Viatjar amb una embarassada

Diuen que la major part de les separacions, divorcis i "descansos" es produeixen després de les vacances, quan després de mesos d'haver-se vist només a través del reflex d'una pantalla (en apagar la tele), les parelles comparteixen uns dies, i quan s'adonen de com és l'altre s'atipen de suportar-se. Passar les vacances de viatge amb una embarassada és també una prova d'amor, perquè de cop i volta el futur pare comparteix (més ben dit, pateix) la majoria de les molèsties que provoca l'embaràs.

Abans - de la fecundació, vull dir - el viatge ideal consistia en una marató de quilòmetres, carretera i manta, ciutats i més ciutats, menjar quan es podia, beure molt i dormir poquet. Sé que molts gaudiu quan les vacances consisteixen en torrar-vos a la tumbona de la piscina d'un resort, indiferents al quart món que us rodeja; però el que us escriu no ho ha tastat mai, això. De moment prefereix col·leccionar destins i emmagatzemar milers de fotos per torturar els amics en tornar a casa. Una manera de fer vacances que ara és, tot just, un bell record.

Els futurs pare i mare varen voler gaudir d'unes últimes vacances "a la nostra manera" abans de tenir la criatura, van agafar un parell de maletes, les van entaforar al cotxe, i van començar a conduir milles enllà, sense destí ni aturador... fins el primer lavabo de l'autopista. Perquè sí, pacients lectors, embaràs vol dir voler pixar cada vegada que s'intueix una tassa a menys d'un quilòmetre de distància. Al fetus li deu molestar l'olor d'orina (normal, sabent on té el caparró) i exigeix que s'expulsi a la mínima ocasió. Què hi farem, el futur pare aprèn a esperar amb paciència, i descobreix que no està sol. La gent que s'aplega al davant del lavabo d'una àrea de servei és un microcosmos digne d'un relat a part.

Entre lavabo i lavabo, però, no tot són flors i violes. Més ben dit, no només flors i violes: també hi ha menjar, molt de menjar. Diuen (amb raó o sense) que una mare ha de menjar per dos i ella realment s'ho creu. No s'hi val argumentar que no són dos, que allò que du a dins no val per un sinó per 0,4 com a molt; ella cada tanta estona ha de menjar alguna cosa o començarà el recital de Guturalia (imagineu-vos el repertori). I és clar, el futur pare acaba assegut amb ella a taula, veient-la com es fot un donut de xocolata a cor què vols, i ja em direu què ha de fer... Com a bon marit, decideix acompanyar-la perquè no se senti sola menjant. "No havíem quedat que tots dos estem embarassats? Doncs no sé quin problema hi veus, en que jo també tingui panxa...".

És clar que els que en saben diuen que ella, més que "menjar per dos", ha de "menjar pensant en dos", i seguir una dieta equilibrada (sense oblidar el temut i mortífer Toxoplasma del que ja us he dit alguna coseta); però al futur pare això no l'afecta, doncs no té cap criatura a dintre (almenys en cos, l'ànima no l'ha perduda mai). I per això, posats a menjar per menjar (per acompanyar la mare, és clar), menja el que li ve de gust: a Alemanya, bratswursts; a Itàlia, pizzes; a França, pastisseria, etcètera; i tot ben regat amb una cerveseta de mig litre. El resultat és previsible: ara entén la panxa que li surt als homes quan som pares, i així resol un dels grans misteris de la seva adolescència.

I així és com el futur pare, que creia estar casat amb la rèplica femenina de Johnny Rambo, a la que veia capaç de resistir hores i gairebé dies sense menjar, anar al lavabo o descansar, s'adona de cop i volta que l'ídol de joventut ha envellit pitjor que Sylvester Stallone i ara és humana. No pot pujar totes les escales de cop, s'atura a descansar, sempre té calor, molta calor... Però no deien que un embaràs donava vida? El futur pare espera que arribi aviat, aquesta vida de més, perquè de moment sembla que li hagin canviat la dona per Frank Rijkaard.

Viatjar amb una embarassada, però, també té coses positives. La més entranyable és que el futur pare resol un altre dels misteris de quan era jove, i descobreix per què les àvies es posaven una agulla d'estendre al cinturó de seguretat, a la part de dalt de tot: no era per decorar el cotxe, ni perquè no es fiessin que l'anclatge aguantaria una estrebada, sinó perquè no se'ls clavés a la panxa! Potser elles ho feien per comoditat, però a la futura mare se li fa imprescindible si no vol veure com, en alguna frenada a 120, el cinturó l'apreta de baix i un projecte de nen li surt disparat per la gola.

