Fins fa quatre dies, l''embaràs era cosa de dones. El futur pare no en té cap dubte, perquè si els homes de generacions anteriors s'hi haguessin preocupat una mica, probablement moltes coses serien ben diferents de com les coneixem.
Per exemple, la filosofia hauria avançat molt més ràpid. La incansable recerca de Plató, Aristòtil, Descartes o Kant per trobar una explicació al perquè de totes les coses hauria estat ben senzilla si haguessin conviscut amb una dona embarassada: a l'inici de tot, allò que mou l'home, allò de què es deriva la resta, és el menjar.
Que sí, que el menjar ho és tot! Feu una llegida a les entrades anteriors d'aquest diari i veureu quin és el tema més recorrent: que si la toxoplasmosi, que si el pes, que si les nàusees, ... Tot és menjar. L'ésser humà, des d'abans de nèixer, éssent un simple fetus, basa la seva existència en el menjar. No respira, no escolta, no veu, no percep. Només menja. I és clar, la futura mare ha d'atendre aquesta escala de valors del fetus i donar-li menjar, molt de menjar, bon menjar, i sempre menjar.
No és un problema nou. Ja abans de Jesucrist, Moisès va trobar-se amb la necessitat d'alimentar el famolenc poble d'Israel enmig del desert del Sinaí, i Jahvé el va ajudar proveïnt-lo de manà. I abans i tot (o després, vés a saber) els valents personatges de "El Senyor dels Anells" que s'atrevien a recórrer la llarga ruta que separa Lothlorien de Mórdor comptaven amb lembas, el menjar dels elfs, de propietats miraculoses. Al segle XX, manà i lembas han estat substituïts per Natalbén.
No l'havíeu sentida mai, aquesta paraula? El futur pare tampoc, però fa veure que sap perfectament què és, per no semblar un venusià que passa les vacances a la Terra. Totes les embarassades prenen Natalbén, perquè el fetus s'ho val i ho necessita. No pregunteu què és, pel bé del fetus s'ha de prendre.
I alguns us preguntareu: "I per la mare és bo?". Però insensats, qui pensa en la mare? Ella que vagi guanyant pes, que ja el perdrà d'aquí a uns mesos (perdó, d'aquí a moltes setmanes), primer uns quatre quilos de cop i després la resta. Ara el que compta és la dieta del fetus; i per no ser titllat de sàdic, el deure d'un bon pare és comprar Natalbén. Producte que, tot sigui dit, la Seguretat Social no ajuda a pagar. Futurs pares que em llegiu, us aconsello que no feu reflexions del tipus "doncs no deu ser tant important". Ningú us les agrairà.
Però deixem el fetus i tornem a la mare, que darrerament ha descobert que pot menjar pernil, sempre que hagi estat congelat! Santa i beneïda notícia, ja pot tastar un ibèric de bellota "à la no-frost". Des d'ara els seu rostre només s'omplirà de llàgrimes en veure una copa de vi d'Alella, ben fresqueta, i no poder beure'n gens. Hi atansarà el nas, tancarà els ulls per percebre'n millor la flaire, hi acostarà la llengua, però d'aquí no pot passar. En canvi, ja es pot donar el gustàs de fotre queixalada a un tros de pernil, amb greix i tot, sense por a virus felins.
I un dia, en una terrassa del port de Blanes, el futur pare li suggereix que tasti un seitonet. "No!", respon ella, "això mai!". "Però si els congelen pel tema de l'anisakis", insinua el pare, que de vegades pensa, i aleshores la bèstia que la mare du a dintre (espiritualment, en aquest cas) s'adona que és cert, i d'una revolada engrapa tres seitons. Mentre ella mastega com una drogaddicta injectant-se metadona, el futur pare dubta si llençar-li un quart a l'aire, per provar si la futura mare reacciona com els dofins quan reben un premi; i aleshores s'adona de la mirada aterrida de dues dones amb panxa prominent, en veure una futura membra del clan tastant "menjar prohibit".
I el futur pare pensa que la paranoia, quan està generalitzada, és molt difícil de combatre. Les properes setmanes podrà (intentar) raonar sobre el color de les parets de l'habitació, sobre si cal comprar una cosa que es diu "maxicosi" o sobre el nom de la criatura, ara que queda ben poc per saber-ne el sexe; però si a una futura mare se li fica entre cella i cella que una cosa no es pot menjar, no hi ha res a fer. "Amb les coses de menjar no s'hi juga", deien les àvies, amb més raó que un sant. I que tots els filòsofs de la història.
