Al primer trimestre... perdó, volia dir a partir de la setmana que fa dotze (recordeu! un bon futur pare compta per setmanes!) hi ha dues coses a explicar: com es va donant la notícia a tothom i la primera ecografia (la "eco", en l'argot de la secta). Començaré per això últim, perquè les notícies encara no estan donades del tot.
La primera eco és la primera experiència real del futur pare amb l'embaràs. Per primer cop des que es va acomiadar de l'afortunat espermatozou campió, estableix alguna mena contacte amb l'hereu, concretament visual. Per primer cop veu la cara del seu fill (o filla, el futur pare no s'hi fixa en aquests detalls), i la primera impressió és la d'estar veient una pel·lícula de terror.
No cal dramatitzar, primer de tot situem-nos: la feliç futura mare amb la falda arremangada, estirada en una camilla que recorda les escenes més truculentes de Re-Animator, amb el ventre untat d'una pasta llefiscosa, i una gran pantalla plana al davant, primer tota negra i després plena d'ombres. Cada vegada que l'aparell que li restreguen per sobre es mou, les ombres es desplacen i s'orienten com si una càmera s'hagués introduït a les tenebres de Mórdor. Finalment, la tenebra agafa forma i, quan el futur pare deixa de preguntar-se què volen dir els numerets del voltant i es fixa en la imatge, al mig hi té quelcom semblant a un ésser viu.
L'experiència del futur pare ja sabeu que és escassa, perquè mai li havien preocupat aquests temes. De tant en tant algú "li donava la notícia" ensenyant-li "una eco", i ell mai hi va saber veure res. Li deien "sí, mira, això són els ulls", "aquí tens el caparró", "ja se li veuen les mans", però ell només sabia veure-hi ombres. Ara, amb allò en moviment, sí que hi veu quelcom, i s'espanta. Sembla tant fràgil... De cop i volta fa una mena de sanglot, i un diria que ha de caure. S'esgarrifa amb cada pressió de l'aparell maligne que ensenya aquelles imatges, com si aquella cosa que té al davant, a la pantalla, anés a rebentar en qualsevol moment.
El pitjor és quan la càmera s'orienta de front i veu, sense avisar, el fetus mirant-lo amb una cara cadavèrica (és normal, només se li veuen els ossos) i una maneta perfectament formada el saluda. Només falta sentir una veu que digui, com en els clàssics de Stephen King, "papa, ets tu?" per caure de cul del tamboret que ocupa.
El futur pare per primer cop exerceix de pare, perquè per primer cop el seu futur fill té forma. Fins ara tot eren paraules (de la gent), sensacions (d'ella), temors (d'ell). Ara el futur té forma, una forma esgarrifosa i ombrívola, però forma, al capdavall. Diuen que creixerà, que ara fa uns 7 centímetres, no-sé-quant de "pliego nucal" (catalans, oblideu-vos, la normalització no ha arribat del tot al món de la paternitat) i que la probabilitat que surti Down és de una entre 8800. Bonica xifra, sembla que almenys els futurs pare i mare s'estalviaran pagar una "amniocentesi" (una altra paraula de l'argot de la secta que, aquesta afortunadament, no caldrà explicar gaire).
La primera eco també és la primera ocasió per prendre contacte amb l'hospital on naixerà la criatura. Situa la cafeteria, es pregunta què farà amb el cotxe aquella nit (perquè les dones sempre trenquen aigües de nit), es planteja com se li faran de coneguts els passadissos, comença a preguntar-se quina habitació els tocarà, i quin torn d'infermeres, és clar...
Afortunadament el tindran a la Maternitat, ben a prop del Camp Nou. Si el part és un cap de setmana, pot arribar-s'hi en cinc minuts, ni que sigui a fer-lo soci... Ho entendrà, la futura mare? El futur pare es planteja que potser va tocant explicar-li que existeix aquest diari. Pot començar dient que "té una notícia"...
La primera eco és la primera experiència real del futur pare amb l'embaràs. Per primer cop des que es va acomiadar de l'afortunat espermatozou campió, estableix alguna mena contacte amb l'hereu, concretament visual. Per primer cop veu la cara del seu fill (o filla, el futur pare no s'hi fixa en aquests detalls), i la primera impressió és la d'estar veient una pel·lícula de terror.
