"Dormiu, ara que podeu"

A mida que s'acosta el moment del part (previst per cap d'any) s'incrementa la por escènica a les nits que t'esperen. Heu pujat mai al Dragon Kahn? La muntanya en sí no fa por, perquè estàs totalment lligat i allò va tant ràpid que no t'adones de res. El que fa més por és la cua, quan t'hi vas acostant, avançant metre a metre, i sents des de dalt els crits d'aquells que t'han precedit. Això fa por.

Una sensació similar experimenta el futur pare quan, una vegada i una altra, de totes les maneres imaginables, tothom insisteix en el mateix: no dormirà. L'angoixa saber que les llargues migdiades no tornaran en molt de temps, que vés a saber quan tornarà a despertar-se un diumenge a les 11 del matí , amb la llum del sol escalfant-li la cara i un fil de saliva regalimant galta avall. Després no serà tant, o sí, però la por ja està creada i ha fet el seu efecte: el futur pare vol dormir molt.

Però no pot, perquè un cop complerts els 7 mesos (perdó, 30 setmanes) d'embaràs, toca tenir-ho tot a punt per quan arribi la criatura. Cal tenir l'habitació llesta, i això vol dir paletes, lampistes, fusters, pintors i llargs recorreguts buscant cortines "ni massa infantils ni massa serioses", perquè ai las, el futur pare no va voler reservar durant 8 anys un espai buit per a la criatura que hauria de venir, i el va convertir en un despatx. Quina poca previsió!

També es plantegen seriosos dubtes existencials, com el nombre de portes del cotxe (amb tres en tindrem prou?), el tancament de les finestres (i si el nen salta el triple de la seva alçada i arriba?) o, el més important de tot, si dormirà més o menys lluny del llit dels pares o si beurà del pit. Hi ha "estivillistes" i "carlosgonzalezistes", de sota les pedres apareixen dones que defensen la "Lliga de la Llet" (nom espectacular que un bon futur pare no oblidarà mai) amb la mateixa vehemència amb que Sarah Palin parla de l'Associació del Rifle, ... Les converses, en aquests casos, superen els excessos verbals d'una tertulia sobre futbol entre culés i merengues.

Són dies en que la futura mare llegeix un promig de tres llibres per setmana, retalla reportatges i compra revistes amb noms propis dels anys 50 (com definiríeu, si no, una cosa anomenada "Mi bebé y yo"?). Afortunadament, els pares semblem estar exclosos d'aquesta tasca (i si no els agrada, que canviïn el títol de la revista per "Mi bebé y nosotros"), i ens hem de limitar a escoltar les 'perles' que deixa anar la dona i posar cara d'atenció quan ens explica com ha anat el curs de prepart.

Perquè sí, la humanitat ha arribat fins aquí sense cursos de prepart, però ara és im-pres-cin-di-ble anar-hi! I no només això, les comadrones s'han unit contra el gènere masculí, i netegen el cervell de les seves alumnes fins que aconsegueixen que hi arrosseguin el mascle respectiu, no fos que al paritori la mare no s'hi vegi amb cor i hagi de ser el pare qui tregui el nen per l'esfínter. Però d'això ja en parlaré quan hi vagi, és clar.

També són dies en que la mare experimenta tota mena de consells de salut ("estimula't els mugrons!"), dietes ("sopa calent!"), potingues ("unta't cada matí el cos de crema hidratant!") i proves. D'aquestes últimes, la que més frepat deixa al futur pare és una amb nom d'irlandès, el test d'O'Sullivan, que serveix per detectar alguna cosa relacionada amb la diabetis. Pel que sembla, el tal O'Sullivan va inventar-se un mètode infalible per saber com reaccionaria una futura mare davant un excès de glucosa: inflar-la de glucosa. Diu la llegenda que O'Sullivan va morir quan, com a bon científic, experimentava amb el seu propi cos un test similar per calibrar la resistència del fetge dels futurs pares al whisky irlandès.

Més trist és robar

Els futurs pares han de fer un doble peregrinatge per les cases d'amics i familiars: un primer cop per donar-los la notícia, i un segon quan toca demanar els complements necessaris (o no) per criar un nadó: el cotxet i el bressol.