Finalment, també té coses curioses. La que més és que, ara que comença a tenir panxeta (ja són 4 meso.... perdó, 18 setmanes!!) gent de tota mena, colors i escala social s'acosta i li toca. Sí, així, sense manies: van cap a ella, li pregunten si està embarassada, i com ella no és el futur pare (que diria "no, és que em menjo als que pregunten pel meu ventre") i respon que sí tota emocionada, el curiós o curiosa agafa i, patapam, maneta a la panxeta! I ella contenta, és clar, perquè l'única cosa que troba més bonica que estar embarassada és que tothom ho sàpiga.

I el futur pare gira el cap, veu una hostessa exuberant repartint globus de publicitat de telefonia mòbil, i es queda amb les ganes d'apropar-se, dir "que puc?" i magrejar-li una mica la panxulina. "Et juro que tenia panxeta!", cridaria en defensa pròpia.

"Us hem de donar una notícia...!"

Dius aquesta frase i tothom comença a felicitar-te, les dones s'emocionen i els homes et piquen l'esquena i et deixen anar alguna parida. Les més habituals són "ja era hora, nano!" i "doncs ara ja saps el que et toca". Les més punyents, "al final has caigut, eh?" o "segur que és cosa teva?". I les més realistes, "aprofita i dorm, ara que pots" i "vés-te acomiadant de tot". No cal dir de què parles perquè només amb la introducció i la cara de la futura mare, tothom ho ha donat per fet.

Efectivament, ha arribat el moment de "donar la notícia". Cal tenir coneixements matemàtics avançats per establir l'ordre, en que es farà, sense deixar-se a ningú però assegurant-se que ningú "important" s'assabenti a través d'algú altre "important però no tant". I sobretot, evitar filtracions. La frase a evitar, en aquests casos, és "no ho diguis a ningú", perquè saps que l'interlocutor la farà servir per explicar-s'ho a mig barri.

L'única tàctica que funciona és la rapidesa, però és clar, "a segons qui no se li pot dir per telèfon". És a dir, toca fer un tour per cases de familiars, amics i coneguts, combinar dinars i sopars, i aprofitar aniversaris i sants per "donar la notícia". Tampoc es pot oblidar el correu electrònic, és clar, perquè no hi ha temps d'anar a casa de tothom, i finalment recorres al xat i t'adones que t'has estalviat una bona estona... per poder anar a alguna altra casa, a menjar, xerrar i "donar la notícia".

Això sí, un sopar amb els amics, quan tens familiars que encara no ho saben perquè no has quedat amb ells fins a l'endemà, esdevé una tortura. Quan et diuen "oi que t'has engreixat?", et quedes amb les ganes de respondre "no tant com la panxa de la meva dona", però et calles perquè encara no toca. De fet, t'has engreixat perquè fa una setmana que no sopes a casa, sinó que t'afartes de truita de patates i d'embotits a les cases on reparteixes la Bona Nova, però no ho pots dir. Has de mentir sense escrúpols, i saps que el pitjor serà quan al cap d'unes setmanes sigui a ells a qui toqui dir-los "la notícia", i et responguin "però al sopar ja ho sabies, cabró?". Què hi farem, ells no entenen de diplomàcia.

Dones la notícia i el món s'atura durant uns minuts. Estàs comunicant que la teva vida canvia, que tot el que has conegut s'acaba i comença una altra cosa. Li estàs fent saber als teus companys de taula que d'ara en endavant, ets com aquells que has estat criticant durant anys i anys. Obres el teu cor i reconeixes que estàs content, que estàs il·lusionat. A qui li tens més confiança, li confesses que estàs cagat de por. La sogra es queda badada i mira inquisitivament la seva filla, perquè estava segura que tu no volies tenir nens (cosa que tu t'havies encarregat de deixar-li ben clar). Els teus pares pensen "vaja, un altre cop a fer d'avis", ara que els teus nebots ja tenen una edat. Hi ha tota una col·lecció de reaccions a un moment en que estàs concentrant sentiments, temors i esperances que has trigat trenta anys en modelar.... però una cosa és comuna, i és que el moment dura cinc minuts, com a molt. Potser deu.

