Passen els dies... perdó, les setmanes, i el futur pare ja es pensa que ho té tot enllestit. Tot? No! Encara li falta un pas molt important en la vida de tot home que vulgui aspirar a ésser digne d'aquest nom: assistir a una classe del curs prepart.
Pel que sembla, i tot i que parir una criatura és quelcom que fins i tot els pingüins han demostrat ser capaços de dur a terme amb èxit, els humans hem de fer un curs. Sí, senyors, la formació contínua no es limita a que ens treiem llicenciatures als quaranta anys, aprenguem sis idiomes al llarg de la nostra vida o reciclem els nostres coneixements de biogenètica per fer millor la nostra feina de jardineria; també cal anar a classes per saber com expulsar un fetus per l'úter.
I a aquesta tasca s'ha dedicat la futura mare cada dilluns per la tarda durant les darreres sis setmanes, combinant-ho amb cursets de cuina i classes de gimnàstica per a embarassades; cosa que al futur pare li sembla molt bé fins que arriba el dia més temut: "la classe per a ells".
Els primers minuts a la sala on es fa el curs, que recorda a les típiques aules on els alcohòlics anònims reciten les seves penes als telefilms de tarda, el futur pare es sent com si fos a una boda on cap dels convidats es coneixen entre ells. Tots assegudets per parelles, elles marcant panxa i demostrant al respectiu maromo tot el que han après aquests dies, ningú dirigeix la paraula a la persona de la seva esquerra, i per si de cas tampoc la mira a la cara, no es tractés d'un terrorista buscat per la Interpol que es pensés que l'han reconegut. Quines ganes de complicar-se la vida, podent limitar-se a parlar amb la parella.
Finalment entra la llevadora i dirigeix unes paraules de presentació. El futur pare anota una frase: "recordeu que tot el que us explico, el dia del part no us servirà de res". Les dones riuen amb complicitat, segurament és una frase que ha sortit més d'una vegada durant el curs. Els homes segueixen la broma per no desentonar; menys un xicot amb corbata que, assegut al davant del futur pare, fa la mateixa cara de circumstàncies que deu fer aquest. "I què coi estem fent aquí, doncs?" El futur pare no pot evitar adreçar-li una alçada de celles, en senyal de complicitat.
La sessió progressa amb l'ajut d'una pissarra on la llevadora, mentre el futur pare prenia notes per al seu diari, ha apuntat "RPM". Revolucions per minut? Que parlen de discos? "No, babau, és la rotura prematura de membrana", aclareix la futura mare amb l'orgull de qui sap de què parla. Però davant la mirada astorada del futur pare ha de baixar el llisto. "Trencar aigües". Ah!
Com no podia ser d'altra manera en una reunió d'aquest tipus, la mestressa llevadora deixa anar un acudit. El futur pare, que fa estona que ha perdut el fil de les explicacions sobre colls uterins que desapareixen, placentes que es posen a lloc i caps de nadons que taponen líquids amniòtics, només escolta la gracieta final: "es va presentar tota mullada i jo li vaig haver de dir, '¿¿però qué te pensabas que era?? ¡¡Que el flujo no va escalando!!'". Les dones, i només les dones, riuen amb ganes l'acudit mentre els homes ens preguntem on és la gràcia, no l'hem entés. Potser tampoc riem perquè veure una femella amb una panxa de 10 quilos convulsionant-se de riure fa témer que la llevadora, en realitat, estigui intentant provocant una pràctica amb foc real a mitja classe. Com segueixin rient així, alguna parirà aquesta mateixa tarda.
Nova informació per a futurs pares: als animals ovípars i vivípars cal afegir-ne dos tipus més: les dones primípares i secundípares. Deu voler dir les que esperen el primer o el segon fill, però no dona més explicacions; segurament és una altra d'aquelles paraules, com maxicosi, que ara resulta que tothom sabia menys el que us escriu.
També és curiós saber que, contra la creença popular masculina, un no està llegint el diari o treballant tranquilament quan rep la notícia de la dona, "em sembla que ja arriba", agafa el cotxe a tota llet treient un mocador per la finestra i es presenta a la clínica, on unes infermeres li faran entrega del nen tot just torni d'haver aparcat. Els parts duren, atenció pares, varis dies, que la llevadora descriu amb pèls i senyals, a ritme de contracció. Cal fer vida normal, anant a la feina si cal, fins que les contraccions siguin "molt regulars i molt fortes", i que cadascú decideixi què vol dir això.