Com a éssers responsables que són, comencen la recerca de la mateixa manera que un decideix quin electrodomèstic comprar abans d'anar al majorista que el treurà més barat: es passen pel Corte Inglés a que els informin del que hi ha. Allà, el futur pare descobreix que la cosa és més complicada del que li havia semblat. El cotxet té una variant anomenada "cadira de passeig", a més del bressol cal tenir en compte el "moisès" i el "minibressol"; i si no vol delinquir, afegirà a la llista d'imprescindibles un artefacte amb nom de robot Transformer ("maxicosi"), una cadira homologada per al cotxe (el dels pares, no el del nen) i una banyera minúscula muntada en un moble més gran que el del menjador.

L'altra gran sorpresa és que un no compra coses per al nadó per a que li durin fins que es converteixi en persona i utilitzi els mateixos artefactes que la resta d'éssers humans. Les coses són diferents: calen unes andròmines fins als 3 mesos, unes altres fins als 3 anys, i un tercer grup fins els 13. Cada tram d'edat comporta una inversió aproximada d'uns 2000 euros de promig (d'acord, estem al Corte Inglés, posem-hi 1500 a una botiga normal).

I evidentment, cap criatura serà feliç sense un caminador, un parc infantil, un sac per a les joguines, una motxila per portar-lo a coll-i-bé, i mantes, coixins i tel·les de totes les formes concebibles, per a les més variades tgasques i, és clar, a preu de seda d'Angora (un exemple? la imprescindible bressadora -arrullo en castellà- que segons el diccionari és una "peça rectangular de tela amb què s’embolca el cos i les cames dels nadons", funció per a la qual diuen que no serveix cap altre tipus de tela!!)

A la vista del panorama apocalíptic que es presenta per a la cartera del futur pare, decideix arremangar-se i començar a trucar, quedar i trobar-se amb amics exfuturs pares per demanar-los el que li puguin deixar. I les respostes són totes positives, excepte dues: el "mite del cotxet destrossat" i "la roba que ha deixat de ser de temporada"; ambdues serveixen per dir educadament que no.

El "mite del cotxet destrossat" es basa en la teoria que els cotxets, que valen un colló i part de l'altre, només serveixen durant la vida infantil d'un nen. Bé, o de dos o tres, segons la criaturada que hagin generat els pares. Però un cop el fill cadell ha arribat a la maduresa psicomotriu i ja no el necessita, el cotxet passa a l'estat "destrossat" i ja no es pot deixar a ningú. I curiosament, a l'inrevès que el comú dels mortals, els exfuturs pares no el llencen al contenidor sinó que el desen a un armari, però és clar, no el poden deixar perquè "està destrossat".

La roba de temporada és tot un món. Ara resulta que un nadó s'adona quan una camisa és d'aquesta temporada, o quan un pantaló està passat de moda. Odiarà secretament els seus pares per fer-lo dur uns tirants "que ja no es porten", i segurament els tancarà a un asil d'aquí a quaranta anys perquè el seu subconscient no el deixarà dormir, pensant en una semarreta de Pluto massa anticuada amb la que va sortir a un parell de fotos. Ningú sap explicar com pot adonar-se de tot això un nadó que fa uns mesos no existia, però ja se sap, segons quins raonaments no es poden fer.

I arribem finalment al moment en que el futur pare es pregunta "i tot això, quan es torna?". És curiós perquè aquesta pregunta, tant obvia, no es fa. L'exfutur pare que deixa les coses, en el fons no les vol veure mai més. Formen part d'un passat que no vol oblidar però que ocupa espai al pis; i l'espai, a diferència del temps, sí que es paga amb diners. I per tant, la resposta més habitual és "no pateixis, que ja s'ho deixaràs tu a algú", versió edulcorada de la més sincera "jo ja m'ho he tret de sobre, ara és problema teu".

I així, els artefactes van passant d'amics a amics, de parents a parents, de pares a fills fins que rebenten. Uneixen les generacions, que des de fa segles tenen un tema de conversa comú gràcies a les anècdotes que desperta recordar el primer dia amb el caminador, aquella vegada que un senyor de raça negra va ajudar a la mare a plegar el carro, o el primer vòmit a sobre del body. I el futur pare té una sensació curiosa quan pensa que, potser, l'exfutur pare que ara li deixa un pitet hi va abocar les seves papilles quan era petit, abans que els seus pares el fessin circular pel món, i ell no ho sap.

