Toxoplasma

"Toxoplasma" és una d'aquelles paraules que cap ésser humà ha sentit en la seva vida, fins que es converteix en futur pare, i aleshores s'adona que tothom sabia el que era. Menys ell, és clar.

Quan al futur pare li parlen de les privacions de les embarassades no pot evitar un somriure burleta. "Collonades", pensa amb superioritat. Pot entendre que la futura mare no begui vi, no fumi o no consumeixi drogues dures; perquè sense gaires coneixements en medicina un entén que "allò és dolent" (bé, tampoc ens passéssim amb l'alcohol, però s'admet).

El que supera la seva capacitat de tolerància és que a una dona, pel fet d'allotjar un fetus, se li prohibeixi menjar embotits, tastar amanides que no ha netejat ella mateixa, o tocar gats. "Aquesta societat està malalta" és una reflexió inevitable; però aleshores apareix l'embarassada de la feina, aquella a la que li pregunta tot el que li fa vergonya preguntar a la dona, i li explica que la paraula "toxoplasma" ho justifica tot. Fins i tot deixar els seitons.

Pel que sembla, el toxoplasma és una cosa molt dolenta - digues-li paràsit, que sóna molt lleig - que alguns hem passat i altres no. Els que ho hem passat ni ens n'hem adonat, però els que no, podrien matar el fetus que duen a dins o extreure una mena de Frank Ribéry si agafessin la malaltia mentre estan embarassades (o embarassats, que diria la ministressa Bibiana Aído o Aída).

Viu a tot arreu fins que el cremen o el congelen, i el transporten els gats. Per això no es pot menjar res cru ni tocar gats. Ni somiïs menjar-te un gat cru, si en tenies afició. Tampoc es pot tocar res que hagi tocat abans un gat, ni consumir coses que no estiguis segura d'haver desinfectat.

El més curiós del cas és que el toxoplasma és la prova vivent de que la nostra generació és la més ben preparada de la història de la humanitat, perquè si li expliques totes aquestes coses a algú de l'edat dels teus pares, et mira com si t'haguessis afiliat a Iniciativa. Les nostres mares s'afartaven de pernil, les nostres àvies s'atipaven de garrofes crues (perquè l'enciam no podien ni tocar-lo, de car com era), i les nostres besàvies arribaven al punt de tenir gat, i a alguna foto surten donant-li un petó als llavis, mentre estaven embarassades de la iaia. I mires al teu voltant i no hi veus Quasimodos, sinó persones tant sanes i ben plantades com tu.

El futur pare només pot arribar a dues possibles conclusions: o bé la raça humana ha arribat fins els nostres dies per una carambola irrepetible, superant des de la inòpia la terrible amenaça fantasma del toxoplasma, o bé estem tots carregats d'hòsties. I com que ruc del tot no ho és, es queda amb la segona.

Que sí, que ara la moda es diu toxoplasma, i que si totes no ho fan, tu no seràs l'única. Però per l'amor de Déu, realment et creus, futura mare, que arribaràs al risc zero? No tocaràs res que no hagi pogut tocar un gat? Realment ho penses? I l'aire que respires i respiren? La contaminació d'una ciutat, tampoc és perillosa per al fetus? I realment val la pena passar-se nou mesos sense tocar el pernil ibèric, només per si agafes una malaltia que no has tingut en trenta anys? I qui et diu que aquella forquilla amb la que agafes un munt d'espaguetis no ha restat fa uns moments a sobre el marbre de la cuina, per on havia passat també un tros de carn crua a punt de ser tallada, i que aquella carn tingués el temut toxoplasma?

Però afortunadament això són coses que només pateix l'embarassada, i com el futur pare no ho està, d'embarassat, es pot seguir afartant d'embotit, de seitons i de bistec tàrtar. Ja s'ho faran. Llàstima que no gaudeix del carpaccio de bacallà tant com abans, perquè mentre mastega veu com el mira la futura mare amb cara de pena, ulls plorosos, i una boca que saliva mentre tracta d'empassar-se una mandonguilla ben feta. Massa feta i tot, per si de cas.

Nàusees

Viure amb una embarassada té un gust agredolç. Ser una embarassada té un gust metàl·lic. O això diu ella, com a mínim.

