"Estem embarassats"

Aquests dies la premsa en va plena: Carme Chacón ha parit, Carme Chacón ja és mare, ha nascut el fillet de la Carme Chacón. Durant mesos ens havien recordat que era la primera ministra prenyada de la història d'Espanya, i ara tindrem tant clar com la taula del cinc que és la primera dona en haver parit entre desfilada i desfilada. Després serà la primera en donar el pit durant un Consell de Ministres, la primera en canviar uns bolquers el dia de la Pasqua Militar, i la pionera en interrompre una cimera de l'OTAN perquè l'han trucada que el nen té diarrees.

Però... algú sap qui va ser el primer ministre que va ser pare durant el seu mandat? Si demà la muller d'Alfredo Pérez Rubalcaba (per posar un exemple qualsevol) trenqués aigües, seria notícia? Parlaríem del segon ministre de la història de la democràcia en haver parit durant el seu mandat? No, perquè els homes no ens quedem embarassats.

Aleshores, a què ve aquest costum d'anar dient que "estem embarassats"? Diguem les coses pel seu nom: qui està embarassada és la dona, a ella li creixerà la panxa (més que al pare, per una vegada), a ella li faran mal els pits i se li inflaran els mugrons, i només ella tindrà excuses per afartar-se de croissants de xocolata i maduixots. A veure què en pensaríeu d'un home que s'inflés de llaminadures i es justifiqués dient que "té un antojo"...

És la dona, l'embarassada; l'home, simplement, serà pare. Amb tot el carinyo del món, dedicació, amor i posant els diners que calgui. Però no està embarassat.

Positiu

Si ja heu llegit el títol, què més voleu saber? Feliciteu-me! Un dia la dona et diu que no li ha vingut la regla, tu confiat penses "ja vindrà" tot i que la teva boca emet un "a veure si aquest cop hi ha més sort", i a mig matí ella et truca per dir-te que ha estat positiu. "Per a qui?" preguntes tu, sense saber a què es refereix. "El test, ruc", et recorda ella. S'ha fet la prova d'embaràs i, vés per on, ja ho té. No eres estèril.

Intentes no pensar-hi durant el que queda de dia, però en arribar a casa et trobes una futura mare radiant, eufòrica, plena de ganes de parlar del tema i de prendre decisions que fa unes hores et semblaven marcianes. Tu la mires i no hi veus panxa, no hi ha nens a la vista, la vida segueix aparentment igual però en el fons, allà dintre, tot està canviant. I ho saps.

Cap dels dos heu estat abans pares, que tu sàpigues, i per això la primera decisió és inevitable: cal comprar un llibre. Tu l'agafaries de la biblioteca i el tornaries un cop llegit l'imprescindible, però ella et retreu que seria com llogar un vestit de boda (i tu penses, "i què?", però no ho dius). Cal anar a comprar-lo, per tenir-lo i consultar-lo contínuament!!

Finalment aconsegueixes que la teva opinió sigui tinguda en compte, i no aneu a la Fnac - massa impersonal - sinó a la Llibreria Catalònia, de la Ronda Sant Pere. No pots comprar el manual d'instruccions del teu fill, que encara pot ser filla, a una gran superfície francesa, els teus principis encara tenen alguna cosa a dir!

Entreu, doncs, a la Catalònia, i busqueu la secció al gran panell de l'entrada. Enlloc diu "Embaràs", llàstima, descartes que l'hagin classificat com a "Aficions" o "Psicologia" i decidiu començar a buscar la secció de "Salut". Un cop trobada, no pots evitar adonar-te que a una banda hi ha "Esport", i a l'altra "Gastronomia", i penses que la salut allà enmig no recomana abusar de cap dels dos, però tampoc oblidar-se'n. Dintre dels prestatges d'aquesta secció, és fàcil reconèixer els llibres destinats a futurs pares: les lletres, les imatges, la composició del llom i la portada són pròpies de llibres infantils, potser perquè et vagis fent a la idea del que compraràs durant uns quants anys.