Quan el nom fa la cosa

Més lleig que matar a un pare és posar-li nom a un fill. Sembla que juguis al Scrabble, però en realitat estàs decidint com serà la seva vida, una de les circumstàncies que més el marcarà, quin mot li posaran els altres nens al col·legi, com se'l coneixerà d'ara en endavant, ... I tot plegat, amb una lleugeresa que t'esgarrifaria si estiguessin parlant de tu.

El futur pare s'enfronta a llistes de noms, llibres, santorals, consells, bromes i idees al vol. Aquest no està bé perquè és molt vulgar, aquell no el té ningú i se'n riuran d'ell. "Com vols posar-li el nom d'un futbolista?", ha de sentir quan proposa alguna idea. En descarta de ben bonics perquè li recorden a la persona que més odiava a l'institut, i se'n planteja alguns de lletjos perquè, ai carai, sonen bé al costat del cognom.

El cognom, l'altre gran dilema. Al futur pare mai li ha agradat el seu cognom, que de fet ni el seu pare (el futur avi) ha fet servir mai. Demana sempre que el coneguin pel nom de pila, igual que son pare s'ha identificat tota la vida amb el segon cognom. Però quan proposa invertir l'ordre, i que l'hereu agafi primer el cognom de la mare (potent, contundent, fins i tot sorprenent), vatua, es desperten les passions familiars i els guardians de les essències no toleren un atemptat d'aquesta envergadura contra l'ordre natural de les coses... perdó dels cognoms.

I sense saber què hi anirà al darrera, les llistes de noms es succeeixen, se'n descarten alguns, se n'afegeixen d'altres. Algú diu "aquest és bonic, no?" i el futur pare recorda que el van treure de la llista, però no sabria dir per què. "Nil" és el de "Els Joves", "Conrad" un director de cinema porno (català, però porno). "Iu" és massa curt, i "Joan" massa conegut. "Gianluca" és massa exòtic (italià, exòtic?) i "Sergi" massa fàcil de traduir al castellà. "Gorka" només desperta indiferència i "Hristo", rebuig frontal.

"Dídac és bonic", apunta el futur pare enmig de l'allau de propostes; i la sogra pregunta: "Diquè? Això què vol dir, en castellà?" A qui li importa, com es tradueixi un nom al castellà? Bé, li importa a la gent que va viure una dictadura feixista. "És Diego, però ningú li ha de dir així". "Diego no m'agrada", respon ella. Resignació.

"Roger sona bé", diu la futura mare. "Per què no ho dius tu, a veure com sona?" I el futur pare prova d'imaginar-se situacions en que hagi de dir el nom del seu fill i, palplantat enmig del menjador, dirigeix un dit al ficus mentre exclama: "Roger, que rebràs!" "Roger, t'he avisat!" "Roger, no m'ho facis repetir..." "Roger, prou!". I la mare, amb cara de resignació, fa oscil·lar el cap mentre diu que no sona pas malament.

I el nen allà dintre de la panxa assisteix, sense saber-ho, a una mena de Sudoku on l'objectiu no és trobar omplir una graella sinó etiquetar un fetus. Cal tenir contenta la família, que soni bé, que no recordi a ningú, que no marqui massa i que sigui prou original. I si pot agradar-li al futur fill, tant millor, però no és imprescindible.

Quin nom li acabarà caient? De moment s'ha dit "espermatozou", "fetus", "marrano" i "nen". El nom que s'acabi decidint haurà de millorar aquesta sèrie, i no sembla una tasca fàcil. El futur pare obre una enquesta perquè els lectors del seu diari n'opinin. Hi ha dos finalistes tot i que la llista pot variar, és clar. Al capdavall, el futur pare pensa que el nom no és tant important; ell ja en té un de pensat i per a ell, la seva criatura es dirà sempre així.

Té pebrots

La futura mare diu que tant li fa, però que ella vol una nena. El futur pare diu que tant li fa, però en el fons segueix sense veure-ho clar. I amb aquests ànims han arribat les 20 setmanes, la meitat de l'embaràs, i amb elles la "eco del sexe" (com canvien les paraules, segons el context!).

