Viatjar amb una embarassada

Diuen que la major part de les separacions, divorcis i "descansos" es produeixen després de les vacances, quan després de mesos d'haver-se vist només a través del reflex d'una pantalla (en apagar la tele), les parelles comparteixen uns dies, i quan s'adonen de com és l'altre s'atipen de suportar-se. Passar les vacances de viatge amb una embarassada és també una prova d'amor, perquè de cop i volta el futur pare comparteix (més ben dit, pateix) la majoria de les molèsties que provoca l'embaràs.

Abans - de la fecundació, vull dir - el viatge ideal consistia en una marató de quilòmetres, carretera i manta, ciutats i més ciutats, menjar quan es podia, beure molt i dormir poquet. Sé que molts gaudiu quan les vacances consisteixen en torrar-vos a la tumbona de la piscina d'un resort, indiferents al quart món que us rodeja; però el que us escriu no ho ha tastat mai, això. De moment prefereix col·leccionar destins i emmagatzemar milers de fotos per torturar els amics en tornar a casa. Una manera de fer vacances que ara és, tot just, un bell record.

Els futurs pare i mare varen voler gaudir d'unes últimes vacances "a la nostra manera" abans de tenir la criatura, van agafar un parell de maletes, les van entaforar al cotxe, i van començar a conduir milles enllà, sense destí ni aturador... fins el primer lavabo de l'autopista. Perquè sí, pacients lectors, embaràs vol dir voler pixar cada vegada que s'intueix una tassa a menys d'un quilòmetre de distància. Al fetus li deu molestar l'olor d'orina (normal, sabent on té el caparró) i exigeix que s'expulsi a la mínima ocasió. Què hi farem, el futur pare aprèn a esperar amb paciència, i descobreix que no està sol. La gent que s'aplega al davant del lavabo d'una àrea de servei és un microcosmos digne d'un relat a part.

Entre lavabo i lavabo, però, no tot són flors i violes. Més ben dit, no només flors i violes: també hi ha menjar, molt de menjar. Diuen (amb raó o sense) que una mare ha de menjar per dos i ella realment s'ho creu. No s'hi val argumentar que no són dos, que allò que du a dins no val per un sinó per 0,4 com a molt; ella cada tanta estona ha de menjar alguna cosa o començarà el recital de Guturalia (imagineu-vos el repertori). I és clar, el futur pare acaba assegut amb ella a taula, veient-la com es fot un donut de xocolata a cor què vols, i ja em direu què ha de fer... Com a bon marit, decideix acompanyar-la perquè no se senti sola menjant. "No havíem quedat que tots dos estem embarassats? Doncs no sé quin problema hi veus, en que jo també tingui panxa...".

És clar que els que en saben diuen que ella, més que "menjar per dos", ha de "menjar pensant en dos", i seguir una dieta equilibrada (sense oblidar el temut i mortífer Toxoplasma del que ja us he dit alguna coseta); però al futur pare això no l'afecta, doncs no té cap criatura a dintre (almenys en cos, l'ànima no l'ha perduda mai). I per això, posats a menjar per menjar (per acompanyar la mare, és clar), menja el que li ve de gust: a Alemanya, bratswursts; a Itàlia, pizzes; a França, pastisseria, etcètera; i tot ben regat amb una cerveseta de mig litre. El resultat és previsible: ara entén la panxa que li surt als homes quan som pares, i així resol un dels grans misteris de la seva adolescència.

I així és com el futur pare, que creia estar casat amb la rèplica femenina de Johnny Rambo, a la que veia capaç de resistir hores i gairebé dies sense menjar, anar al lavabo o descansar, s'adona de cop i volta que l'ídol de joventut ha envellit pitjor que Sylvester Stallone i ara és humana. No pot pujar totes les escales de cop, s'atura a descansar, sempre té calor, molta calor... Però no deien que un embaràs donava vida? El futur pare espera que arribi aviat, aquesta vida de més, perquè de moment sembla que li hagin canviat la dona per Frank Rijkaard.

Viatjar amb una embarassada, però, també té coses positives. La més entranyable és que el futur pare resol un altre dels misteris de quan era jove, i descobreix per què les àvies es posaven una agulla d'estendre al cinturó de seguretat, a la part de dalt de tot: no era per decorar el cotxe, ni perquè no es fiessin que l'anclatge aguantaria una estrebada, sinó perquè no se'ls clavés a la panxa! Potser elles ho feien per comoditat, però a la futura mare se li fa imprescindible si no vol veure com, en alguna frenada a 120, el cinturó l'apreta de baix i un projecte de nen li surt disparat per la gola.

Finalment, també té coses curioses. La que més és que, ara que comença a tenir panxeta (ja són 4 meso.... perdó, 18 setmanes!!) gent de tota mena, colors i escala social s'acosta i li toca. Sí, així, sense manies: van cap a ella, li pregunten si està embarassada, i com ella no és el futur pare (que diria "no, és que em menjo als que pregunten pel meu ventre") i respon que sí tota emocionada, el curiós o curiosa agafa i, patapam, maneta a la panxeta! I ella contenta, és clar, perquè l'única cosa que troba més bonica que estar embarassada és que tothom ho sàpiga.

I el futur pare gira el cap, veu una hostessa exuberant repartint globus de publicitat de telefonia mòbil, i es queda amb les ganes d'apropar-se, dir "que puc?" i magrejar-li una mica la panxulina. "Et juro que tenia panxeta!", cridaria en defensa pròpia.