No us enganyeu, futurs pares, només sou un altre número de la llista. Sou el primer, el segon, o el penúltim pare del grup que hi ha reunit, res més. Si a la taula hi ha pares amb fills, no haureu acabat d'explicar-li al que teniu més a prop que queda un mes per la segona eco, que aquest ja tindrà una orella en la nena que demana anar al lavabo, i us anirà fent que sí amb el cap mentre s'aixeca de la cadira. I quan us gireu per seguir explicant-ho, ja ningú us farà ni cas, doncs estan explicant-se com és de difícil trobar plaça a les guarderies o l'apassionant món de la caça del cangur (de la cangur, més ben dit).

I si no hi ha pares, pitjor encara, perquè les vostres explicacions seran la cosa menys important del món. Un cop s'hagin acarnissat amb el vostre estat, el tema de conversa serà la dimissió de Joan Laporta, la portada de l'Interviu de la setmana, o algú recordant com vau llençar un company de classe al contenidor fa 20 anys. Perquè ells no tenen ni idea del que és una eco, i tant els fa que els expliquis que d'aquí a un mes fareu la segona, i aleshores sabràs el sexe (bé, sí, algú gira el cap quan sent la paraula 'sexe').

Però aleshores el futur pare mira a l'altre extrem de la taula i veu una parella que es mira amb cara de circumstàncies. Han celebrat la notícia amb una efusivitat justeta, i quan veuen que són observats, fan com si no passés res. Però sí que passa... potser els has aixafat la notícia? O potser ho intenten però no se'n surten? Si és el primer cas, rius per dintre, burlant-te de les collonades amb què es preocupa la gent. Però per si és el segon cas, no ho fas, doncs des de fa uns mesos ja saps com de malament es passa en aquests casos.

És el món del futur pare, agredolç com poques coses, una de freda i una de calenta, contrastos i més contrastos. I el futur pare s'adona que, a poc a poc, ja comença a pensar com un pare de debò, tot i que no vol ser com els altres.

La meva primera eco

Al primer trimestre... perdó, volia dir a partir de la setmana que fa dotze (recordeu! un bon futur pare compta per setmanes!) hi ha dues coses a explicar: com es va donant la notícia a tothom i la primera ecografia (la "eco", en l'argot de la secta). Començaré per això últim, perquè les notícies encara no estan donades del tot.

La primera eco és la primera experiència real del futur pare amb l'embaràs. Per primer cop des que es va acomiadar de l'afortunat espermatozou campió, estableix alguna mena contacte amb l'hereu, concretament visual. Per primer cop veu la cara del seu fill (o filla, el futur pare no s'hi fixa en aquests detalls), i la primera impressió és la d'estar veient una pel·lícula de terror.

No cal dramatitzar, primer de tot situem-nos: la feliç futura mare amb la falda arremangada, estirada en una camilla que recorda les escenes més truculentes de Re-Animator, amb el ventre untat d'una pasta llefiscosa, i una gran pantalla plana al davant, primer tota negra i després plena d'ombres. Cada vegada que l'aparell que li restreguen per sobre es mou, les ombres es desplacen i s'orienten com si una càmera s'hagués introduït a les tenebres de Mórdor. Finalment, la tenebra agafa forma i, quan el futur pare deixa de preguntar-se què volen dir els numerets del voltant i es fixa en la imatge, al mig hi té quelcom semblant a un ésser viu.

L'experiència del futur pare ja sabeu que és escassa, perquè mai li havien preocupat aquests temes. De tant en tant algú "li donava la notícia" ensenyant-li "una eco", i ell mai hi va saber veure res. Li deien "sí, mira, això són els ulls", "aquí tens el caparró", "ja se li veuen les mans", però ell només sabia veure-hi ombres. Ara, amb allò en moviment, sí que hi veu quelcom, i s'espanta. Sembla tant fràgil... De cop i volta fa una mena de sanglot, i un diria que ha de caure. S'esgarrifa amb cada pressió de l'aparell maligne que ensenya aquelles imatges, com si aquella cosa que té al davant, a la pantalla, anés a rebentar en qualsevol moment.

El pitjor és quan la càmera s'orienta de front i veu, sense avisar, el fetus mirant-lo amb una cara cadavèrica (és normal, només se li veuen els ossos) i una maneta perfectament formada el saluda. Només falta sentir una veu que digui, com en els clàssics de Stephen King, "papa, ets tu?" per caure de cul del tamboret que ocupa.