Els mètodes per endevinar el sexe del fetus són tant pintorescos que farien riure si no fos perquè hi ha gent que realment se'ls creu. La futura iaia va agafar una cadena d'or, la va fer oscil·lar per sobre la panxa inflada, i al moment sabia que allò era una nena. "Com pots estar tant segura?" pregunta el futur pare, innocent. I ella, mig indignada pel dubte, respon sense embuts "això no ha fallat mai: si dóna voltes és nena, si va recte és nen. Una vegada va encertar fins i tot quan l'ecografia havia dit una altra cosa; i fins i tot una cosina meva que havia amagat un abort a tothom es va trobar que l'anell no es movia". Què has de respondre, davant de tanta seguretat?

Hi ha gent que fa el mateix amb un cabell i l'anell de casada de la futura mare (mètode que té poc futur en els temps moderns, amb dones de cabell curt i parelles de fet). Hi ha unes taules xineses que asseguren l'èxit en la predicció, però només per a aquells que no creguin en els "cuentos xinos". La forma del bombo és una font inesgotable d'interpretacions: que si és punxeguda, que si arrodonida, que si està més amunt o més avall... Per aquí la cosa pinta nena, també. Hi ha els que diuen que si la mare està més guapa serà nen, i el futur pare se la mira i la veu guapa com sempre, clar, que per això s'hi va casar.

La llevadora escolta els batecs del cor i assegura que "això va molt ràpid, és una nena". A una amiga li dones la notícia i abans de felicitar-te exclama "serà un nen!". Per què? "Serà un nen, ho sé". La futura mare alterna els comentaris "fas cara de nena" (és clar, de què vols que faci cara?) i "tens cara de nen" (bruixa...). Els mètodes infal·libles són tants que el futur pare arriba a la conclusió que, si tothom diu la veritat, està a punt de criar un ésser hermafrodita.

I finalment arriba el moment de la veritat, l'única prova realment segura, com bé saben els que se'n van a Tailàndia de turisme sexual: mirar-li l'entrecuix. El futur pare es troba assegut un dia més a la Maternitat, criden la dona, ell cap a dins, i s'asseu a la platea disposat a retrobar-se amb un fill que, com a Poltergeist, només pot veure a través d'una pantalla. Tornen les taques grises, les exclamacions, les presumptes extremitats que només la doctora i la mare saben veure (cal estar atent i somriure quan et miren!), els acudits fàcils que tots els futurs pares que han passat per aquella cambra segur que han dit abans... Al futur pare que escriu aquest diari només se li acut preguntar, per trencar el gel, "es veu de quin color sortirà?". La doctora i la futura mare se'l miren com si hagués insultat una víctima del terrorisme, tot demostrant que no els ha fet cap gràcia, i segueixen mesurant cavitats, volums i distàncies.

De cop i volta, a la doctora se li escapa una frase que el futur pare recordarà tota la seva vida: "mira-te'l, el marrano, s'està tocant!". La futura mare no pot reprimir una expressió de desilusió, quan pregunta: "el marrano?" i la doctora li respon "sí, és un nen segur, aquí tens els testicles". I mentre la futura mare es lamenta i ja pensa en la filla petita, tot consolant-se sabent que l'hereu es troba bé de tot, el futur pare resta embadalit mirant la captura de pantalla, la foto del membre viril de la seva criatura, i reflexiona: què ha de fer una criatura durant nou mesos (perdó, quaranta setmanes), a un lloc fosc, sense ningú amb qui parlar, esperant una cosa que no sap què és ni quan arribarà? Sens dubte, matar-se a palles.

Encara no ha nascut i ja li han dit "marrano"; i el futur pare no pot evitar un sentiment de complicitat. Aquest projecte de nen li cau una miqueta millor, avui.

Epíleg:
Tot sortint de l'hospital, missatges enviats als mòbils anunciant la notícia, converses explicant una vegada i una altra la mateixa història, peticions de noms, missatges rebuts al mòbil amb els millors desitjos de felicitat, pau i amor... Tot des del carinyo, fins i tot un missatge de la futura iaia que el futur pare rep amb un somriure d'orella a orella: "doncs no havia fallat mai".

Per sempre

Quan de petit et compraven una joguina, durava fins que es trencava.

De més gran la roba només et servia mentre et cabia.

Un dia sorties amb una noia, l'endemà t'hi barallaves, i no la tornaves a veure mai més.

Un cotxe funciona uns quants anys, molts o pocs, però sempre te l'acabes canviant.

Un ordinador, un televisor, un moble, el sofà o la nevera són objectes que faràs servir fins que els llencis.