Gairebé tres mesos després de l'embaràs, parlar de la futura mare és com referir-se a un d'aquells hospicis de la postguerra: vòmits, nàusees, mal de pits, un gust insuportable a la boca... Al mínim esforç (anar de casa al metro, per exemple) es cansa, i tot i tenir gana li fa fàstic el menjar. Abans es cruspia mitja taula de xocolata al sofà, i ara tanca ràpid la nevera per no veure'l. Té una cosa que anomena 'antojos', sí, però curiosament es refereix a xuminades que mai hauria tastat abans (des de quan dimonis li agrada la truita de carxofa??), i això la fa sentir més malalta, perquè s'adona que no li falla la gana. El que li falla és la salut.

El futur pare veu aquestes reaccions biològiques com qui mira un capítol de House abans d'anar a dormir, perquè la veu normal, gairebé no té panxeta, però ella assegura que no està normal. Això sí, li canvia el caràcter de mala manera, ara està molt més susceptible, s'emociona, es deprimeix i s'alegra a un ritme de Dragon Kahn. Ve a ser com una regla que ja dura deu setmanes, al futur pare no li cal tenir més paciència, només ha de tenir la mateixa però durant més temps.

Finalment, ella un dia rebenta (emocionalment) i assegura que "no li veu la gràcia a això de quedar-se embarassada". El futur pare se la mira astorat, com si acabés de descobrir que al cos que té al davant li han canviat l'ànima, i li pregunta "i què esperaves, amor meu?". I ella respon "no sé per què tothom diu que és tant bonic quedar-se embarassada, això és una merda, no sóc jo".

I el futur pare tomba la vista un altre cop cap al llibre que s'està llegint, mentre pensa que sempre, en qualsevol tema, només et donen la raó quan és massa tard.

"Estem embarassats"

Aquests dies la premsa en va plena: Carme Chacón ha parit, Carme Chacón ja és mare, ha nascut el fillet de la Carme Chacón. Durant mesos ens havien recordat que era la primera ministra prenyada de la història d'Espanya, i ara tindrem tant clar com la taula del cinc que és la primera dona en haver parit entre desfilada i desfilada. Després serà la primera en donar el pit durant un Consell de Ministres, la primera en canviar uns bolquers el dia de la Pasqua Militar, i la pionera en interrompre una cimera de l'OTAN perquè l'han trucada que el nen té diarrees.

Però... algú sap qui va ser el primer ministre que va ser pare durant el seu mandat? Si demà la muller d'Alfredo Pérez Rubalcaba (per posar un exemple qualsevol) trenqués aigües, seria notícia? Parlaríem del segon ministre de la història de la democràcia en haver parit durant el seu mandat? No, perquè els homes no ens quedem embarassats.

Aleshores, a què ve aquest costum d'anar dient que "estem embarassats"? Diguem les coses pel seu nom: qui està embarassada és la dona, a ella li creixerà la panxa (més que al pare, per una vegada), a ella li faran mal els pits i se li inflaran els mugrons, i només ella tindrà excuses per afartar-se de croissants de xocolata i maduixots. A veure què en pensaríeu d'un home que s'inflés de llaminadures i es justifiqués dient que "té un antojo"...

És la dona, l'embarassada; l'home, simplement, serà pare. Amb tot el carinyo del món, dedicació, amor i posant els diners que calgui. Però no està embarassat.

Positiu

Si ja heu llegit el títol, què més voleu saber? Feliciteu-me! Un dia la dona et diu que no li ha vingut la regla, tu confiat penses "ja vindrà" tot i que la teva boca emet un "a veure si aquest cop hi ha més sort", i a mig matí ella et truca per dir-te que ha estat positiu. "Per a qui?" preguntes tu, sense saber a què es refereix. "El test, ruc", et recorda ella. S'ha fet la prova d'embaràs i, vés per on, ja ho té. No eres estèril.

Intentes no pensar-hi durant el que queda de dia, però en arribar a casa et trobes una futura mare radiant, eufòrica, plena de ganes de parlar del tema i de prendre decisions que fa unes hores et semblaven marcianes. Tu la mires i no hi veus panxa, no hi ha nens a la vista, la vida segueix aparentment igual però en el fons, allà dintre, tot està canviant. I ho saps.

Cap dels dos heu estat abans pares, que tu sàpigues, i per això la primera decisió és inevitable: cal comprar un llibre. Tu l'agafaries de la biblioteca i el tornaries un cop llegit l'imprescindible, però ella et retreu que seria com llogar un vestit de boda (i tu penses, "i què?", però no ho dius). Cal anar a comprar-lo, per tenir-lo i consultar-lo contínuament!!