Al cap de quaranta-cinc minuts de sessió arriba la frase màgica: "ara us explicaré als pares què heu de fer" Tenint en compte que la classe estava destinada això, un es pregunta de què ha estat parlant fins ara; però posa bona cara i segueix escoltant. Després d'aquesta introducció, comença una enumeració de penes, sacrificis i expectatives de bon comportament que servirien, sense fer-hi cap canvi, per donar la benvinguda a Guantánamo a un grup de talibans. Parla de llargues nits sense dormir, una regla de quaranta dies, uns plors infantils més efectius que la gota malaia a l'hora d'aconseguir qualsevol cosa (dormir, menjar, que el netegin, que el gratin, que el mimin.... tot ho aconsegueix plorant). Recorda també que caldrà tramitar papers, atendre les visites, diagnosticar i tractar la depressió postpart de la dona (i la del marit??), rentar roba, canviar bolquers, ...
I per si algun home encara no havia decidit que estaria millor excavant una mina d'urani que no pas vivint aquesta experiència ("que compensa"), la llevadora exhibeix la seva bena ginàrquica i fa passar els marits per l'adreçador d'un exercici destinat a demostrar-nos com de dures són les contraccions. Després d'ordenar quatre (o cinc, o sis, qui sap) tongades d'exercicis amb les cames, emprant els quadríceps fins a límits mai coneguts fora del sofà, a intervals de 45 segons amb 2 beneïts minuts de descans, dóna permís per asseure's a la cadira i - mentre els altres futurs pares fan cara d'angelet i de "com t'estimo, amor meu, pel patiment que estàs disposada a sofrir" - aquest futur pare i el de la corbata simplement agafen aire fitant-la amb cara d'odi i desitjant que algun dia sàpiga com és de dur que t'arrenquin un queixal sense anestèsia, perquè pugui comprendre millor els pacients dels dentistes.
Finalment, la bona notícia: ara que els pares sabem com és de dura una contracció i com de necessari és aprofitar bé el descans (i no ho podia explicar, simplement, aquesta cabrona?) hem de conscienciar-nos d'un consell que li haurem de donar a la dona quan les pateixi. Durant tres dies, i per prescripció mèdica, el futur pare podrà respondre a cada paraula de la seva parturienta esposa amb un contundent "calla i descansa". Així de simple. Per primer cop en vuit mesos, està desitjant que arribin els dies de Nadal.
La sessió acaba amb "una pel·lícula perquè us feu una idea de com anirà el part". En realitat es tracta d'una cinta VHS, que per la qualitat es diria que ha estat regravada d'una versió en Beta, produïda als anys setanta, en què es pot gaudir durant mitja hora de primers plànols de vagines peludes dilatades, nadons blaus llefiscosos i placentes suquejant. És una barreja de pel·lícula porno barata (amb música de piano i arpa, és clar) i snuff movie de sèrie B, digna de les sessions més freakis del festival de Sitges, destinada sens dubte a rebentar qualsevol rastre d'encant que pogués tenir aquest moment per a un grup de parelles amb cara d'espantades que, a pocs minuts de l'hora de sopar, només desitgen que algú obri la llum i els expliqui que allò és una broma, que un part no és obra d'un mestre del cinema gore.
Finalment, i després d'uns minuts de testimonis de parts naturals (quota de proselitisme naturalista que sembla inevitable en aquests ambients), s'obre la porta i els ja exalumnes s'acomiaden amb els típics "a veure si ens veiem un altre dia" que tothom sap que són mentida; mentre les dones no poden evitar competir per saber quina exterioritza millor les seves emocions davant el moment més important de les seves vides, i afirmen als quatre vents la seva impaciència per demostrar a tot el món que suportaran el dolor millor que Rocky Balboa.
En arribar a casa, el futur pare obre la nevera, agafa una cervesa i, compulsivament, posa una pizza al forn. Ella el mira i li diu: "Ha estat bé, oi?". Ell posa la tele i es disposa a gaudir de la tranquilitat de la llar mentre una frase no deixa de donar-li voltes pel cap, en tots els tons imaginables, com Robert de Niro al davant del mirall a 'Taxi Driver': "calla i descansa".
Pel que sembla, i tot i que parir una criatura és quelcom que fins i tot els pingüins han demostrat ser capaços de dur a terme amb èxit, els humans hem de fer un curs. Sí, senyors, la formació contínua no es limita a que ens treiem llicenciatures als quaranta anys, aprenguem sis idiomes al llarg de la nostra vida o reciclem els nostres coneixements de biogenètica per fer millor la nostra feina de jardineria; també cal anar a classes per saber com expulsar un fetus per l'úter.
I a aquesta tasca s'ha dedicat la futura mare cada dilluns per la tarda durant les darreres sis setmanes, combinant-ho amb cursets de cuina i classes de gimnàstica per a embarassades; cosa que al futur pare li sembla molt bé fins que arriba el dia més temut: "la classe per a ells".
