Bon dia, amor meu!

Un diumenge a les 10, els rajos de sol de mig matí desperten el futur pare d'un somni ben merescut (i necessari, a la vista del consell número 1 de tots els que ha sentit en... trenta-set setmanes : "dorm, ara que pots"). Aparta la flassada, s'adona que la futura mare ja s'ha llevat i, en sentir-la trafegar per la casa, l'adverteix de la seva presència amb un carinyós i decidit "bon dia, amor meu!". No passen ni tres segons que li arriba la resposta: "he trencat aigües".

Doncs sí, amics lectors d'aquest diari, el futur pare que us escriu ha deixat de ser "futur", i el passat dia 15 va entrar al club dels "només pare" (perquè ja no és futur, i perquè des d'ara deixa de ser una persona i passa a ser "el pare de...").

En Roger va decidir que al món cal venir de cara - no només en sentit literal - i donat que des d'ara es farà el que ell vulgui, es va saltar tots els càlculs i es va presentar al món amb nocturnitat i traidorïa el dia 15 de desembre a les 00.01h. Tampoc va voler que els cursos de prepart servissin per a res, i es va pulir els tres dies de contraccions en només vuit hores; no va avisar abans de trencar taps i esborrar colls i, per rematar la jugada, va sortir prou petit com per evitar la cessària però prou gran com per necessitar un tall a la vagina, la temuda "episotomia", que condemnarà a la mare a unes llargues setmanes aprenent a caminar com John Wayne.

Com va anar el part? Doncs com havia d'anar, com van tots els parts d'aquest món. Oblideu-vos de neguits i de cotxes a 100 per hora amb un mocador sortint per la finestra. Quan la futura mare trenca aigües, hi ha temps per esmorzar, dutxar-se, regar les plantes i fer la maleta, comprar el diari a la vista del llarg dia que t'espera i conduir cap a la Maternitat aturant-se als passos de zebra perquè creuin els iaios amb taca-taca ("no corris, boig, que vols que el tingui aquí?").

I un cop allà, a l'hospital, un ingrés que dura hores, una espera que dura més hores, i un part que s'allarga i s'allarga, amb gent i més gent que entra i surt de la sala, i on de cop i volta, sense avís previ, la mare apreta i el nen surt i te'l posen a les mans, tot blau i sorprès perquè pobret, fa uns segons estava com Déu i ara li diuen que ha de començar-ho tot, absolutament tot. Com volen que parli, amb aquest panorama? En una situació així, qui no preferiria callar, per no cagar-la?

El futur pare va fer un magnífic paper i va complir totes les funcions que li havien encomanat (i que es podrien resumir, en dues paraules, en "no molestar"). La feliç mare s'omple la boca lloant "què bé que va estar el pare" (l'altra opció era no ser-hi, però no crec que ho definissin com "va estar malament" sinó com a "el covard va fugir" o "el molt cagat es va desmaiar").

Un cop acabada la carnisseria, encara amb sang regalimant de la camilla, un cordó llefiscós penjant de la vagina, una placenta a sobre d'una safata i un llevador andalús fent veure que, el dia més important de la vida de tres persones, per a ell havia estat alguna cosa més que una guàrdia entretinguda, els ja pares van pujar amb l'hereu cap a l'habitació, on en tres dies van rebre la visita de prop d'un miler de familiars, amics i semiconeguts. Curiosament, aquestes mil persones se les van enginyar per aparèixer en dues fornades de 500, sempre entre quarts de set i quarts de vuit de la tarda, carregats amb regals, càmeres de fotos i una sola pregunta: "com va anar el part?" (que requereix la mateixa resposta, de mitja hora de durada, per a cada un d'ells). Ah, i el que més necessiten veure uns nous pares en aquestes circumstàncies: nens i més nens d'entre 6 i 10 anys, una edat encantadora on el millor dels hospitals és que et deixen pujar als sofàs, córrer pels passadissos i saltar de les camilles.