Finalment aconsegueixes que la teva opinió sigui tinguda en compte, i no aneu a la Fnac - massa impersonal - sinó a la Llibreria Catalònia, de la Ronda Sant Pere. No pots comprar el manual d'instruccions del teu fill, que encara pot ser filla, a una gran superfície francesa, els teus principis encara tenen alguna cosa a dir!

Entreu, doncs, a la Catalònia, i busqueu la secció al gran panell de l'entrada. Enlloc diu "Embaràs", llàstima, descartes que l'hagin classificat com a "Aficions" o "Psicologia" i decidiu començar a buscar la secció de "Salut". Un cop trobada, no pots evitar adonar-te que a una banda hi ha "Esport", i a l'altra "Gastronomia", i penses que la salut allà enmig no recomana abusar de cap dels dos, però tampoc oblidar-se'n. Dintre dels prestatges d'aquesta secció, és fàcil reconèixer els llibres destinats a futurs pares: les lletres, les imatges, la composició del llom i la portada són pròpies de llibres infantils, potser perquè et vagis fent a la idea del que compraràs durant uns quants anys.

Hi ha molts, molts llibres sobre l'embaràs, curiosament barrejats amb manuals per aprofitar millor la relació sexual. Una altra curiosa barreja, els llibreters realment són gent assenyada i semprebusquen l'equilibri al repartir els volums. "Gaudeix, però amb precaució o això és el que trobaràs", sembla que et vulguin dir una vegada i una altra. Mentre llegeixes els títols t'adones que algun conegut podria entrar i veure't allà, i instintivament agafes el primer kamasutra que tens a prop. Vaja, malgrat la foto és una apologia de la lactància materna. "Bé, si entra algú li direm que és per a un amic, oi?" Ella fa que sí amb el cap i un somriure, diries que tot assajant el paper de mare.

Més relaxat comences a llegir lloms i intueixes els problemes que vindran, amb títols com "El meu nen no menja". Altres estan escrits en el mateix to que s'utilitza al vendre un cotxe (un "Cuídame mucho" remet inevitablement a l'entranyable "Me venden en buen estado"), però la majoria de títols són àtons, funcionarials, de manual de rentadora.

Opteu finalment per l'únic llibre més o menys genèric escrit en català, "Guia de l'embaràs setmana a setmana", que penseu que no pot ser dolent si algú s'ha pres la molèstia de traduir-lo a una llengua amb poc mercat, i aneu a passar per caixa. Quan treus 27 euros de la cartera, penses que hauríeu d'haver provat abans la biblioteca.

En fi, primera despesa. Ah, no, que diuen que és una inversió... i compensa.

"Sovint veig embarassades"

Fa molts dies que el futur pare no tenia esma d'escriure al diari, l'haureu de perdonar. La vida et situa de vegades en una muntanya russa, i només te n'adones al sortir, quan toques terra i notes que la resta del cos flota. Estudiar, treballar i "intentar-ho" deixen poc temps per a la reflexió, i sense reflexió és difícil escriure res d'interessant.

Posem-nos al dia: la regla va venir, entre crits de joia d'un i cares de decepció de l'altra, i la vida va seguir. El futur pare es pensava que els "intents" es mesuraven per copulacions (és a dir, un clau, un intent) i resulta que no, que cal estar-se un mes fotent-li dia i nit per poder dir que "ho has intentat". Ai, carai, ara entens allò del "primer intent", i les cares d'alegria dels que ho anunciaven... Portaven un mes d'activitat sexual frenètica, així és fàcil tenir carona de bacó afartat...

Doncs res, el futur pare que no ho veu clar, i la futura mare il·lusionada, s'han estat més d'un mes "intentant-ho", des de l'últim apunt. El ritme és similar al d'una marató de cinema porno, i al cap d'un temps, sorprès, el futur pare s'adona que fa molt que no troba a faltar una masturbació de migdiada, d'aquelles que fa uns anys el cos li demanava anés bé o no. Diuen que les parelles acostumen a estar uns quants mesos intentant-ho, vés per on, encara haurà de comprar pol·len per no flaquejar...

I enmig d'aquesta voràgine de vida social, vida laboral i vida sexual conjugal, la futura parella de pares encara troba alguna estona per sortir al carrer i prendre la llum del sol. Agafats de la mà passegen, i al cap d'una estona la futura mare diu: "hi ha moltes embarassades, oi?". El futur pare es sent com Bruce Willis a "El sisè sentit" quan el nen assegura que veu morts, perquè durant el passeig només recorda haver vist una brasilenya amb uns globus espectaculars, un senyor tant vell que segur que vivia quan els de Sants deien "me'n vaig a Barcelona" i una cara coneguda que no sabria dir si és un veí de l'escala o un excompany de classe, però en tots dos casos ha preferit ignorar-la. Cap embarassada.