El futur pare per primer cop exerceix de pare, perquè per primer cop el seu futur fill té forma. Fins ara tot eren paraules (de la gent), sensacions (d'ella), temors (d'ell). Ara el futur té forma, una forma esgarrifosa i ombrívola, però forma, al capdavall. Diuen que creixerà, que ara fa uns 7 centímetres, no-sé-quant de "pliego nucal" (catalans, oblideu-vos, la normalització no ha arribat del tot al món de la paternitat) i que la probabilitat que surti Down és de una entre 8800. Bonica xifra, sembla que almenys els futurs pare i mare s'estalviaran pagar una "amniocentesi" (una altra paraula de l'argot de la secta que, aquesta afortunadament, no caldrà explicar gaire).

La primera eco també és la primera ocasió per prendre contacte amb l'hospital on naixerà la criatura. Situa la cafeteria, es pregunta què farà amb el cotxe aquella nit (perquè les dones sempre trenquen aigües de nit), es planteja com se li faran de coneguts els passadissos, comença a preguntar-se quina habitació els tocarà, i quin torn d'infermeres, és clar...

Afortunadament el tindran a la Maternitat, ben a prop del Camp Nou. Si el part és un cap de setmana, pot arribar-s'hi en cinc minuts, ni que sigui a fer-lo soci... Ho entendrà, la futura mare? El futur pare es planteja que potser va tocant explicar-li que existeix aquest diari. Pot començar dient que "té una notícia"...

Toxoplasma

"Toxoplasma" és una d'aquelles paraules que cap ésser humà ha sentit en la seva vida, fins que es converteix en futur pare, i aleshores s'adona que tothom sabia el que era. Menys ell, és clar.

Quan al futur pare li parlen de les privacions de les embarassades no pot evitar un somriure burleta. "Collonades", pensa amb superioritat. Pot entendre que la futura mare no begui vi, no fumi o no consumeixi drogues dures; perquè sense gaires coneixements en medicina un entén que "allò és dolent" (bé, tampoc ens passéssim amb l'alcohol, però s'admet).

El que supera la seva capacitat de tolerància és que a una dona, pel fet d'allotjar un fetus, se li prohibeixi menjar embotits, tastar amanides que no ha netejat ella mateixa, o tocar gats. "Aquesta societat està malalta" és una reflexió inevitable; però aleshores apareix l'embarassada de la feina, aquella a la que li pregunta tot el que li fa vergonya preguntar a la dona, i li explica que la paraula "toxoplasma" ho justifica tot. Fins i tot deixar els seitons.

Pel que sembla, el toxoplasma és una cosa molt dolenta - digues-li paràsit, que sóna molt lleig - que alguns hem passat i altres no. Els que ho hem passat ni ens n'hem adonat, però els que no, podrien matar el fetus que duen a dins o extreure una mena de Frank Ribéry si agafessin la malaltia mentre estan embarassades (o embarassats, que diria la ministressa Bibiana Aído o Aída).

Viu a tot arreu fins que el cremen o el congelen, i el transporten els gats. Per això no es pot menjar res cru ni tocar gats. Ni somiïs menjar-te un gat cru, si en tenies afició. Tampoc es pot tocar res que hagi tocat abans un gat, ni consumir coses que no estiguis segura d'haver desinfectat.

El més curiós del cas és que el toxoplasma és la prova vivent de que la nostra generació és la més ben preparada de la història de la humanitat, perquè si li expliques totes aquestes coses a algú de l'edat dels teus pares, et mira com si t'haguessis afiliat a Iniciativa. Les nostres mares s'afartaven de pernil, les nostres àvies s'atipaven de garrofes crues (perquè l'enciam no podien ni tocar-lo, de car com era), i les nostres besàvies arribaven al punt de tenir gat, i a alguna foto surten donant-li un petó als llavis, mentre estaven embarassades de la iaia. I mires al teu voltant i no hi veus Quasimodos, sinó persones tant sanes i ben plantades com tu.

El futur pare només pot arribar a dues possibles conclusions: o bé la raça humana ha arribat fins els nostres dies per una carambola irrepetible, superant des de la inòpia la terrible amenaça fantasma del toxoplasma, o bé estem tots carregats d'hòsties. I com que ruc del tot no ho és, es queda amb la segona.

