Viure amb una embarassada té un gust agredolç. Ser una embarassada té un gust metàl·lic. O això diu ella, com a mínim.
Gairebé tres mesos després de l'embaràs, parlar de la futura mare és com referir-se a un d'aquells hospicis de la postguerra: vòmits, nàusees, mal de pits, un gust insuportable a la boca... Al mínim esforç (anar de casa al metro, per exemple) es cansa, i tot i tenir gana li fa fàstic el menjar. Abans es cruspia mitja taula de xocolata al sofà, i ara tanca ràpid la nevera per no veure'l. Té una cosa que anomena 'antojos', sí, però curiosament es refereix a xuminades que mai hauria tastat abans (des de quan dimonis li agrada la truita de carxofa??), i això la fa sentir més malalta, perquè s'adona que no li falla la gana. El que li falla és la salut.
El futur pare veu aquestes reaccions biològiques com qui mira un capítol de House abans d'anar a dormir, perquè la veu normal, gairebé no té panxeta, però ella assegura que no està normal. Això sí, li canvia el caràcter de mala manera, ara està molt més susceptible, s'emociona, es deprimeix i s'alegra a un ritme de Dragon Kahn. Ve a ser com una regla que ja dura deu setmanes, al futur pare no li cal tenir més paciència, només ha de tenir la mateixa però durant més temps.
Finalment, ella un dia rebenta (emocionalment) i assegura que "no li veu la gràcia a això de quedar-se embarassada". El futur pare se la mira astorat, com si acabés de descobrir que al cos que té al davant li han canviat l'ànima, i li pregunta "i què esperaves, amor meu?". I ella respon "no sé per què tothom diu que és tant bonic quedar-se embarassada, això és una merda, no sóc jo".
I el futur pare tomba la vista un altre cop cap al llibre que s'està llegint, mentre pensa que sempre, en qualsevol tema, només et donen la raó quan és massa tard.
Gairebé tres mesos després de l'embaràs, parlar de la futura mare és com referir-se a un d'aquells hospicis de la postguerra: vòmits, nàusees, mal de pits, un gust insuportable a la boca... Al mínim esforç (anar de casa al metro, per exemple) es cansa, i tot i tenir gana li fa fàstic el menjar. Abans es cruspia mitja taula de xocolata al sofà, i ara tanca ràpid la nevera per no veure'l. Té una cosa que anomena 'antojos', sí, però curiosament es refereix a xuminades que mai hauria tastat abans (des de quan dimonis li agrada la truita de carxofa??), i això la fa sentir més malalta, perquè s'adona que no li falla la gana. El que li falla és la salut.
El futur pare veu aquestes reaccions biològiques com qui mira un capítol de House abans d'anar a dormir, perquè la veu normal, gairebé no té panxeta, però ella assegura que no està normal. Això sí, li canvia el caràcter de mala manera, ara està molt més susceptible, s'emociona, es deprimeix i s'alegra a un ritme de Dragon Kahn. Ve a ser com una regla que ja dura deu setmanes, al futur pare no li cal tenir més paciència, només ha de tenir la mateixa però durant més temps.
Finalment, ella un dia rebenta (emocionalment) i assegura que "no li veu la gràcia a això de quedar-se embarassada". El futur pare se la mira astorat, com si acabés de descobrir que al cos que té al davant li han canviat l'ànima, i li pregunta "i què esperaves, amor meu?". I ella respon "no sé per què tothom diu que és tant bonic quedar-se embarassada, això és una merda, no sóc jo".
I el futur pare tomba la vista un altre cop cap al llibre que s'està llegint, mentre pensa que sempre, en qualsevol tema, només et donen la raó quan és massa tard.
5 comentaris:
com hi vas company... no vols dir que acabaràs dormint a l'escala?
No, que ella m'estima molt, i això compensa.
hola futur pare, jo soc una futur mare que esta de 13 setmanes i espera bessons, els canvis jo també els tinc i crec que el meu marit també estarà totalment d'acord amb tu, pero..............no heu aguantat fins ara, doncs ara toca el més dur.
felicitats per el bloc.
Quan es parla d'embarassos, inevitablement es parla de "el més dur", que mai ha arribat i sempre vindrà "després".
Justament per això el futur pare no ho veu clar, perquè ningú li sap dir clarament quan compensaran aquestes coses tant dures que han d'arribar.
Gràcies a tu per llegir-me, Gina. Quina gran cuinera!
Ah, i felicitats pel teu estat! Bé, o no, que vist el que t'espera... jajaja....
Publica un comentari a l'entrada