Hi ha molts, molts llibres sobre l'embaràs, curiosament barrejats amb manuals per aprofitar millor la relació sexual. Una altra curiosa barreja, els llibreters realment són gent assenyada i semprebusquen l'equilibri al repartir els volums. "Gaudeix, però amb precaució o això és el que trobaràs", sembla que et vulguin dir una vegada i una altra. Mentre llegeixes els títols t'adones que algun conegut podria entrar i veure't allà, i instintivament agafes el primer kamasutra que tens a prop. Vaja, malgrat la foto és una apologia de la lactància materna. "Bé, si entra algú li direm que és per a un amic, oi?" Ella fa que sí amb el cap i un somriure, diries que tot assajant el paper de mare.

Més relaxat comences a llegir lloms i intueixes els problemes que vindran, amb títols com "El meu nen no menja". Altres estan escrits en el mateix to que s'utilitza al vendre un cotxe (un "Cuídame mucho" remet inevitablement a l'entranyable "Me venden en buen estado"), però la majoria de títols són àtons, funcionarials, de manual de rentadora.

Opteu finalment per l'únic llibre més o menys genèric escrit en català, "Guia de l'embaràs setmana a setmana", que penseu que no pot ser dolent si algú s'ha pres la molèstia de traduir-lo a una llengua amb poc mercat, i aneu a passar per caixa. Quan treus 27 euros de la cartera, penses que hauríeu d'haver provat abans la biblioteca.

En fi, primera despesa. Ah, no, que diuen que és una inversió... i compensa.

"Sovint veig embarassades"

Fa molts dies que el futur pare no tenia esma d'escriure al diari, l'haureu de perdonar. La vida et situa de vegades en una muntanya russa, i només te n'adones al sortir, quan toques terra i notes que la resta del cos flota. Estudiar, treballar i "intentar-ho" deixen poc temps per a la reflexió, i sense reflexió és difícil escriure res d'interessant.

Posem-nos al dia: la regla va venir, entre crits de joia d'un i cares de decepció de l'altra, i la vida va seguir. El futur pare es pensava que els "intents" es mesuraven per copulacions (és a dir, un clau, un intent) i resulta que no, que cal estar-se un mes fotent-li dia i nit per poder dir que "ho has intentat". Ai, carai, ara entens allò del "primer intent", i les cares d'alegria dels que ho anunciaven... Portaven un mes d'activitat sexual frenètica, així és fàcil tenir carona de bacó afartat...

Doncs res, el futur pare que no ho veu clar, i la futura mare il·lusionada, s'han estat més d'un mes "intentant-ho", des de l'últim apunt. El ritme és similar al d'una marató de cinema porno, i al cap d'un temps, sorprès, el futur pare s'adona que fa molt que no troba a faltar una masturbació de migdiada, d'aquelles que fa uns anys el cos li demanava anés bé o no. Diuen que les parelles acostumen a estar uns quants mesos intentant-ho, vés per on, encara haurà de comprar pol·len per no flaquejar...

I enmig d'aquesta voràgine de vida social, vida laboral i vida sexual conjugal, la futura parella de pares encara troba alguna estona per sortir al carrer i prendre la llum del sol. Agafats de la mà passegen, i al cap d'una estona la futura mare diu: "hi ha moltes embarassades, oi?". El futur pare es sent com Bruce Willis a "El sisè sentit" quan el nen assegura que veu morts, perquè durant el passeig només recorda haver vist una brasilenya amb uns globus espectaculars, un senyor tant vell que segur que vivia quan els de Sants deien "me'n vaig a Barcelona" i una cara coneguda que no sabria dir si és un veí de l'escala o un excompany de classe, però en tots dos casos ha preferit ignorar-la. Cap embarassada.