Que sí, que ara la moda es diu toxoplasma, i que si totes no ho fan, tu no seràs l'única. Però per l'amor de Déu, realment et creus, futura mare, que arribaràs al risc zero? No tocaràs res que no hagi pogut tocar un gat? Realment ho penses? I l'aire que respires i respiren? La contaminació d'una ciutat, tampoc és perillosa per al fetus? I realment val la pena passar-se nou mesos sense tocar el pernil ibèric, només per si agafes una malaltia que no has tingut en trenta anys? I qui et diu que aquella forquilla amb la que agafes un munt d'espaguetis no ha restat fa uns moments a sobre el marbre de la cuina, per on havia passat també un tros de carn crua a punt de ser tallada, i que aquella carn tingués el temut toxoplasma?

Però afortunadament això són coses que només pateix l'embarassada, i com el futur pare no ho està, d'embarassat, es pot seguir afartant d'embotit, de seitons i de bistec tàrtar. Ja s'ho faran. Llàstima que no gaudeix del carpaccio de bacallà tant com abans, perquè mentre mastega veu com el mira la futura mare amb cara de pena, ulls plorosos, i una boca que saliva mentre tracta d'empassar-se una mandonguilla ben feta. Massa feta i tot, per si de cas.

Nàusees

Viure amb una embarassada té un gust agredolç. Ser una embarassada té un gust metàl·lic. O això diu ella, com a mínim.

Gairebé tres mesos després de l'embaràs, parlar de la futura mare és com referir-se a un d'aquells hospicis de la postguerra: vòmits, nàusees, mal de pits, un gust insuportable a la boca... Al mínim esforç (anar de casa al metro, per exemple) es cansa, i tot i tenir gana li fa fàstic el menjar. Abans es cruspia mitja taula de xocolata al sofà, i ara tanca ràpid la nevera per no veure'l. Té una cosa que anomena 'antojos', sí, però curiosament es refereix a xuminades que mai hauria tastat abans (des de quan dimonis li agrada la truita de carxofa??), i això la fa sentir més malalta, perquè s'adona que no li falla la gana. El que li falla és la salut.

El futur pare veu aquestes reaccions biològiques com qui mira un capítol de House abans d'anar a dormir, perquè la veu normal, gairebé no té panxeta, però ella assegura que no està normal. Això sí, li canvia el caràcter de mala manera, ara està molt més susceptible, s'emociona, es deprimeix i s'alegra a un ritme de Dragon Kahn. Ve a ser com una regla que ja dura deu setmanes, al futur pare no li cal tenir més paciència, només ha de tenir la mateixa però durant més temps.

Finalment, ella un dia rebenta (emocionalment) i assegura que "no li veu la gràcia a això de quedar-se embarassada". El futur pare se la mira astorat, com si acabés de descobrir que al cos que té al davant li han canviat l'ànima, i li pregunta "i què esperaves, amor meu?". I ella respon "no sé per què tothom diu que és tant bonic quedar-se embarassada, això és una merda, no sóc jo".

I el futur pare tomba la vista un altre cop cap al llibre que s'està llegint, mentre pensa que sempre, en qualsevol tema, només et donen la raó quan és massa tard.

"Estem embarassats"

Aquests dies la premsa en va plena: Carme Chacón ha parit, Carme Chacón ja és mare, ha nascut el fillet de la Carme Chacón. Durant mesos ens havien recordat que era la primera ministra prenyada de la història d'Espanya, i ara tindrem tant clar com la taula del cinc que és la primera dona en haver parit entre desfilada i desfilada. Després serà la primera en donar el pit durant un Consell de Ministres, la primera en canviar uns bolquers el dia de la Pasqua Militar, i la pionera en interrompre una cimera de l'OTAN perquè l'han trucada que el nen té diarrees.

Però... algú sap qui va ser el primer ministre que va ser pare durant el seu mandat? Si demà la muller d'Alfredo Pérez Rubalcaba (per posar un exemple qualsevol) trenqués aigües, seria notícia? Parlaríem del segon ministre de la història de la democràcia en haver parit durant el seu mandat? No, perquè els homes no ens quedem embarassats.