Els primers minuts a la sala on es fa el curs, que recorda a les típiques aules on els alcohòlics anònims reciten les seves penes als telefilms de tarda, el futur pare es sent com si fos a una boda on cap dels convidats es coneixen entre ells. Tots assegudets per parelles, elles marcant panxa i demostrant al respectiu maromo tot el que han après aquests dies, ningú dirigeix la paraula a la persona de la seva esquerra, i per si de cas tampoc la mira a la cara, no es tractés d'un terrorista buscat per la Interpol que es pensés que l'han reconegut. Quines ganes de complicar-se la vida, podent limitar-se a parlar amb la parella.
Finalment entra la llevadora i dirigeix unes paraules de presentació. El futur pare anota una frase: "recordeu que tot el que us explico, el dia del part no us servirà de res". Les dones riuen amb complicitat, segurament és una frase que ha sortit més d'una vegada durant el curs. Els homes segueixen la broma per no desentonar; menys un xicot amb corbata que, assegut al davant del futur pare, fa la mateixa cara de circumstàncies que deu fer aquest. "I què coi estem fent aquí, doncs?" El futur pare no pot evitar adreçar-li una alçada de celles, en senyal de complicitat.
La sessió progressa amb l'ajut d'una pissarra on la llevadora, mentre el futur pare prenia notes per al seu diari, ha apuntat "RPM". Revolucions per minut? Que parlen de discos? "No, babau, és la rotura prematura de membrana", aclareix la futura mare amb l'orgull de qui sap de què parla. Però davant la mirada astorada del futur pare ha de baixar el llisto. "Trencar aigües". Ah!
Com no podia ser d'altra manera en una reunió d'aquest tipus, la mestressa llevadora deixa anar un acudit. El futur pare, que fa estona que ha perdut el fil de les explicacions sobre colls uterins que desapareixen, placentes que es posen a lloc i caps de nadons que taponen líquids amniòtics, només escolta la gracieta final: "es va presentar tota mullada i jo li vaig haver de dir, '¿¿però qué te pensabas que era?? ¡¡Que el flujo no va escalando!!'". Les dones, i només les dones, riuen amb ganes l'acudit mentre els homes ens preguntem on és la gràcia, no l'hem entés. Potser tampoc riem perquè veure una femella amb una panxa de 10 quilos convulsionant-se de riure fa témer que la llevadora, en realitat, estigui intentant provocant una pràctica amb foc real a mitja classe. Com segueixin rient així, alguna parirà aquesta mateixa tarda.
Nova informació per a futurs pares: als animals ovípars i vivípars cal afegir-ne dos tipus més: les dones primípares i secundípares. Deu voler dir les que esperen el primer o el segon fill, però no dona més explicacions; segurament és una altra d'aquelles paraules, com maxicosi, que ara resulta que tothom sabia menys el que us escriu.
També és curiós saber que, contra la creença popular masculina, un no està llegint el diari o treballant tranquilament quan rep la notícia de la dona, "em sembla que ja arriba", agafa el cotxe a tota llet treient un mocador per la finestra i es presenta a la clínica, on unes infermeres li faran entrega del nen tot just torni d'haver aparcat. Els parts duren, atenció pares, varis dies, que la llevadora descriu amb pèls i senyals, a ritme de contracció. Cal fer vida normal, anant a la feina si cal, fins que les contraccions siguin "molt regulars i molt fortes", i que cadascú decideixi què vol dir això.
Al cap de quaranta-cinc minuts de sessió arriba la frase màgica: "ara us explicaré als pares què heu de fer" Tenint en compte que la classe estava destinada això, un es pregunta de què ha estat parlant fins ara; però posa bona cara i segueix escoltant. Després d'aquesta introducció, comença una enumeració de penes, sacrificis i expectatives de bon comportament que servirien, sense fer-hi cap canvi, per donar la benvinguda a Guantánamo a un grup de talibans. Parla de llargues nits sense dormir, una regla de quaranta dies, uns plors infantils més efectius que la gota malaia a l'hora d'aconseguir qualsevol cosa (dormir, menjar, que el netegin, que el gratin, que el mimin.... tot ho aconsegueix plorant). Recorda també que caldrà tramitar papers, atendre les visites, diagnosticar i tractar la depressió postpart de la dona (i la del marit??), rentar roba, canviar bolquers, ...
