar no li diu a ningú que "ho esteu intentant". Ja els avisaràs quan toqui; si no el dia del bateig, potser als dos mesos d'embaràs. Però ni de conya vols sentir la sensació d'una mà amiga tustant-te l'espatlla amb afecte mentre sents, amb tota la solemnitat del món, "escolta, heu pensat d'anar a algun especialista?".

Àcid

El primer dia de la vida del futur pare escèptic comença sempre quan, entre pots de colònia, cremes de la cara i raspalls del cabell, trobes una capsa que no havies vist abans. Primer penses que la dona té mal de cap, però això no quadra amb el que va passar la nit abans...

No li donaries més importància si no fos perquè això, que sembla un medicament, desperta sensacions contradictòries: no l'havies vist mai abans, però et sona molt. Hi penses mentre acabes d'afaitar-te, tot mirant la capsa de reüll. Et fas la taronjada de cada matí, però avui estàs més despert que altres dies, perquè la maleïda capsa et fa rumiar més del compte. En sortir del portal de casa has d'esquivar una parella de nenes amb xandall camí del cole (i que parlen a crits perquè l'iPod que comparteixen no els deixa sentir bé el que diuen), perquè capficat en la capsa gairebé els has caigut a sobre. Elles ni s'adonen que has passat a pocs mil·límetres.

És al metro, assegut amb el diari sobre les cames, mirant embadalit una portada per a estúpids del diari Qué!, quan per primer cop lligues el nom del producte amb alguna cosa. Alguna notícia de política t'ha semblat llegir de lluny quan una veueta al teu cervell assegura: "el responsable de este atentado es la banda terrorista ETA". La frase ha estat tant nítida que la teva primera reacció és girar el cap, però el sudamericà que et flanqueja sembla tenir altres cabòries. Després t'adones que la veu era d'Ángel Acebes, i és aleshores quan el pensament fa un d'aquells salts acrobàtics que permeten superar un bloqueig, i la paraula que pensaves apareix de cop: àcid bòric.

"La meva dona fabrica explosius?" Tu fas la pregunta amb bona fe, però les rialles de les companyes de feina, totes elles mares de dos fills, et fan avergonyir d'haver-la plantejada. Fins i tot un administratiu tres taules enllà, de qui mai hauries dit que sàpiga què és un bolquer, et mira amb condescendència i un somriure burleta, compadint-se de la teva ignorància. Però què no ho sabies, home de Déu? "No, al curset prematrimonial ningú va parlar d'àcids", respons tant agressivament com pots sense caure en l'insult. Et rebenta quan tothom sap d'alguna cosa i tu no, però no pots evitar-ho, has entrat en un món nou i has d'aprendre a garrotades.

Una secretària que ronda la cinquantena, bona persona com poques, et deslliura del paper de mona del zoològic a qui han donat una escopeta de plàstic i no sap què fer amb ella. "Em sembla que a la teva dona li ha saltat l'alarma", diu amb to maternal. Els altres lamenten no haver tingut temps de llençar-te uns cacauets, però adopten amb rapidesa el paper de tertulians que tot ho saben i de tot opinen. Que si la dona comença a prendre l'àcid fòlic abans de quedar embarassada, que si així el nadó sortirà sa, que si a la Marató de fa tres anys van dir que ajuda a combatre malalties de la medul·la, que si recomanen prendre'l a diari, que si a tu tampoc t'aniria malament prendre'n una mica, que si Letizia també en prenia, ...

Notes un mareig i ganes d'anar de ventre. No és l'emoció el que t'embarga, sinó l'angoixa més absoluta, un nus a l'estómac que no saps com desfer, i sobretot, la sensació d'estar atrapat. Seràs pare, ara ho saps i has fet tard per evitar-ho. Sabies que ella ho volia, vau parlar del tema per Cap d'Any i vas dir que d'acord, que d'enguany no passava, fins i tot t'arriscaries a afirmar que et vas comprometre a posar-hi ganes. Tot paraules, fàcils de dir i més fàcils de complir, però ara que veus que el moment ha arribat, la por pot amb tu. T'escoltes i et sents ridícul, preguntant als companys si saben quant de temps pot trigar en quedar-se embarassada. Lamentes haver-ho dit, però no se t'havia acudit cap pregunta millor: intentes tenir una conversa de pare, i veus que no pots. Són temes que se t'escapen. T'aixeques i marxes quan la conversa ja ha derivat cap al calendari menstrual i algú es gira per preguntar-te quan va ser l'últim cop que ella va tenir la regla.

Quan arribes a casa, la teva dona està més guapa que mai. No et veu com una parella, ara veus que t'adora, ets el futur pare dels seus fills, i això il·lumina les seves galtes - arrodonides per un somriure que no té extrems. Amb els ulls et transmet la seva esperança d'arribar ben aviat al paradís de tota dona, la culminació d'una vida: aquell moment en que un ésser llefiscós lliscarà per la seva vagina, rebrà una plantofada i començarà a plorar. Tu voldries anar amb ella on fos, fins i tot allà, però voldries esperar una mica. Sempre una mica, mai vindria el moment. Voldries tenir vint anys, o que els tingués ella, o tenir-los tots dos, i poder dir allò de "tenim tot el temps del món, gaudim mentre podem!". Però el temps ja no dóna més de sí, ho saps i has de ser honest: dónes gràcies a l'adolescència pels serveis prestats, i com Lot, et disposes a abandonar Sodoma sense girar el cap, per no acabar convertit en una estàtua de sal. Saps que en endavant t'espera sucre, molt de sucre; és el que vol tothom de tu.