Superada aquesta fase, comença la monotonia: amb un nen ben sa i afamegat, des de fa dues setmanes la vida del futur pare consisteix en tramitar papers, canviar bolquers, veure'l menjar, veure'l dormir, veure'l cagar i veure'l plorar. Activitats que donarien per a un "Diari d'un antic futur pare (a qui no li faria res tornar a ser-ho)" però que ara mateix necessiten, per a ser explicades, molt de temps i molta calma.

I amics, al temps i a la calma no se'ls espera fins d'aquí a uns trenta anys! Moltíssimes gràcies per seguir aquest diari, que fins aquí arriba a menys que alguna editorial faci una bona oferta per l'edició en paper i calgui omplir més pàgines perquè surti a compte. Saber que hi havia qui el llegia ha animat al seu autor, i els comentaris li han fet pensar que, fins i tot, la lectura era interessant.

Una abraçada. Us deixo, que el nen té gana.

Benvinguts a Guantánamo

Passen els dies... perdó, les setmanes, i el futur pare ja es pensa que ho té tot enllestit. Tot? No! Encara li falta un pas molt important en la vida de tot home que vulgui aspirar a ésser digne d'aquest nom: assistir a una classe del curs prepart.

Pel que sembla, i tot i que parir una criatura és quelcom que fins i tot els pingüins han demostrat ser capaços de dur a terme amb èxit, els humans hem de fer un curs. Sí, senyors, la formació contínua no es limita a que ens treiem llicenciatures als quaranta anys, aprenguem sis idiomes al llarg de la nostra vida o reciclem els nostres coneixements de biogenètica per fer millor la nostra feina de jardineria; també cal anar a classes per saber com expulsar un fetus per l'úter.

I a aquesta tasca s'ha dedicat la futura mare cada dilluns per la tarda durant les darreres sis setmanes, combinant-ho amb cursets de cuina i classes de gimnàstica per a embarassades; cosa que al futur pare li sembla molt bé fins que arriba el dia més temut: "la classe per a ells".

Els primers minuts a la sala on es fa el curs, que recorda a les típiques aules on els alcohòlics anònims reciten les seves penes als telefilms de tarda, el futur pare es sent com si fos a una boda on cap dels convidats es coneixen entre ells. Tots assegudets per parelles, elles marcant panxa i demostrant al respectiu maromo tot el que han après aquests dies, ningú dirigeix la paraula a la persona de la seva esquerra, i per si de cas tampoc la mira a la cara, no es tractés d'un terrorista buscat per la Interpol que es pensés que l'han reconegut. Quines ganes de complicar-se la vida, podent limitar-se a parlar amb la parella.

Finalment entra la llevadora i dirigeix unes paraules de presentació. El futur pare anota una frase: "recordeu que tot el que us explico, el dia del part no us servirà de res". Les dones riuen amb complicitat, segurament és una frase que ha sortit més d'una vegada durant el curs. Els homes segueixen la broma per no desentonar; menys un xicot amb corbata que, assegut al davant del futur pare, fa la mateixa cara de circumstàncies que deu fer aquest. "I què coi estem fent aquí, doncs?" El futur pare no pot evitar adreçar-li una alçada de celles, en senyal de complicitat.

La sessió progressa amb l'ajut d'una pissarra on la llevadora, mentre el futur pare prenia notes per al seu diari, ha apuntat "RPM". Revolucions per minut? Que parlen de discos? "No, babau, és la rotura prematura de membrana", aclareix la futura mare amb l'orgull de qui sap de què parla. Però davant la mirada astorada del futur pare ha de baixar el llisto. "Trencar aigües". Ah!

Com no podia ser d'altra manera en una reunió d'aquest tipus, la mestressa llevadora deixa anar un acudit. El futur pare, que fa estona que ha perdut el fil de les explicacions sobre colls uterins que desapareixen, placentes que es posen a lloc i caps de nadons que taponen líquids amniòtics, només escolta la gracieta final: "es va presentar tota mullada i jo li vaig haver de dir, '¿¿però qué te pensabas que era?? ¡¡Que el flujo no va escalando!!'". Les dones, i només les dones, riuen amb ganes l'acudit mentre els homes ens preguntem on és la gràcia, no l'hem entés. Potser tampoc riem perquè veure una femella amb una panxa de 10 quilos convulsionant-se de riure fa témer que la llevadora, en realitat, estigui intentant provocant una pràctica amb foc real a mitja classe. Com segueixin rient així, alguna parirà aquesta mateixa tarda.

Nova informació per a futurs pares: als animals ovípars i vivípars cal afegir-ne dos tipus més: les dones primípares i secundípares. Deu voler dir les que esperen el primer o el segon fill, però no dona més explicacions; segurament és una altra d'aquelles paraules, com maxicosi, que ara resulta que tothom sabia menys el que us escriu.

També és curiós saber que, contra la creença popular masculina, un no està llegint el diari o treballant tranquilament quan rep la notícia de la dona, "em sembla que ja arriba", agafa el cotxe a tota llet treient un mocador per la finestra i es presenta a la clínica, on unes infermeres li faran entrega del nen tot just torni d'haver aparcat. Els parts duren, atenció pares, varis dies, que la llevadora descriu amb pèls i senyals, a ritme de contracció. Cal fer vida normal, anant a la feina si cal, fins que les contraccions siguin "molt regulars i molt fortes", i que cadascú decideixi què vol dir això.

Al cap de quaranta-cinc minuts de sessió arriba la frase màgica: "ara us explicaré als pares què heu de fer" Tenint en compte que la classe estava destinada això, un es pregunta de què ha estat parlant fins ara; però posa bona cara i segueix escoltant. Després d'aquesta introducció, comença una enumeració de penes, sacrificis i expectatives de bon comportament que servirien, sense fer-hi cap canvi, per donar la benvinguda a Guantánamo a un grup de talibans. Parla de llargues nits sense dormir, una regla de quaranta dies, uns plors infantils més efectius que la gota malaia a l'hora d'aconseguir qualsevol cosa (dormir, menjar, que el netegin, que el gratin, que el mimin.... tot ho aconsegueix plorant). Recorda també que caldrà tramitar papers, atendre les visites, diagnosticar i tractar la depressió postpart de la dona (i la del marit??), rentar roba, canviar bolquers, ...

I per si algun home encara no havia decidit que estaria millor excavant una mina d'urani que no pas vivint aquesta experiència ("que compensa"), la llevadora exhibeix la seva bena ginàrquica i fa passar els marits per l'adreçador d'un exercici destinat a demostrar-nos com de dures són les contraccions. Després d'ordenar quatre (o cinc, o sis, qui sap) tongades d'exercicis amb les cames, emprant els quadríceps fins a límits mai coneguts fora del sofà, a intervals de 45 segons amb 2 beneïts minuts de descans, dóna permís per asseure's a la cadira i - mentre els altres futurs pares fan cara d'angelet i de "com t'estimo, amor meu, pel patiment que estàs disposada a sofrir" - aquest futur pare i el de la corbata simplement agafen aire fitant-la amb cara d'odi i desitjant que algun dia sàpiga com és de dur que t'arrenquin un queixal sense anestèsia, perquè pugui comprendre millor els pacients dels dentistes.

Finalment, la bona notícia: ara que els pares sabem com és de dura una contracció i com de necessari és aprofitar bé el descans (i no ho podia explicar, simplement, aquesta cabrona?) hem de conscienciar-nos d'un consell que li haurem de donar a la dona quan les pateixi. Durant tres dies, i per prescripció mèdica, el futur pare podrà respondre a cada paraula de la seva parturienta esposa amb un contundent "calla i descansa". Així de simple. Per primer cop en vuit mesos, està desitjant que arribin els dies de Nadal.

La sessió acaba amb "una pel·lícula perquè us feu una idea de com anirà el part". En realitat es tracta d'una cinta VHS, que per la qualitat es diria que ha estat regravada d'una versió en Beta, produïda als anys setanta, en què es pot gaudir durant mitja hora de primers plànols de vagines peludes dilatades, nadons blaus llefiscosos i placentes suquejant. És una barreja de pel·lícula porno barata (amb música de piano i arpa, és clar) i snuff movie de sèrie B, digna de les sessions més freakis del festival de Sitges, destinada sens dubte a rebentar qualsevol rastre d'encant que pogués tenir aquest moment per a un grup de parelles amb cara d'espantades que, a pocs minuts de l'hora de sopar, només desitgen que algú obri la llum i els expliqui que allò és una broma, que un part no és obra d'un mestre del cinema gore.

Finalment, i després d'uns minuts de testimonis de parts naturals (quota de proselitisme naturalista que sembla inevitable en aquests ambients), s'obre la porta i els ja exalumnes s'acomiaden amb els típics "a veure si ens veiem un altre dia" que tothom sap que són mentida; mentre les dones no poden evitar competir per saber quina exterioritza millor les seves emocions davant el moment més important de les seves vides, i afirmen als quatre vents la seva impaciència per demostrar a tot el món que suportaran el dolor millor que Rocky Balboa.

En arribar a casa, el futur pare obre la nevera, agafa una cervesa i, compulsivament, posa una pizza al forn. Ella el mira i li diu: "Ha estat bé, oi?". Ell posa la tele i es disposa a gaudir de la tranquilitat de la llar mentre una frase no deixa de donar-li voltes pel cap, en tots els tons imaginables, com Robert de Niro al davant del mirall a 'Taxi Driver': "calla i descansa".

"Dormiu, ara que podeu"

A mida que s'acosta el moment del part (previst per cap d'any) s'incrementa la por escènica a les nits que t'esperen. Heu pujat mai al Dragon Kahn? La muntanya en sí no fa por, perquè estàs totalment lligat i allò va tant ràpid que no t'adones de res. El que fa més por és la cua, quan t'hi vas acostant, avançant metre a metre, i sents des de dalt els crits d'aquells que t'han precedit. Això fa por.

Una sensació similar experimenta el futur pare quan, una vegada i una altra, de totes les maneres imaginables, tothom insisteix en el mateix: no dormirà. L'angoixa saber que les llargues migdiades no tornaran en molt de temps, que vés a saber quan tornarà a despertar-se un diumenge a les 11 del matí , amb la llum del sol escalfant-li la cara i un fil de saliva regalimant galta avall. Després no serà tant, o sí, però la por ja està creada i ha fet el seu efecte: el futur pare vol dormir molt.

Però no pot, perquè un cop complerts els 7 mesos (perdó, 30 setmanes) d'embaràs, toca tenir-ho tot a punt per quan arribi la criatura. Cal tenir l'habitació llesta, i això vol dir paletes, lampistes, fusters, pintors i llargs recorreguts buscant cortines "ni massa infantils ni massa serioses", perquè ai las, el futur pare no va voler reservar durant 8 anys un espai buit per a la criatura que hauria de venir, i el va convertir en un despatx. Quina poca previsió!

També es plantegen seriosos dubtes existencials, com el nombre de portes del cotxe (amb tres en tindrem prou?), el tancament de les finestres (i si el nen salta el triple de la seva alçada i arriba?) o, el més important de tot, si dormirà més o menys lluny del llit dels pares o si beurà del pit. Hi ha "estivillistes" i "carlosgonzalezistes", de sota les pedres apareixen dones que defensen la "Lliga de la Llet" (nom espectacular que un bon futur pare no oblidarà mai) amb la mateixa vehemència amb que Sarah Palin parla de l'Associació del Rifle, ... Les converses, en aquests casos, superen els excessos verbals d'una tertulia sobre futbol entre culés i merengues.

Són dies en que la futura mare llegeix un promig de tres llibres per setmana, retalla reportatges i compra revistes amb noms propis dels anys 50 (com definiríeu, si no, una cosa anomenada "Mi bebé y yo"?). Afortunadament, els pares semblem estar exclosos d'aquesta tasca (i si no els agrada, que canviïn el títol de la revista per "Mi bebé y nosotros"), i ens hem de limitar a escoltar les 'perles' que deixa anar la dona i posar cara d'atenció quan ens explica com ha anat el curs de prepart.

Perquè sí, la humanitat ha arribat fins aquí sense cursos de prepart, però ara és im-pres-cin-di-ble anar-hi! I no només això, les comadrones s'han unit contra el gènere masculí, i netegen el cervell de les seves alumnes fins que aconsegueixen que hi arrosseguin el mascle respectiu, no fos que al paritori la mare no s'hi vegi amb cor i hagi de ser el pare qui tregui el nen per l'esfínter. Però d'això ja en parlaré quan hi vagi, és clar.

També són dies en que la mare experimenta tota mena de consells de salut ("estimula't els mugrons!"), dietes ("sopa calent!"), potingues ("unta't cada matí el cos de crema hidratant!") i proves. D'aquestes últimes, la que més frepat deixa al futur pare és una amb nom d'irlandès, el test d'O'Sullivan, que serveix per detectar alguna cosa relacionada amb la diabetis. Pel que sembla, el tal O'Sullivan va inventar-se un mètode infalible per saber com reaccionaria una futura mare davant un excès de glucosa: inflar-la de glucosa. Diu la llegenda que O'Sullivan va morir quan, com a bon científic, experimentava amb el seu propi cos un test similar per calibrar la resistència del fetge dels futurs pares al whisky irlandès.

Més trist és robar

Els futurs pares han de fer un doble peregrinatge per les cases d'amics i familiars: un primer cop per donar-los la notícia, i un segon quan toca demanar els complements necessaris (o no) per criar un nadó: el cotxet i el bressol.

Com a éssers responsables que són, comencen la recerca de la mateixa manera que un decideix quin electrodomèstic comprar abans d'anar al majorista que el treurà més barat: es passen pel Corte Inglés a que els informin del que hi ha. Allà, el futur pare descobreix que la cosa és més complicada del que li havia semblat. El cotxet té una variant anomenada "cadira de passeig", a més del bressol cal tenir en compte el "moisès" i el "minibressol"; i si no vol delinquir, afegirà a la llista d'imprescindibles un artefacte amb nom de robot Transformer ("maxicosi"), una cadira homologada per al cotxe (el dels pares, no el del nen) i una banyera minúscula muntada en un moble més gran que el del menjador.

L'altra gran sorpresa és que un no compra coses per al nadó per a que li durin fins que es converteixi en persona i utilitzi els mateixos artefactes que la resta d'éssers humans. Les coses són diferents: calen unes andròmines fins als 3 mesos, unes altres fins als 3 anys, i un tercer grup fins els 13. Cada tram d'edat comporta una inversió aproximada d'uns 2000 euros de promig (d'acord, estem al Corte Inglés, posem-hi 1500 a una botiga normal).

I evidentment, cap criatura serà feliç sense un caminador, un parc infantil, un sac per a les joguines, una motxila per portar-lo a coll-i-bé, i mantes, coixins i tel·les de totes les formes concebibles, per a les més variades tgasques i, és clar, a preu de seda d'Angora (un exemple? la imprescindible bressadora -arrullo en castellà- que segons el diccionari és una "peça rectangular de tela amb què s’embolca el cos i les cames dels nadons", funció per a la qual diuen que no serveix cap altre tipus de tela!!)

A la vista del panorama apocalíptic que es presenta per a la cartera del futur pare, decideix arremangar-se i començar a trucar, quedar i trobar-se amb amics exfuturs pares per demanar-los el que li puguin deixar. I les respostes són totes positives, excepte dues: el "mite del cotxet destrossat" i "la roba que ha deixat de ser de temporada"; ambdues serveixen per dir educadament que no.

El "mite del cotxet destrossat" es basa en la teoria que els cotxets, que valen un colló i part de l'altre, només serveixen durant la vida infantil d'un nen. Bé, o de dos o tres, segons la criaturada que hagin generat els pares. Però un cop el fill cadell ha arribat a la maduresa psicomotriu i ja no el necessita, el cotxet passa a l'estat "destrossat" i ja no es pot deixar a ningú. I curiosament, a l'inrevès que el comú dels mortals, els exfuturs pares no el llencen al contenidor sinó que el desen a un armari, però és clar, no el poden deixar perquè "està destrossat".

La roba de temporada és tot un món. Ara resulta que un nadó s'adona quan una camisa és d'aquesta temporada, o quan un pantaló està passat de moda. Odiarà secretament els seus pares per fer-lo dur uns tirants "que ja no es porten", i segurament els tancarà a un asil d'aquí a quaranta anys perquè el seu subconscient no el deixarà dormir, pensant en una semarreta de Pluto massa anticuada amb la que va sortir a un parell de fotos. Ningú sap explicar com pot adonar-se de tot això un nadó que fa uns mesos no existia, però ja se sap, segons quins raonaments no es poden fer.

I arribem finalment al moment en que el futur pare es pregunta "i tot això, quan es torna?". És curiós perquè aquesta pregunta, tant obvia, no es fa. L'exfutur pare que deixa les coses, en el fons no les vol veure mai més. Formen part d'un passat que no vol oblidar però que ocupa espai al pis; i l'espai, a diferència del temps, sí que es paga amb diners. I per tant, la resposta més habitual és "no pateixis, que ja s'ho deixaràs tu a algú", versió edulcorada de la més sincera "jo ja m'ho he tret de sobre, ara és problema teu".

I així, els artefactes van passant d'amics a amics, de parents a parents, de pares a fills fins que rebenten. Uneixen les generacions, que des de fa segles tenen un tema de conversa comú gràcies a les anècdotes que desperta recordar el primer dia amb el caminador, aquella vegada que un senyor de raça negra va ajudar a la mare a plegar el carro, o el primer vòmit a sobre del body. I el futur pare té una sensació curiosa quan pensa que, potser, l'exfutur pare que ara li deixa un pitet hi va abocar les seves papilles quan era petit, abans que els seus pares el fessin circular pel món, i ell no ho sap.

Quan el nom fa la cosa

Més lleig que matar a un pare és posar-li nom a un fill. Sembla que juguis al Scrabble, però en realitat estàs decidint com serà la seva vida, una de les circumstàncies que més el marcarà, quin mot li posaran els altres nens al col·legi, com se'l coneixerà d'ara en endavant, ... I tot plegat, amb una lleugeresa que t'esgarrifaria si estiguessin parlant de tu.

El futur pare s'enfronta a llistes de noms, llibres, santorals, consells, bromes i idees al vol. Aquest no està bé perquè és molt vulgar, aquell no el té ningú i se'n riuran d'ell. "Com vols posar-li el nom d'un futbolista?", ha de sentir quan proposa alguna idea. En descarta de ben bonics perquè li recorden a la persona que més odiava a l'institut, i se'n planteja alguns de lletjos perquè, ai carai, sonen bé al costat del cognom.

El cognom, l'altre gran dilema. Al futur pare mai li ha agradat el seu cognom, que de fet ni el seu pare (el futur avi) ha fet servir mai. Demana sempre que el coneguin pel nom de pila, igual que son pare s'ha identificat tota la vida amb el segon cognom. Però quan proposa invertir l'ordre, i que l'hereu agafi primer el cognom de la mare (potent, contundent, fins i tot sorprenent), vatua, es desperten les passions familiars i els guardians de les essències no toleren un atemptat d'aquesta envergadura contra l'ordre natural de les coses... perdó dels cognoms.