Aleshores, a què ve aquest costum d'anar dient que "estem embarassats"? Diguem les coses pel seu nom: qui està embarassada és la dona, a ella li creixerà la panxa (més que al pare, per una vegada), a ella li faran mal els pits i se li inflaran els mugrons, i només ella tindrà excuses per afartar-se de croissants de xocolata i maduixots. A veure què en pensaríeu d'un home que s'inflés de llaminadures i es justifiqués dient que "té un antojo"...

És la dona, l'embarassada; l'home, simplement, serà pare. Amb tot el carinyo del món, dedicació, amor i posant els diners que calgui. Però no està embarassat.

Positiu

Si ja heu llegit el títol, què més voleu saber? Feliciteu-me! Un dia la dona et diu que no li ha vingut la regla, tu confiat penses "ja vindrà" tot i que la teva boca emet un "a veure si aquest cop hi ha més sort", i a mig matí ella et truca per dir-te que ha estat positiu. "Per a qui?" preguntes tu, sense saber a què es refereix. "El test, ruc", et recorda ella. S'ha fet la prova d'embaràs i, vés per on, ja ho té. No eres estèril.

Intentes no pensar-hi durant el que queda de dia, però en arribar a casa et trobes una futura mare radiant, eufòrica, plena de ganes de parlar del tema i de prendre decisions que fa unes hores et semblaven marcianes. Tu la mires i no hi veus panxa, no hi ha nens a la vista, la vida segueix aparentment igual però en el fons, allà dintre, tot està canviant. I ho saps.

Cap dels dos heu estat abans pares, que tu sàpigues, i per això la primera decisió és inevitable: cal comprar un llibre. Tu l'agafaries de la biblioteca i el tornaries un cop llegit l'imprescindible, però ella et retreu que seria com llogar un vestit de boda (i tu penses, "i què?", però no ho dius). Cal anar a comprar-lo, per tenir-lo i consultar-lo contínuament!!

Finalment aconsegueixes que la teva opinió sigui tinguda en compte, i no aneu a la Fnac - massa impersonal - sinó a la Llibreria Catalònia, de la Ronda Sant Pere. No pots comprar el manual d'instruccions del teu fill, que encara pot ser filla, a una gran superfície francesa, els teus principis encara tenen alguna cosa a dir!

Entreu, doncs, a la Catalònia, i busqueu la secció al gran panell de l'entrada. Enlloc diu "Embaràs", llàstima, descartes que l'hagin classificat com a "Aficions" o "Psicologia" i decidiu començar a buscar la secció de "Salut". Un cop trobada, no pots evitar adonar-te que a una banda hi ha "Esport", i a l'altra "Gastronomia", i penses que la salut allà enmig no recomana abusar de cap dels dos, però tampoc oblidar-se'n. Dintre dels prestatges d'aquesta secció, és fàcil reconèixer els llibres destinats a futurs pares: les lletres, les imatges, la composició del llom i la portada són pròpies de llibres infantils, potser perquè et vagis fent a la idea del que compraràs durant uns quants anys.

Hi ha molts, molts llibres sobre l'embaràs, curiosament barrejats amb manuals per aprofitar millor la relació sexual. Una altra curiosa barreja, els llibreters realment són gent assenyada i semprebusquen l'equilibri al repartir els volums. "Gaudeix, però amb precaució o això és el que trobaràs", sembla que et vulguin dir una vegada i una altra. Mentre llegeixes els títols t'adones que algun conegut podria entrar i veure't allà, i instintivament agafes el primer kamasutra que tens a prop. Vaja, malgrat la foto és una apologia de la lactància materna. "Bé, si entra algú li direm que és per a un amic, oi?" Ella fa que sí amb el cap i un somriure, diries que tot assajant el paper de mare.

Més relaxat comences a llegir lloms i intueixes els problemes que vindran, amb títols com "El meu nen no menja". Altres estan escrits en el mateix to que s'utilitza al vendre un cotxe (un "Cuídame mucho" remet inevitablement a l'entranyable "Me venden en buen estado"), però la majoria de títols són àtons, funcionarials, de manual de rentadora.

Opteu finalment per l'únic llibre més o menys genèric escrit en català, "Guia de l'embaràs setmana a setmana", que penseu que no pot ser dolent si algú s'ha pres la molèstia de traduir-lo a una llengua amb poc mercat, i aneu a passar per caixa. Quan treus 27 euros de la cartera, penses que hauríeu d'haver provat abans la biblioteca.

En fi, primera despesa. Ah, no, que diuen que és una inversió... i compensa.