La dona, en cavi, assegura que n'ha vist un munt. I és que quan el rellotge biològic comença a fer petar l'alarma, sembla activar un radar d'embarassades més mortífer i precís que els de la Ronda de Dalt, sector Guineueta. No us ha passat mai tenir la nevera oberta, preguntar a crits qui collons s'ha pulit l'última Moritz, i que la dona s'acosti i n'agafi una que teníeu davant dels morros? Doncs amb les embarassades passa el mateix, una les veu a través de les parets, mentre que l'altre no s'hi fixaria encara que duguessin el cabell pintat de groc i uns llums al clatell com els de les bicis. La mirada és selectiva.

El futur pare vol ser positiu, ja ho sabeu, i s'adona que aquesta "Pregnant Vision" amb que estan equipats els que "intenten", és un do d'allò més útil. Serveix per saber quan el cos et demana criatures, o quan n'estàs obsessionat. Que veus moltes embarassades? Nen, t'estàs fent a la idea. Que et poses a parlar de nens sense que ningú hagi tret el tema? Ja no ets un futur pare simple, t'has convertit en un futur pare immediat. En un home amb un sisè sentit, que sovint veu embarassades. I que, com al nen de la pel·lícula, no et fan por.

Impuntualitat

Se'l veu tens, al futur pare? És normal. Ha aparegut un tal Murphy, aquell que assegurava que "si una cosa pot sortir malament, ho farà", i li ha complicat indescriptiblement la vida. Fa tot just una setmana es va assabentar que després de l'estiu s'haurà d'enfrontar a unes oposicions en les que si no queda primer se'n va al carrer. Heu de saber que com a bon català, el futur pare és funcionari interí, i ara li toca demostrar que és vàlid per seguir vivint tota la vida dels impostos dels altres. Feu comptes: si els exàmens poden ser entre octubre i desembre, queden uns 9 mesos... Us sona, la xifra? Cal parlar i en parla amb la futura mare, que admet que seria prudent fer una pausa en "el tema". La paternitat no pot esperar un any més, això és innegociable, però sí troba prudent evitar que el part pugui ser el dia abans de l'examen. Parlant la gent s'entén.

Us havia parlat de Murphy, oi? No podia ser d'altra manera: a l'endemà d'aquesta conversa, arriba el tren. A la regla li dius TGV perquè la seva fama de puntual ha quedat en entredit. Passa un dia, dos dies, tres dies... Avui ja són quatre dies - com quatre làpides - sense estrenar compresa quan tocava. Són quatre dies com quatre eren els Genets de l'Apocalipsi. El futur pare ja tremola, com es pot tenir tanta mala sort?

La primera prova d'embaràs se la va fer ella sense avisar, la segona forçada per un marit frenètic. Als rituals de cada matí se'ls ha afegit la pregunta "ja t'ha vingut?", una cursa femenina cap al lavabo abans que s'escapi el pixum, una espera de dos minuts que semblen anys, i l'observació minuciosa d'una franja blanca amb un palet blau, posant cara de bohemis davant d'un quadre a la Tate Gallery, que només s'acaba quan un dels dos convenç l'altre que el segon palet blau no apareixerà avui.

Us heu fet mai proves d'audició? Et tanquen a una capsa i has de dir si sents o no un soroll. Després de deu minuts, ja sents fins i tot com la teva sang agafa les corbes a les artèries, i no saps si considerar-ho o no 'soroll'. Doncs amb la barreta blava et passa el mateix: la barreta és allà, amagada, i de tant mirar t'adones que la franja blanca és diferent en el punt on hauria d'aparèixer. Veus un to blauet que no saps si és suficient o no per considerar que la barra 'ha aparegut'. Finalment, però s'imposa la lògica: aquella ombra no és una barra.

Han estat dues proves negatives però el futur pare no pot cantar victòria. Ara resulta que és normal, que la prova cal fer-la al cap d'uns quants dies d'estar embarassada i fins i tot així no és segura. És una altra d'aquelles coses que "tothom sabia" menys el futur pare, que sempre va pensar que una es quedava embarassada, pixava sobre un pal i donava la notícia. Ni Dant podria expressar amb prou contundència el purgatori que s'amaga darrere la realitat. Per a ella són dies de no menjar embotit, no veure vi i trobar causes amagades a cada mal de pit, cada mareig o cada nàusea.

Per a tu és un continu teatre, doncs ni amics ni familiars saben que "ho esteu intentant", i cal buscar respostes astutes per no mentir quan algú fa la pregunteta de rigor. Penses en el futur i vols evitar haver d'explicar algun dia per què, quan vas dir que no ho estàveu intentant, ella ja estava embarassada. Que una cosa és no dir res i l'altra enganyar als que hauran de cuidar la criatura quan tu te'n vulguis anar de viatge amb la dona. La tensió pot amb tu i demanes a qui sigui que apareguin, d'una maleïda vegada, o bé la regla o bé la punyetera segona barra blava. Tant et fa ja quina de les dues surt primer, però sisplau que rebenti això. Si està embarassada, a assumir el que vindrà, i si no ho està a emborratxar-se i "tornar a intentar-ho" d'aquí a dos mesos. Però que surti.

I la regla segueix sense sortir.

Temperatura

El millor moment del dia és, sens dubte, quan als pocs segons de llevar-te alliberes la bufeta. No, no et confonguis, no em refereixo a la palla que es feia el protagonista d'American Beauty, sinó a la casta i confessable pixada matinera. Un formigueig et recorre tot el cos i, per uns moments, experimentes una felicitat que la millor farlopa no podria superar.

I mentre expires de plaer i sacseges l'última goteta, aquella que inevitablement t'embrutarà el pijama, gires el cap i veus un termòmetre groc a sobre de la pica, fora d'una funda de plàstic vermell que sens dubte és seva. Recordes llavors que fa vint minuts, quan el teu ràdio despertador sonava per tercera i penúltima vegada, ella s'ha llevat, ha anat al lavabo, ha estat una estona i segurament ha tornat perquè fa un moment hi era, tot i que no sabries dir quan ha tornat. S'ha pres la temperatura?

Finalment renuncies a assecar la goteta que t'ha quedat dintre la pelleringa, al pijama ja no li vindrà d'aquesta, i te'n tornes cap al llit decidit a no adormir-te o faràs tard a la feina. T'estires al costat d'ella, et tapes ben tapadet amb la manta, i l'envoltes amb el braç.
"Que et trobes bé, amor meu?", li preguntes.
"Mmmmmmm", et respon ella, i decideixes que ha dit que sí.
"Segur, vida meva?" insisteixes. Després de tants anys casat ja has après a no conformar-te amb el primer "sí".
"Que sí...." torna a respondre, aquest cop amb més claredat però sense treure el cap de sota la manta.
"No estàs constipada? No m'enganyis que jo ho sé tot..."
"Per què ho dius?" i ara ja gira el cos i la seva cara travessada per les marques del coixí surt de sota la manta.
"Ja he vist el termòmetre al lavabo. Què tens febre?"

Ella riu d'orella a orella, amb aquella carona que es reserva per quan el seu futur fill li pregunti com es corden les sabates, i t'abraça ben fort. No està malalta, et diu. S'ha mesurat la temperatura per saber si ha ovulat, i de tant cansada que estava, aquest cop no ha desat el termòmetre a l'armari.
"Aquest cop?" Li preguntes. "Que fa molts dies, que ho mesures?" I ella decideix que ja ha dormit prou, s'incorpora, i del calaix de la tauleta de nit en treu un full mal doblegat, amb una graella i una línia que la travessa, normalment per les caselles baixes excepte en les dues últimes, que puja de cop.
"Quan les dones ovulem", t'explica amb una veu que denota que es mor de ganes de que ho sàpigues, "ens puja la temperatura del cos. L'òvul és fèrtil durant un dia com a molt, mentre que l'esperma aguanta fins a tres dies allà dintre, esperant." Això últim ho ha dit com si parlés d'una guineu emboscada per atrapar un conill, i quan t'adones de la comparació que acabes de fer, la libido et baixa de cop.

Per treure't del cap la imatge d'unes urpes escapçant la tràquea d'un pelut blanc cobert de sang, et poses a pensar en números. Pel que diu, es quedarà embarassada si ho feu fins a tres dies abans de que li pugi la temperatura. Avui és dilluns, ho vau fer dissabte, és clar. Mires la gràfica. Si allò és la temperatura, va pujar diumenge... La mires i ella et somriu.

Te'n vas corrent al lavabo, amb uns torçons que et dificulten caminar. Tal com t'asseus a la tassa buides el sopar d'ahir, tal és la cagalera que t'ha atacat de sobte. Des de l'habitació sents la veu d'ella, tota feta d'amor i afecte, que et pregunta sense malícia: "que et trobes bé?"