Per exemple, la filosofia hauria avançat molt més ràpid. La incansable recerca de Plató, Aristòtil, Descartes o Kant per trobar una explicació al perquè de totes les coses hauria estat ben senzilla si haguessin conviscut amb una dona embarassada: a l'inici de tot, allò que mou l'home, allò de què es deriva la resta, és el menjar.
Que sí, que el menjar ho és tot! Feu una llegida a les entrades anteriors d'aquest diari i veureu quin és el tema més recorrent: que si la toxoplasmosi, que si el pes, que si les nàusees, ... Tot és menjar. L'ésser humà, des d'abans de nèixer, éssent un simple fetus, basa la seva existència en el menjar. No respira, no escolta, no veu, no percep. Només menja. I és clar, la futura mare ha d'atendre aquesta escala de valors del fetus i donar-li menjar, molt de menjar, bon menjar, i sempre menjar.
No és un problema nou. Ja abans de Jesucrist, Moisès va trobar-se amb la necessitat d'alimentar el famolenc poble d'Israel enmig del desert del Sinaí, i Jahvé el va ajudar proveïnt-lo de manà. I abans i tot (o després, vés a saber) els valents personatges de "El Senyor dels Anells" que s'atrevien a recórrer la llarga ruta que separa Lothlorien de Mórdor comptaven amb lembas, el menjar dels elfs, de propietats miraculoses. Al segle XX, manà i lembas han estat substituïts per Natalbén.
No l'havíeu sentida mai, aquesta paraula? El futur pare tampoc, però fa veure que sap perfectament què és, per no semblar un venusià que passa les vacances a la Terra. Totes les embarassades prenen Natalbén, perquè el fetus s'ho val i ho necessita. No pregunteu què és, pel bé del fetus s'ha de prendre.
I alguns us preguntareu: "I per la mare és bo?". Però insensats, qui pensa en la mare? Ella que vagi guanyant pes, que ja el perdrà d'aquí a uns mesos (perdó, d'aquí a moltes setmanes), primer uns quatre quilos de cop i després la resta. Ara el que compta és la dieta del fetus; i per no ser titllat de sàdic, el deure d'un bon pare és comprar Natalbén. Producte que, tot sigui dit, la Seguretat Social no ajuda a pagar. Futurs pares que em llegiu, us aconsello que no feu reflexions del tipus "doncs no deu ser tant important". Ningú us les agrairà.
Però deixem el fetus i tornem a la mare, que darrerament ha descobert que pot menjar pernil, sempre que hagi estat congelat! Santa i beneïda notícia, ja pot tastar un ibèric de bellota "à la no-frost". Des d'ara els seu rostre només s'omplirà de llàgrimes en veure una copa de vi d'Alella, ben fresqueta, i no poder beure'n gens. Hi atansarà el nas, tancarà els ulls per percebre'n millor la flaire, hi acostarà la llengua, però d'aquí no pot passar. En canvi, ja es pot donar el gustàs de fotre queixalada a un tros de pernil, amb greix i tot, sense por a virus felins.
I un dia, en una terrassa del port de Blanes, el futur pare li suggereix que tasti un seitonet. "No!", respon ella, "això mai!". "Però si els congelen pel tema de l'anisakis", insinua el pare, que de vegades pensa, i aleshores la bèstia que la mare du a dintre (espiritualment, en aquest cas) s'adona que és cert, i d'una revolada engrapa tres seitons. Mentre ella mastega com una drogaddicta injectant-se metadona, el futur pare dubta si llençar-li un quart a l'aire, per provar si la futura mare reacciona com els dofins quan reben un premi; i aleshores s'adona de la mirada aterrida de dues dones amb panxa prominent, en veure una futura membra del clan tastant "menjar prohibit".
I el futur pare pensa que la paranoia, quan està generalitzada, és molt difícil de combatre. Les properes setmanes podrà (intentar) raonar sobre el color de les parets de l'habitació, sobre si cal comprar una cosa que es diu "maxicosi" o sobre el nom de la criatura, ara que queda ben poc per saber-ne el sexe; però si a una futura mare se li fica entre cella i cella que una cosa no es pot menjar, no hi ha res a fer. "Amb les coses de menjar no s'hi juga", deien les àvies, amb més raó que un sant. I que tots els filòsofs de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada