Toxoplasma

"Toxoplasma" és una d'aquelles paraules que cap ésser humà ha sentit en la seva vida, fins que es converteix en futur pare, i aleshores s'adona que tothom sabia el que era. Menys ell, és clar.

Quan al futur pare li parlen de les privacions de les embarassades no pot evitar un somriure burleta. "Collonades", pensa amb superioritat. Pot entendre que la futura mare no begui vi, no fumi o no consumeixi drogues dures; perquè sense gaires coneixements en medicina un entén que "allò és dolent" (bé, tampoc ens passéssim amb l'alcohol, però s'admet).

El que supera la seva capacitat de tolerància és que a una dona, pel fet d'allotjar un fetus, se li prohibeixi menjar embotits, tastar amanides que no ha netejat ella mateixa, o tocar gats. "Aquesta societat està malalta" és una reflexió inevitable; però aleshores apareix l'embarassada de la feina, aquella a la que li pregunta tot el que li fa vergonya preguntar a la dona, i li explica que la paraula "toxoplasma" ho justifica tot. Fins i tot deixar els seitons.

Pel que sembla, el toxoplasma és una cosa molt dolenta - digues-li paràsit, que sóna molt lleig - que alguns hem passat i altres no. Els que ho hem passat ni ens n'hem adonat, però els que no, podrien matar el fetus que duen a dins o extreure una mena de Frank Ribéry si agafessin la malaltia mentre estan embarassades (o embarassats, que diria la ministressa Bibiana Aído o Aída).

Viu a tot arreu fins que el cremen o el congelen, i el transporten els gats. Per això no es pot menjar res cru ni tocar gats. Ni somiïs menjar-te un gat cru, si en tenies afició. Tampoc es pot tocar res que hagi tocat abans un gat, ni consumir coses que no estiguis segura d'haver desinfectat.

El més curiós del cas és que el toxoplasma és la prova vivent de que la nostra generació és la més ben preparada de la història de la humanitat, perquè si li expliques totes aquestes coses a algú de l'edat dels teus pares, et mira com si t'haguessis afiliat a Iniciativa. Les nostres mares s'afartaven de pernil, les nostres àvies s'atipaven de garrofes crues (perquè l'enciam no podien ni tocar-lo, de car com era), i les nostres besàvies arribaven al punt de tenir gat, i a alguna foto surten donant-li un petó als llavis, mentre estaven embarassades de la iaia. I mires al teu voltant i no hi veus Quasimodos, sinó persones tant sanes i ben plantades com tu.

El futur pare només pot arribar a dues possibles conclusions: o bé la raça humana ha arribat fins els nostres dies per una carambola irrepetible, superant des de la inòpia la terrible amenaça fantasma del toxoplasma, o bé estem tots carregats d'hòsties. I com que ruc del tot no ho és, es queda amb la segona.

Que sí, que ara la moda es diu toxoplasma, i que si totes no ho fan, tu no seràs l'única. Però per l'amor de Déu, realment et creus, futura mare, que arribaràs al risc zero? No tocaràs res que no hagi pogut tocar un gat? Realment ho penses? I l'aire que respires i respiren? La contaminació d'una ciutat, tampoc és perillosa per al fetus? I realment val la pena passar-se nou mesos sense tocar el pernil ibèric, només per si agafes una malaltia que no has tingut en trenta anys? I qui et diu que aquella forquilla amb la que agafes un munt d'espaguetis no ha restat fa uns moments a sobre el marbre de la cuina, per on havia passat també un tros de carn crua a punt de ser tallada, i que aquella carn tingués el temut toxoplasma?

Però afortunadament això són coses que només pateix l'embarassada, i com el futur pare no ho està, d'embarassat, es pot seguir afartant d'embotit, de seitons i de bistec tàrtar. Ja s'ho faran. Llàstima que no gaudeix del carpaccio de bacallà tant com abans, perquè mentre mastega veu com el mira la futura mare amb cara de pena, ulls plorosos, i una boca que saliva mentre tracta d'empassar-se una mandonguilla ben feta. Massa feta i tot, per si de cas.