I sense saber què hi anirà al darrera, les llistes de noms es succeeixen, se'n descarten alguns, se n'afegeixen d'altres. Algú diu "aquest és bonic, no?" i el futur pare recorda que el van treure de la llista, però no sabria dir per què. "Nil" és el de "Els Joves", "Conrad" un director de cinema porno (català, però porno). "Iu" és massa curt, i "Joan" massa conegut. "Gianluca" és massa exòtic (italià, exòtic?) i "Sergi" massa fàcil de traduir al castellà. "Gorka" només desperta indiferència i "Hristo", rebuig frontal.

"Dídac és bonic", apunta el futur pare enmig de l'allau de propostes; i la sogra pregunta: "Diquè? Això què vol dir, en castellà?" A qui li importa, com es tradueixi un nom al castellà? Bé, li importa a la gent que va viure una dictadura feixista. "És Diego, però ningú li ha de dir així". "Diego no m'agrada", respon ella. Resignació.

"Roger sona bé", diu la futura mare. "Per què no ho dius tu, a veure com sona?" I el futur pare prova d'imaginar-se situacions en que hagi de dir el nom del seu fill i, palplantat enmig del menjador, dirigeix un dit al ficus mentre exclama: "Roger, que rebràs!" "Roger, t'he avisat!" "Roger, no m'ho facis repetir..." "Roger, prou!". I la mare, amb cara de resignació, fa oscil·lar el cap mentre diu que no sona pas malament.

I el nen allà dintre de la panxa assisteix, sense saber-ho, a una mena de Sudoku on l'objectiu no és trobar omplir una graella sinó etiquetar un fetus. Cal tenir contenta la família, que soni bé, que no recordi a ningú, que no marqui massa i que sigui prou original. I si pot agradar-li al futur fill, tant millor, però no és imprescindible.

Quin nom li acabarà caient? De moment s'ha dit "espermatozou", "fetus", "marrano" i "nen". El nom que s'acabi decidint haurà de millorar aquesta sèrie, i no sembla una tasca fàcil. El futur pare obre una enquesta perquè els lectors del seu diari n'opinin. Hi ha dos finalistes tot i que la llista pot variar, és clar. Al capdavall, el futur pare pensa que el nom no és tant important; ell ja en té un de pensat i per a ell, la seva criatura es dirà sempre així.

Té pebrots

La futura mare diu que tant li fa, però que ella vol una nena. El futur pare diu que tant li fa, però en el fons segueix sense veure-ho clar. I amb aquests ànims han arribat les 20 setmanes, la meitat de l'embaràs, i amb elles la "eco del sexe" (com canvien les paraules, segons el context!).

Els mètodes per endevinar el sexe del fetus són tant pintorescos que farien riure si no fos perquè hi ha gent que realment se'ls creu. La futura iaia va agafar una cadena d'or, la va fer oscil·lar per sobre la panxa inflada, i al moment sabia que allò era una nena. "Com pots estar tant segura?" pregunta el futur pare, innocent. I ella, mig indignada pel dubte, respon sense embuts "això no ha fallat mai: si dóna voltes és nena, si va recte és nen. Una vegada va encertar fins i tot quan l'ecografia havia dit una altra cosa; i fins i tot una cosina meva que havia amagat un abort a tothom es va trobar que l'anell no es movia". Què has de respondre, davant de tanta seguretat?

Hi ha gent que fa el mateix amb un cabell i l'anell de casada de la futura mare (mètode que té poc futur en els temps moderns, amb dones de cabell curt i parelles de fet). Hi ha unes taules xineses que asseguren l'èxit en la predicció, però només per a aquells que no creguin en els "cuentos xinos". La forma del bombo és una font inesgotable d'interpretacions: que si és punxeguda, que si arrodonida, que si està més amunt o més avall... Per aquí la cosa pinta nena, també. Hi ha els que diuen que si la mare està més guapa serà nen, i el futur pare se la mira i la veu guapa com sempre, clar, que per això s'hi va casar.