Notes que l'emoció et pot, puja del nus de l'estomac a través de la gola, i rebenta als lacrimals. Ella ho nota, et mira amb desig els ulls plorosos, i t'abraça ben fort. Vol ser la mare dels teus fills ara i aquí. Tu estàs terroritzat. Obres la boca per dir alguna obvietat, però fas el cor fort i no parles. Acabes de decidir que seràs el pare que està buscant, és més, que seràs un bon pare. O com a mínim ho intentaràs fer tant bé com puguis, i per sobre de tot, mai diràs que va ser ella qui ho va voler. Però vols deixar una cosa ben clara, només una, però innegociable: ho seràs a la teva manera, que per això es va casar amb tu i no amb James Stewart.

Deixes de tremolar, t'asseques els ulls, la mires a la cara i per fi parles. Amb amor, però també amb sinceritat.

Em presento

Quan comences a ser un adolescent, les noies només són una molèstia que t'impedeix jugar a futbol amb els col·legues o estar sis hores seguides davant l'ordinador. No els faries gaire cas per no complicar-te la vida, però els has d'anar al darrera perquè els amics no et diguin "marieta".

Més endavant, creixes i decideixes que no vols una xicota amb els melons més grossos que la resta, sinó que necessites una parella, i des d'aquest moment t'adones de com és de difícil trobar algú amb qui compartir la resta dels teus dies. La primera dona de la teva vida és una que t'agrada físicament, tothom t'enveja perquè te la folles quan vols i gratis, però no hi ha qui la suporti. Canvies de tàctica i en trobes una amb la que sintonitzes, disfrutes i us apunteu a tot arreu junts. Però noi, que mira que és lletgeta, la pobre... T'acaba deixant ella perquè quan et trobes algú conegut, la deixes anar de la mà i te'n separes un metre. Passen els anys i tu sense nòvia, i et justifiques dient a qui t'escolta que "la dona perfecta no existeix"; tot i que saps que és mentida perquè en coneixes unes quantes, però estan més lligades que Houdini abans d'actuar.

Amb el temps la situació es fa preocupant. Et vas quedant dels últims, comences a passar més temps del que voldries amb paios que a dures penes haurien merescut el títol de "saludats" en altres èpoques, però que ara són els últims solters amb qui compartir una estona entre palla i palla... Arriba un moment depressiu en què t'adones, angoixat, que t'has polit l'abonament de 100 pel·lícules a la Filmoteca abans de l'estiu. Mires preus de pisos que semblen zulos per no sentir més les preguntes de la teva mare, canvies de pentinat tres vegades al mes a la recerca de la fórmula perfecta, ... Quan surts de casa per anar a la feina mires d'ajustar l'hora, per coincidir al metro amb una rosseta que no sap ni que existeixes, a veure si hi ha sort i resulta que és soltera, tu li agrades i trobes com trencar el gel. Ets tant patètic que fins i tot tu et fas pena. I aleshores, d'alguna manera, arriba ella.

No és la dona perfecta. No és la més guapa que has vist mai. No li agrada el futbol, ni els ordinadors, ni els teus amics; però t'adones que serà la dona de la teva vida. Perquè per algun motiu que no arribes a comprendre, li agrades. Perquè dius un acudit dolent i riu. Perquè et pregunta què va passar ahir, i quan li ho expliques posa cara d'interès, i a l'endemà ho recorda. Perquè la trobes més guapa tu que els teus amics. Per tot i per res, però t'hi emboliques, i comences a viure amb ella.

Aquí comencen els drames, les males èpoques, les crisis, les discussions, els malentesos, els crits per alguna bajanada, els silencis per alguna cosa important; en definitiva, la vida en parella. T'arribes a plantejar deixar-la, et fas a la idea de com serà tot sense ella, recordes amb melancolia les teves glorioses èpoques de solter, amb festes que mai vas viure i dones que mai et van mirar als ulls. Parles amb els teus amics buscant un consell que no et poden donar perquè a ells, curiosament, això no els passa. I finalment un dia t'adones que d'aquestes males èpoques n'ha sortit alguna cosa bona.

Aquest dia et despertes i veus aquella persona, a qui no podies suportar la nit abans, dormint plàcidament a les seves tres quartes parts de llit. Tantes discussions i tantes hòsties, ¿i ella segueix allà, amb la cara contra el coixí i la baba caient-li per la comissura dels llavis? Per què no t'ha facilitat les coses, no ha agafat i ha marxat? I una veueta et respon: perquè, per a ella, ets la cosa més important del món.

Comences a mirar-la amb uns altres ulls, i ja no li demanes una perfecció que tu no tens. Saps que trobaràs dones molt més guapes, més simpàtiques, més intel·ligents. Fins i tot podries trobar una dona que t'estimi més que aquesta. Però totes tenen defectes, i a diferència dels defectes de les altres, els d'aquesta persona que tens estirada al teu costat, saps que els pots suportar. I aleshores és quan de debò estàs casat, aparellat, lligat.

És quan venen les bones èpoques. Disfrutes del temps que compartiu, aprens a valorar els sacrificis que fa perquè tu estiguis a gust, quan una cosa no t'agrada ho consideres un error perdonable i no una manera de tocar-te els pebrots... Has descobert la felicitat, i vols que duri sempre. Ara ja no et conformes vivint amb ella per sempre, ara vols viure només amb ella, per sempre... però ella no vol això. Ella vol que siguis pare.

I és aleshores, en aquest moment de la teva vida, quan comença aquest diari, que no serà diari ni serà periòdic, però intentarà explicar què és això de ser pare, per part d'algú que no ho veu clar del tot.