La dona, en cavi, assegura que n'ha vist un munt. I és que quan el rellotge biològic comença a fer petar l'alarma, sembla activar un radar d'embarassades més mortífer i precís que els de la Ronda de Dalt, sector Guineueta. No us ha passat mai tenir la nevera oberta, preguntar a crits qui collons s'ha pulit l'última Moritz, i que la dona s'acosti i n'agafi una que teníeu davant dels morros? Doncs amb les embarassades passa el mateix, una les veu a través de les parets, mentre que l'altre no s'hi fixaria encara que duguessin el cabell pintat de groc i uns llums al clatell com els de les bicis. La mirada és selectiva.

El futur pare vol ser positiu, ja ho sabeu, i s'adona que aquesta "Pregnant Vision" amb que estan equipats els que "intenten", és un do d'allò més útil. Serveix per saber quan el cos et demana criatures, o quan n'estàs obsessionat. Que veus moltes embarassades? Nen, t'estàs fent a la idea. Que et poses a parlar de nens sense que ningú hagi tret el tema? Ja no ets un futur pare simple, t'has convertit en un futur pare immediat. En un home amb un sisè sentit, que sovint veu embarassades. I que, com al nen de la pel·lícula, no et fan por.

Impuntualitat

Se'l veu tens, al futur pare? És normal. Ha aparegut un tal Murphy, aquell que assegurava que "si una cosa pot sortir malament, ho farà", i li ha complicat indescriptiblement la vida. Fa tot just una setmana es va assabentar que després de l'estiu s'haurà d'enfrontar a unes oposicions en les que si no queda primer se'n va al carrer. Heu de saber que com a bon català, el futur pare és funcionari interí, i ara li toca demostrar que és vàlid per seguir vivint tota la vida dels impostos dels altres. Feu comptes: si els exàmens poden ser entre octubre i desembre, queden uns 9 mesos... Us sona, la xifra? Cal parlar i en parla amb la futura mare, que admet que seria prudent fer una pausa en "el tema". La paternitat no pot esperar un any més, això és innegociable, però sí troba prudent evitar que el part pugui ser el dia abans de l'examen. Parlant la gent s'entén.

Us havia parlat de Murphy, oi? No podia ser d'altra manera: a l'endemà d'aquesta conversa, arriba el tren. A la regla li dius TGV perquè la seva fama de puntual ha quedat en entredit. Passa un dia, dos dies, tres dies... Avui ja són quatre dies - com quatre làpides - sense estrenar compresa quan tocava. Són quatre dies com quatre eren els Genets de l'Apocalipsi. El futur pare ja tremola, com es pot tenir tanta mala sort?

La primera prova d'embaràs se la va fer ella sense avisar, la segona forçada per un marit frenètic. Als rituals de cada matí se'ls ha afegit la pregunta "ja t'ha vingut?", una cursa femenina cap al lavabo abans que s'escapi el pixum, una espera de dos minuts que semblen anys, i l'observació minuciosa d'una franja blanca amb un palet blau, posant cara de bohemis davant d'un quadre a la Tate Gallery, que només s'acaba quan un dels dos convenç l'altre que el segon palet blau no apareixerà avui.

Us heu fet mai proves d'audició? Et tanquen a una capsa i has de dir si sents o no un soroll. Després de deu minuts, ja sents fins i tot com la teva sang agafa les corbes a les artèries, i no saps si considerar-ho o no 'soroll'. Doncs amb la barreta blava et passa el mateix: la barreta és allà, amagada, i de tant mirar t'adones que la franja blanca és diferent en el punt on hauria d'aparèixer. Veus un to blauet que no saps si és suficient o no per considerar que la barra 'ha aparegut'. Finalment, però s'imposa la lògica: aquella ombra no és una barra.

Han estat dues proves negatives però el futur pare no pot cantar victòria. Ara resulta que és normal, que la prova cal fer-la al cap d'uns quants dies d'estar embarassada i fins i tot així no és segura. És una altra d'aquelles coses que "tothom sabia" menys el futur pare, que sempre va pensar que una es quedava embarassada, pixava sobre un pal i donava la notícia. Ni Dant podria expressar amb prou contundència el purgatori que s'amaga darrere la realitat. Per a ella són dies de no menjar embotit, no veure vi i trobar causes amagades a cada mal de pit, cada mareig o cada nàusea.

Per a tu és un continu teatre, doncs ni amics ni familiars saben que "ho esteu intentant", i cal buscar respostes astutes per no mentir quan algú fa la pregunteta de rigor. Penses en el futur i vols evitar haver d'explicar algun dia per què, quan vas dir que no ho estàveu intentant, ella ja estava embarassada. Que una cosa és no dir res i l'altra enganyar als que hauran de cuidar la criatura quan tu te'n vulguis anar de viatge amb la dona. La tensió pot amb tu i demanes a qui sigui que apareguin, d'una maleïda vegada, o bé la regla o bé la punyetera segona barra blava. Tant et fa ja quina de les dues surt primer, però sisplau que rebenti això. Si està embarassada, a assumir el que vindrà, i si no ho està a emborratxar-se i "tornar a intentar-ho" d'aquí a dos mesos. Però que surti.

I la regla segueix sense sortir.

Temperatura

El millor moment del dia és, sens dubte, quan als pocs segons de llevar-te alliberes la bufeta. No, no et confonguis, no em refereixo a la palla que es feia el protagonista d'American Beauty, sinó a la casta i confessable pixada matinera. Un formigueig et recorre tot el cos i, per uns moments, experimentes una felicitat que la millor farlopa no podria superar.

I mentre expires de plaer i sacseges l'última goteta, aquella que inevitablement t'embrutarà el pijama, gires el cap i veus un termòmetre groc a sobre de la pica, fora d'una funda de plàstic vermell que sens dubte és seva. Recordes llavors que fa vint minuts, quan el teu ràdio despertador sonava per tercera i penúltima vegada, ella s'ha llevat, ha anat al lavabo, ha estat una estona i segurament ha tornat perquè fa un moment hi era, tot i que no sabries dir quan ha tornat. S'ha pres la temperatura?

Finalment renuncies a assecar la goteta que t'ha quedat dintre la pelleringa, al pijama ja no li vindrà d'aquesta, i te'n tornes cap al llit decidit a no adormir-te o faràs tard a la feina. T'estires al costat d'ella, et tapes ben tapadet amb la manta, i l'envoltes amb el braç.
"Que et trobes bé, amor meu?", li preguntes.
"Mmmmmmm", et respon ella, i decideixes que ha dit que sí.
"Segur, vida meva?" insisteixes. Després de tants anys casat ja has après a no conformar-te amb el primer "sí".
"Que sí...." torna a respondre, aquest cop amb més claredat però sense treure el cap de sota la manta.
"No estàs constipada? No m'enganyis que jo ho sé tot..."
"Per què ho dius?" i ara ja gira el cos i la seva cara travessada per les marques del coixí surt de sota la manta.
"Ja he vist el termòmetre al lavabo. Què tens febre?"

Ella riu d'orella a orella, amb aquella carona que es reserva per quan el seu futur fill li pregunti com es corden les sabates, i t'abraça ben fort. No està malalta, et diu. S'ha mesurat la temperatura per saber si ha ovulat, i de tant cansada que estava, aquest cop no ha desat el termòmetre a l'armari.
"Aquest cop?" Li preguntes. "Que fa molts dies, que ho mesures?" I ella decideix que ja ha dormit prou, s'incorpora, i del calaix de la tauleta de nit en treu un full mal doblegat, amb una graella i una línia que la travessa, normalment per les caselles baixes excepte en les dues últimes, que puja de cop.
"Quan les dones ovulem", t'explica amb una veu que denota que es mor de ganes de que ho sàpigues, "ens puja la temperatura del cos. L'òvul és fèrtil durant un dia com a molt, mentre que l'esperma aguanta fins a tres dies allà dintre, esperant." Això últim ho ha dit com si parlés d'una guineu emboscada per atrapar un conill, i quan t'adones de la comparació que acabes de fer, la libido et baixa de cop.