La llevadora escolta els batecs del cor i assegura que "això va molt ràpid, és una nena". A una amiga li dones la notícia i abans de felicitar-te exclama "serà un nen!". Per què? "Serà un nen, ho sé". La futura mare alterna els comentaris "fas cara de nena" (és clar, de què vols que faci cara?) i "tens cara de nen" (bruixa...). Els mètodes infal·libles són tants que el futur pare arriba a la conclusió que, si tothom diu la veritat, està a punt de criar un ésser hermafrodita.

I finalment arriba el moment de la veritat, l'única prova realment segura, com bé saben els que se'n van a Tailàndia de turisme sexual: mirar-li l'entrecuix. El futur pare es troba assegut un dia més a la Maternitat, criden la dona, ell cap a dins, i s'asseu a la platea disposat a retrobar-se amb un fill que, com a Poltergeist, només pot veure a través d'una pantalla. Tornen les taques grises, les exclamacions, les presumptes extremitats que només la doctora i la mare saben veure (cal estar atent i somriure quan et miren!), els acudits fàcils que tots els futurs pares que han passat per aquella cambra segur que han dit abans... Al futur pare que escriu aquest diari només se li acut preguntar, per trencar el gel, "es veu de quin color sortirà?". La doctora i la futura mare se'l miren com si hagués insultat una víctima del terrorisme, tot demostrant que no els ha fet cap gràcia, i segueixen mesurant cavitats, volums i distàncies.

De cop i volta, a la doctora se li escapa una frase que el futur pare recordarà tota la seva vida: "mira-te'l, el marrano, s'està tocant!". La futura mare no pot reprimir una expressió de desilusió, quan pregunta: "el marrano?" i la doctora li respon "sí, és un nen segur, aquí tens els testicles". I mentre la futura mare es lamenta i ja pensa en la filla petita, tot consolant-se sabent que l'hereu es troba bé de tot, el futur pare resta embadalit mirant la captura de pantalla, la foto del membre viril de la seva criatura, i reflexiona: què ha de fer una criatura durant nou mesos (perdó, quaranta setmanes), a un lloc fosc, sense ningú amb qui parlar, esperant una cosa que no sap què és ni quan arribarà? Sens dubte, matar-se a palles.

Encara no ha nascut i ja li han dit "marrano"; i el futur pare no pot evitar un sentiment de complicitat. Aquest projecte de nen li cau una miqueta millor, avui.

Epíleg:
Tot sortint de l'hospital, missatges enviats als mòbils anunciant la notícia, converses explicant una vegada i una altra la mateixa història, peticions de noms, missatges rebuts al mòbil amb els millors desitjos de felicitat, pau i amor... Tot des del carinyo, fins i tot un missatge de la futura iaia que el futur pare rep amb un somriure d'orella a orella: "doncs no havia fallat mai".

Per sempre

Quan de petit et compraven una joguina, durava fins que es trencava.

De més gran la roba només et servia mentre et cabia.

Un dia sorties amb una noia, l'endemà t'hi barallaves, i no la tornaves a veure mai més.

Un cotxe funciona uns quants anys, molts o pocs, però sempre te l'acabes canviant.

Un ordinador, un televisor, un moble, el sofà o la nevera són objectes que faràs servir fins que els llencis.

Has tingut vàries feines. Hi entraves amb ganes de quedar-t'hi, però sempre has acabat trobant-ne una altra.

El pis de la teva vida, demà pot haver-se quedat petit. Quan això passa, pots canviar de casa.

Vius a una ciutat però la feina, la vida o la salut et poden obligar a traslladar-te.

Casar-se "fins que la mort ens separi" és una manera de dir les coses, avui dia existeix el divorci.

Però el futur pare s'adona que d'aquí a uns cinc mesos, per primera vegada en la seva vida, alguna cosa serà per sempre.