Quan ets un futur pare, has hagut de viure donant explicacions a tothom. És una lliçó que els pares "de debò" mai van haver d'aprendre, perquè ells van fer el que tocava quan tocava. Els va arribar el moment, van 'deixar la llavor', i au, a viure perquè visqui un altre. És el que s'esperava d'ells.
En canvi, tu has hagut d'explicar sempre el perquè, no del que has fet - que això ho voldries explicar però no li interessa a ningú - sinó del que no has fet.
Has arribat a la trentena, i més, i el fill no ha vingut, però la resta del món està convençuda de tenir raó. Amb la mateixa seguretat que ostentaven quan t'ho deien amb vint-i-pocs, segueixen sabent que "ja et va tocant", i quan et veuen et recorden "que ja tens una edat!". Sense cap pudor li diuen a la teva dona, sabent que ho sentiràs, que "se li està passant l'arròs"; i mentre riuen amb el del costat per l'ocurrència - tant original - que han tingut, ella et mira amb cara de tristor i et fa sentir trist, perquè saps que ella ha estat sempre la que menys ganes té de que se li passi l'arròs, i ets tu qui el cova i el cova sense miraments.
Però ara, quan afrontes la paternitat com un malalt terminal quan mira als ulls a la parca, ja no et sents pressionat perquè en el fons saps que el partit el vas guanyar aguantant fins aquesta edat. Has fet tot el que havies de fer, i quan la teva sogra et diu "jo a la teva edat els tenia tots tres, i ara mira, ja són grans i puc fer el que vull, a tu t'agafaran amb massa edat per gaudir-ho" tu li pots respondre, per fi, "jo he fet amb trenta anys el que tu has de fer amb quasi seixanta, no t'ho canvio". I mentre la teva dona t'escridassa perquè aquesta no és manera de parlar a la seva mare, abaixes el cap però estàs satisfet perquè aquest triomf ningú no te'l traurà.
Quan en tenies vint-i-cinc havies d'explicar per què no feies avis als teus pares, i ara que en tens gairebé trenta-cinc saps que els hauràs d'explicar què t'ha agafat per fer-ho a aquesta edat, que ells ja no estan per cuidar criatures i que ja t'ho faràs. És la teva vida: anar donant sempre explicacions; però t'agrada perquè, si no, hauries fet fa molt de temps el que tothom esperava de tu, renunciar al que més volies per donar als altres el que més volien ells. Per això et van pressionar durant tants anys, i per això mateix no els vas fer cap cas.
Ara, quan el futur pare ha arribat a una edat en que els amics tenen més feina explicant-se els problemes que donen els seus fills ("tot i que compensa") que tocant-te els pebrots amb els fills que tu no tens, ara que la família comença a oblidar-se que et van fer fèrtil per seguir existint, ara que el director de la Caixa no inicia totes les converses preguntant-te "i els fills, què, encara no us heu animat?"; en definitiva, ara que els que et pressionaven estan desprevinguts, veus proper el moment d'una revenja que només tu sabràs que ho ha estat.
Fins i tot tens ganes de ser pare per poder donar la notícia. Ells es pensaran que tenien raó, però tu els deixaràs fer, perquè només tu sabràs que has donat la notícia quan a tu t'ha donat la gana, i no quan ho haurien volgut ells. Podràs pensar, satisfet, que has fet les coses perquè has volgut, no pel que dirà o pensarà la resta.
La pressió no els haurà servit de res, aquest serà el teu triomf. L'hauràs de gaudir sol perquè ningú més se n'adonarà; però això a tu tant et fa, seràs feliç perquè, per una vegada, no hauràs de donar explicacions.
En canvi, tu has hagut d'explicar sempre el perquè, no del que has fet - que això ho voldries explicar però no li interessa a ningú - sinó del que no has fet.
Has arribat a la trentena, i més, i el fill no ha vingut, però la resta del món està convençuda de tenir raó. Amb la mateixa seguretat que ostentaven quan t'ho deien amb vint-i-pocs, segueixen sabent que "ja et va tocant", i quan et veuen et recorden "que ja tens una edat!". Sense cap pudor li diuen a la teva dona, sabent que ho sentiràs, que "se li està passant l'arròs"; i mentre riuen amb el del costat per l'ocurrència - tant original - que han tingut, ella et mira amb cara de tristor i et fa sentir trist, perquè saps que ella ha estat sempre la que menys ganes té de que se li passi l'arròs, i ets tu qui el cova i el cova sense miraments.