Per treure't del cap la imatge d'unes urpes escapçant la tràquea d'un pelut blanc cobert de sang, et poses a pensar en números. Pel que diu, es quedarà embarassada si ho feu fins a tres dies abans de que li pugi la temperatura. Avui és dilluns, ho vau fer dissabte, és clar. Mires la gràfica. Si allò és la temperatura, va pujar diumenge... La mires i ella et somriu.

Te'n vas corrent al lavabo, amb uns torçons que et dificulten caminar. Tal com t'asseus a la tassa buides el sopar d'ahir, tal és la cagalera que t'ha atacat de sobte. Des de l'habitació sents la veu d'ella, tota feta d'amor i afecte, que et pregunta sense malícia: "que et trobes bé?"

De visita

De moment no es queda. Passen els dies i les setmanes, des que el futur pare va començar a ser-ho, i segueix la calma.

Tres nous embarassos, tots ells del cercle d'amistats (la família segueix cedint-nos el protagonisme), han augmentat una mica més la pressió, si això era possible; i com el brau que a mitja corrida es pensa que res no li pot anar pitjor i aleshores rep l'estocada al clatell, ha arribat la notícia d'un part que gairebé havies oblidat. Una de les millors amigues de la dona, de les típiques que mai volia ser mare, ara ja ho és, i toca anar-la a veure.

Les visites als nous pares poden semblar moments durs, però no ho són pas. Durant una estona ningú pensa en la teva paternitat, la teva dona es distreu amb una criatura als braços (tant fa si és o no teva), i té algú a qui fer preguntes sense posar en evidència d'on li venen els dubtes. No és el mateix preguntar si els nens deixen dormir, enmig d'un dinar a cals sogres (amb les immediates mirades punyeteres per part dels cunyats cap a tu), que fer-li la pregunta a una mare que acaba de tenir un fill i gasta unes ulleres de dona maltractada (en aquest cas la immediata mirada és del pare suplicant compassió, mentre la mare diu que "i tant, si és un encant!").

Vas a visitar a uns nous pares sense saber ben bé si felicitar-los o donar-los ànims. L'hospital és un lloc on operen la gent que està malalta, i on la situació només és agradable quan han aconseguit acabar amb el problema. És també així, en un part? Els metges han acabat amb el problema? I aleshores què hi fa aquell nen allà, dins d'una peixera amb el seu nom? I si tot fos tant alegre, ¿per què la mare sempre fa cara d'estar destrossada i el pare d'haver explicat per setantena vegada que tot ha anat molt bé i la fitxa tècnica del nounat? (pes al néixer, semblances raonables, setmanes de gestació, cesària o vagina, ...)

Són coses que hauràs de passar com a futur pare, però tu no t'hi veus. Si t'acosten el nen perquè l'agafis i no ho fas per si cau i es trenca; com hauràs d'agafar el teu propi fill? Bé, potser és cert i aquestes coses surten soles; de moment toca anar a veure els que t'han passat al davant i fer-los algun regal. Què els regalaràs? Tu ho tens clar, i s'ho dius a la dona. Ella primer et mira com si haguessis explicat un acudit, però el somriure se li gela als llavis quan s'adona que ho dius seriosament. Posa cara de sorpresa, esperant que li diguis "m'he quedat amb tu", però els segons passen i comença a plantejar-se com dir-te que és una bajanada. Però no troba motius per fer-t'ho veure, i finalment s'adona que si no troba raons és que potser has tingut una bona idea.

A desgrat però més convençuda, no t'acompanya a Prenatal per comprar un trasto anomenat "moisès", car i que durarà dos mesos, ni a una botiga de joguines a per un pelutx que engreixi un atapeït prestatge i criï pols fins que al cap d'uns anys el nen el buidi per posar DVDs. Entreu a un súper i trieu el regal, un regal car, útil i que sens dubte recordaran durant molt temps. Teniu grans dubtes per triar el model, en canvi les talles són molt més clares. Pagues i surts cap a casa desitjant no trobar-te cap conegut pel carrer, a veure com li expliques què fas amb un paquet de bolquers sota el braç.