No cal dramatitzar, primer de tot situem-nos: la feliç futura mare amb la falda arremangada, estirada en una camilla que recorda les escenes més truculentes de Re-Animator, amb el ventre untat d'una pasta llefiscosa, i una gran pantalla plana al davant, primer tota negra i després plena d'ombres. Cada vegada que l'aparell que li restreguen per sobre es mou, les ombres es desplacen i s'orienten com si una càmera s'hagués introduït a les tenebres de Mórdor. Finalment, la tenebra agafa forma i, quan el futur pare deixa de preguntar-se què volen dir els numerets del voltant i es fixa en la imatge, al mig hi té quelcom semblant a un ésser viu.
L'experiència del futur pare ja sabeu que és escassa, perquè mai li havien preocupat aquests temes. De tant en tant algú "li donava la notícia" ensenyant-li "una eco", i ell mai hi va saber veure res. Li deien "sí, mira, això són els ulls", "aquí tens el caparró", "ja se li veuen les mans", però ell només sabia veure-hi ombres. Ara, amb allò en moviment, sí que hi veu quelcom, i s'espanta. Sembla tant fràgil... De cop i volta fa una mena de sanglot, i un diria que ha de caure. S'esgarrifa amb cada pressió de l'aparell maligne que ensenya aquelles imatges, com si aquella cosa que té al davant, a la pantalla, anés a rebentar en qualsevol moment.
El pitjor és quan la càmera s'orienta de front i veu, sense avisar, el fetus mirant-lo amb una cara cadavèrica (és normal, només se li veuen els ossos) i una maneta perfectament formada el saluda. Només falta sentir una veu que digui, com en els clàssics de Stephen King, "papa, ets tu?" per caure de cul del tamboret que ocupa.
El futur pare per primer cop exerceix de pare, perquè per primer cop el seu futur fill té forma. Fins ara tot eren paraules (de la gent), sensacions (d'ella), temors (d'ell). Ara el futur té forma, una forma esgarrifosa i ombrívola, però forma, al capdavall. Diuen que creixerà, que ara fa uns 7 centímetres, no-sé-quant de "pliego nucal" (catalans, oblideu-vos, la normalització no ha arribat del tot al món de la paternitat) i que la probabilitat que surti Down és de una entre 8800. Bonica xifra, sembla que almenys els futurs pare i mare s'estalviaran pagar una "amniocentesi" (una altra paraula de l'argot de la secta que, aquesta afortunadament, no caldrà explicar gaire).
La primera eco també és la primera ocasió per prendre contacte amb l'hospital on naixerà la criatura. Situa la cafeteria, es pregunta què farà amb el cotxe aquella nit (perquè les dones sempre trenquen aigües de nit), es planteja com se li faran de coneguts els passadissos, comença a preguntar-se quina habitació els tocarà, i quin torn d'infermeres, és clar...
Afortunadament el tindran a la Maternitat, ben a prop del Camp Nou. Si el part és un cap de setmana, pot arribar-s'hi en cinc minuts, ni que sigui a fer-lo soci... Ho entendrà, la futura mare? El futur pare es planteja que potser va tocant explicar-li que existeix aquest diari. Pot començar dient que "té una notícia"...
6 comentaris:
sempre pots fer allò de tinc una notícia bona i una de dolenta... ara només et cal trobar la bona ;)
O dir-ho per telèfon, que així fins que t'enganxa, ja ha passat el pitjor...
I les ecografies les penjareu a la porta de la nevera? O començareu a fer un àlbum d'aquells "La meva primera eco", "La primera denteta"...
No sé què és pitjor... jajaja... De moment l'he penjada al diari, que no és poca cosa. A la nevera segur que no, que m'aprimaria segur.
aiiii, la primera ecografia crec que és la millor, la mare se sent feliç i segura que el seu fill és aqui.
els pares us ho mireu desde l'altre banda pero estic tan segura que quan el vas veure per primera vegada, vas pensar que guapo és!!!!!!!!!
no m'enganyis ehh.
No només vaig pensar "quina por", sinó que ho vaig dir. No cal que t'expliqui les mirades de la meva dona i la doctora.
Però és que és cert!! Aquella cara cadavèrica mirant-te, fa esgarrifar...
Publica un comentari a l'entrada