I per si algun home encara no havia decidit que estaria millor excavant una mina d'urani que no pas vivint aquesta experiència ("que compensa"), la llevadora exhibeix la seva bena ginàrquica i fa passar els marits per l'adreçador d'un exercici destinat a demostrar-nos com de dures són les contraccions. Després d'ordenar quatre (o cinc, o sis, qui sap) tongades d'exercicis amb les cames, emprant els quadríceps fins a límits mai coneguts fora del sofà, a intervals de 45 segons amb 2 beneïts minuts de descans, dóna permís per asseure's a la cadira i - mentre els altres futurs pares fan cara d'angelet i de "com t'estimo, amor meu, pel patiment que estàs disposada a sofrir" - aquest futur pare i el de la corbata simplement agafen aire fitant-la amb cara d'odi i desitjant que algun dia sàpiga com és de dur que t'arrenquin un queixal sense anestèsia, perquè pugui comprendre millor els pacients dels dentistes.
Finalment, la bona notícia: ara que els pares sabem com és de dura una contracció i com de necessari és aprofitar bé el descans (i no ho podia explicar, simplement, aquesta cabrona?) hem de conscienciar-nos d'un consell que li haurem de donar a la dona quan les pateixi. Durant tres dies, i per prescripció mèdica, el futur pare podrà respondre a cada paraula de la seva parturienta esposa amb un contundent "calla i descansa". Així de simple. Per primer cop en vuit mesos, està desitjant que arribin els dies de Nadal.
La sessió acaba amb "una pel·lícula perquè us feu una idea de com anirà el part". En realitat es tracta d'una cinta VHS, que per la qualitat es diria que ha estat regravada d'una versió en Beta, produïda als anys setanta, en què es pot gaudir durant mitja hora de primers plànols de vagines peludes dilatades, nadons blaus llefiscosos i placentes suquejant. És una barreja de pel·lícula porno barata (amb música de piano i arpa, és clar) i snuff movie de sèrie B, digna de les sessions més freakis del festival de Sitges, destinada sens dubte a rebentar qualsevol rastre d'encant que pogués tenir aquest moment per a un grup de parelles amb cara d'espantades que, a pocs minuts de l'hora de sopar, només desitgen que algú obri la llum i els expliqui que allò és una broma, que un part no és obra d'un mestre del cinema gore.
Finalment, i després d'uns minuts de testimonis de parts naturals (quota de proselitisme naturalista que sembla inevitable en aquests ambients), s'obre la porta i els ja exalumnes s'acomiaden amb els típics "a veure si ens veiem un altre dia" que tothom sap que són mentida; mentre les dones no poden evitar competir per saber quina exterioritza millor les seves emocions davant el moment més important de les seves vides, i afirmen als quatre vents la seva impaciència per demostrar a tot el món que suportaran el dolor millor que Rocky Balboa.
En arribar a casa, el futur pare obre la nevera, agafa una cervesa i, compulsivament, posa una pizza al forn. Ella el mira i li diu: "Ha estat bé, oi?". Ell posa la tele i es disposa a gaudir de la tranquilitat de la llar mentre una frase no deixa de donar-li voltes pel cap, en tots els tons imaginables, com Robert de Niro al davant del mirall a 'Taxi Driver': "calla i descansa".
6 comentaris:
Jo de les classes de preparació al part recordo que van ser 4 o 5 sessions de 3 hores, de les quals els homes només anàvem la darrera hora i mitja (abans eren exercicis físics)
I també recordo la tendència de la llevadora a ridiculitzar als futurs pares. Encara recordo la cara espantada i l´esquena peluda d´un company de classe quan li van fer treure´s la samarreta per tal que poguéssim veure on et fotien l´epidural
Moltes felicitats pel blog, futur pare ;)
Juas, juas juasss!!!! Avui m'has fet riure molt i molt!
Em sembla que és el millor post que has fet fins ara, quin fart de riure! Es nota que t'ho vas passar bé.
Moltes gràcies a tots dos pels comentaris!
Déu n'hi do, Andreu, quantes sessions... Aquí es demostra la vocació paternal de cadascú...
Marta, a veure si mantinc el nivell... jejeje.... Merci!!!
Jo no vaig fer cap classe... vaig anar a parir sense formació reglada prèvia perquè preferia anar a fer un volt o a menjar un gelat que estar ves a saber quantes tardes envoltada d'altres embarassades amb una mare superiora que m'alliçonés sobre com respirar, empényer... en fi, digue'm temerària!
Un bloc i un post boníssim!!! Quin fart de riure!
El meu company i també futur pare d'una criatura és taaaaaaaan resignat que m'acompanya totes les segones hores de les 10 sessions de les classes de preparació al part!
Val a dir que així, almenys, va aprenent les paraules "estranyes" al mateix ritme que les prenyades... hehe!
L'important és combatre els dogmes! Ni una mare és una criminal per no anar a aquests cursets, ni un pare que hi vagi a tots és menys home. És una qüestió de llibertat!
Gràcies per llegir el diari, co (tieta, a tu no cal que t'ho digui)
Publica un comentari a l'entrada