Pressió

Quan ets un futur pare, has hagut de viure donant explicacions a tothom. És una lliçó que els pares "de debò" mai van haver d'aprendre, perquè ells van fer el que tocava quan tocava. Els va arribar el moment, van 'deixar la llavor', i au, a viure perquè visqui un altre. És el que s'esperava d'ells.

En canvi, tu has hagut d'explicar sempre el perquè, no del que has fet - que això ho voldries explicar però no li interessa a ningú - sinó del que no has fet.

Has arribat a la trentena, i més, i el fill no ha vingut, però la resta del món està convençuda de tenir raó. Amb la mateixa seguretat que ostentaven quan t'ho deien amb vint-i-pocs, segueixen sabent que "ja et va tocant", i quan et veuen et recorden "que ja tens una edat!". Sense cap pudor li diuen a la teva dona, sabent que ho sentiràs, que "se li està passant l'arròs"; i mentre riuen amb el del costat per l'ocurrència - tant original - que han tingut, ella et mira amb cara de tristor i et fa sentir trist, perquè saps que ella ha estat sempre la que menys ganes té de que se li passi l'arròs, i ets tu qui el cova i el cova sense miraments.

Però ara, quan afrontes la paternitat com un malalt terminal quan mira als ulls a la parca, ja no et sents pressionat perquè en el fons saps que el partit el vas guanyar aguantant fins aquesta edat. Has fet tot el que havies de fer, i quan la teva sogra et diu "jo a la teva edat els tenia tots tres, i ara mira, ja són grans i puc fer el que vull, a tu t'agafaran amb massa edat per gaudir-ho" tu li pots respondre, per fi, "jo he fet amb trenta anys el que tu has de fer amb quasi seixanta, no t'ho canvio". I mentre la teva dona t'escridassa perquè aquesta no és manera de parlar a la seva mare, abaixes el cap però estàs satisfet perquè aquest triomf ningú no te'l traurà.

Quan en tenies vint-i-cinc havies d'explicar per què no feies avis als teus pares, i ara que en tens gairebé trenta-cinc saps que els hauràs d'explicar què t'ha agafat per fer-ho a aquesta edat, que ells ja no estan per cuidar criatures i que ja t'ho faràs. És la teva vida: anar donant sempre explicacions; però t'agrada perquè, si no, hauries fet fa molt de temps el que tothom esperava de tu, renunciar al que més volies per donar als altres el que més volien ells. Per això et van pressionar durant tants anys, i per això mateix no els vas fer cap cas.

Ara, quan el futur pare ha arribat a una edat en que els amics tenen més feina explicant-se els problemes que donen els seus fills ("tot i que compensa") que tocant-te els pebrots amb els fills que tu no tens, ara que la família comença a oblidar-se que et van fer fèrtil per seguir existint, ara que el director de la Caixa no inicia totes les converses preguntant-te "i els fills, què, encara no us heu animat?"; en definitiva, ara que els que et pressionaven estan desprevinguts, veus proper el moment d'una revenja que només tu sabràs que ho ha estat.

Fins i tot tens ganes de ser pare per poder donar la notícia. Ells es pensaran que tenien raó, però tu els deixaràs fer, perquè només tu sabràs que has donat la notícia quan a tu t'ha donat la gana, i no quan ho haurien volgut ells. Podràs pensar, satisfet, que has fet les coses perquè has volgut, no pel que dirà o pensarà la resta.

La pressió no els haurà servit de res, aquest serà el teu triomf. L'hauràs de gaudir sol perquè ningú més se n'adonarà; però això a tu tant et fa, seràs feliç perquè, per una vegada, no hauràs de donar explicacions.