Però ara, quan afrontes la paternitat com un malalt terminal quan mira als ulls a la parca, ja no et sents pressionat perquè en el fons saps que el partit el vas guanyar aguantant fins aquesta edat. Has fet tot el que havies de fer, i quan la teva sogra et diu "jo a la teva edat els tenia tots tres, i ara mira, ja són grans i puc fer el que vull, a tu t'agafaran amb massa edat per gaudir-ho" tu li pots respondre, per fi, "jo he fet amb trenta anys el que tu has de fer amb quasi seixanta, no t'ho canvio". I mentre la teva dona t'escridassa perquè aquesta no és manera de parlar a la seva mare, abaixes el cap però estàs satisfet perquè aquest triomf ningú no te'l traurà.
Quan en tenies vint-i-cinc havies d'explicar per què no feies avis als teus pares, i ara que en tens gairebé trenta-cinc saps que els hauràs d'explicar què t'ha agafat per fer-ho a aquesta edat, que ells ja no estan per cuidar criatures i que ja t'ho faràs. És la teva vida: anar donant sempre explicacions; però t'agrada perquè, si no, hauries fet fa molt de temps el que tothom esperava de tu, renunciar al que més volies per donar als altres el que més volien ells. Per això et van pressionar durant tants anys, i per això mateix no els vas fer cap cas.
Ara, quan el futur pare ha arribat a una edat en que els amics tenen més feina explicant-se els problemes que donen els seus fills ("tot i que compensa") que tocant-te els pebrots amb els fills que tu no tens, ara que la família comença a oblidar-se que et van fer fèrtil per seguir existint, ara que el director de la Caixa no inicia totes les converses preguntant-te "i els fills, què, encara no us heu animat?"; en definitiva, ara que els que et pressionaven estan desprevinguts, veus proper el moment d'una revenja que només tu sabràs que ho ha estat.
Fins i tot tens ganes de ser pare per poder donar la notícia. Ells es pensaran que tenien raó, però tu els deixaràs fer, perquè només tu sabràs que has donat la notícia quan a tu t'ha donat la gana, i no quan ho haurien volgut ells. Podràs pensar, satisfet, que has fet les coses perquè has volgut, no pel que dirà o pensarà la resta.
La pressió no els haurà servit de res, aquest serà el teu triomf. L'hauràs de gaudir sol perquè ningú més se n'adonarà; però això a tu tant et fa, seràs feliç perquè, per una vegada, no hauràs de donar explicacions.
4 comentaris:
Crec que les persones hem de patir la perpètua insatisfacció dels que ens envolten... En el meu cas, vaig tenir els fills als 24, i llavors (i durant uns quants anys) la crítica era unànime.
Els familiars ens criticaven perquè ens haviem posat massa d'hora, i perquè en aquell moment no tocava tenir els fills tan a la carrera, mentre em tractaven com a una tonta per renúnciar tan jove a la possibilitat de "disfrutar de la vida". Com si tenir un fill fos fer-me monja de clausura.
Els amics ens recriminaven que ara ja no podríem fer no sé quantes coses junts. Semblava com si, en quedar-me embarassada, hagués volgut fugir de la meva generació i posar-me a jugar a "ser gran". Tot plegat, crec que ningú em va dir "molt bé, bona decisió, just a temps", si et serveix de consol...
Finalment, felicitar-te pel teu blog, fa de molt bon llegir, gràcies!
Merci per les felicitacions!
A mi ja m'està bé haver de donar explicacions, perquèno canvio 10 anys de la meva vida per tots els comentaris del món. A veure, que sempre seria millor no haver hagut de donar-les, sí. Cadascú és lliure de decidir quan li ha arribat el moment.
També és cert que per a molts pares, tenir un fill és com entrar a un convent. Però perquè volen.
Dons, seré tonta, però precisament per això, per haver dit tant a tort i a dret que a mí, tot i ser una dona, NO M'AGRADEN els nens... ara se'm faria complicat veure als meus amics amb una panxa ...
Encara no he arribat al moment de posar-me un coixi dins de la roba per veure com quedaria, .. però... em fa l'efecte que en poc temps podria estar fent-ho (el que no sé es si ara m'esgarrifa el pensar-ho o m'esgarrifa pq em TOCA pensar-ho)
Amb el que vindrà després del coixí ja hi ha prou motiu com per esgarrifar-se uns quants anyets.
Publica un comentari a l'entrada