Has tingut vàries feines. Hi entraves amb ganes de quedar-t'hi, però sempre has acabat trobant-ne una altra.

El pis de la teva vida, demà pot haver-se quedat petit. Quan això passa, pots canviar de casa.

Vius a una ciutat però la feina, la vida o la salut et poden obligar a traslladar-te.

Casar-se "fins que la mort ens separi" és una manera de dir les coses, avui dia existeix el divorci.

Però el futur pare s'adona que d'aquí a uns cinc mesos, per primera vegada en la seva vida, alguna cosa serà per sempre.

Menjo, és a dir, existeixo

Fins fa quatre dies, l''embaràs era cosa de dones. El futur pare no en té cap dubte, perquè si els homes de generacions anteriors s'hi haguessin preocupat una mica, probablement moltes coses serien ben diferents de com les coneixem.

Per exemple, la filosofia hauria avançat molt més ràpid. La incansable recerca de Plató, Aristòtil, Descartes o Kant per trobar una explicació al perquè de totes les coses hauria estat ben senzilla si haguessin conviscut amb una dona embarassada: a l'inici de tot, allò que mou l'home, allò de què es deriva la resta, és el menjar.

Que sí, que el menjar ho és tot! Feu una llegida a les entrades anteriors d'aquest diari i veureu quin és el tema més recorrent: que si la toxoplasmosi, que si el pes, que si les nàusees, ... Tot és menjar. L'ésser humà, des d'abans de nèixer, éssent un simple fetus, basa la seva existència en el menjar. No respira, no escolta, no veu, no percep. Només menja. I és clar, la futura mare ha d'atendre aquesta escala de valors del fetus i donar-li menjar, molt de menjar, bon menjar, i sempre menjar.

No és un problema nou. Ja abans de Jesucrist, Moisès va trobar-se amb la necessitat d'alimentar el famolenc poble d'Israel enmig del desert del Sinaí, i Jahvé el va ajudar proveïnt-lo de manà. I abans i tot (o després, vés a saber) els valents personatges de "El Senyor dels Anells" que s'atrevien a recórrer la llarga ruta que separa Lothlorien de Mórdor comptaven amb lembas, el menjar dels elfs, de propietats miraculoses. Al segle XX, manà i lembas han estat substituïts per Natalbén.

No l'havíeu sentida mai, aquesta paraula? El futur pare tampoc, però fa veure que sap perfectament què és, per no semblar un venusià que passa les vacances a la Terra. Totes les embarassades prenen Natalbén, perquè el fetus s'ho val i ho necessita. No pregunteu què és, pel bé del fetus s'ha de prendre.

I alguns us preguntareu: "I per la mare és bo?". Però insensats, qui pensa en la mare? Ella que vagi guanyant pes, que ja el perdrà d'aquí a uns mesos (perdó, d'aquí a moltes setmanes), primer uns quatre quilos de cop i després la resta. Ara el que compta és la dieta del fetus; i per no ser titllat de sàdic, el deure d'un bon pare és comprar Natalbén. Producte que, tot sigui dit, la Seguretat Social no ajuda a pagar. Futurs pares que em llegiu, us aconsello que no feu reflexions del tipus "doncs no deu ser tant important". Ningú us les agrairà.

Però deixem el fetus i tornem a la mare, que darrerament ha descobert que pot menjar pernil, sempre que hagi estat congelat! Santa i beneïda notícia, ja pot tastar un ibèric de bellota "à la no-frost". Des d'ara els seu rostre només s'omplirà de llàgrimes en veure una copa de vi d'Alella, ben fresqueta, i no poder beure'n gens. Hi atansarà el nas, tancarà els ulls per percebre'n millor la flaire, hi acostarà la llengua, però d'aquí no pot passar. En canvi, ja es pot donar el gustàs de fotre queixalada a un tros de pernil, amb greix i tot, sense por a virus felins.

I un dia, en una terrassa del port de Blanes, el futur pare li suggereix que tasti un seitonet. "No!", respon ella, "això mai!". "Però si els congelen pel tema de l'anisakis", insinua el pare, que de vegades pensa, i aleshores la bèstia que la mare du a dintre (espiritualment, en aquest cas) s'adona que és cert, i d'una revolada engrapa tres seitons. Mentre ella mastega com una drogaddicta injectant-se metadona, el futur pare dubta si llençar-li un quart a l'aire, per provar si la futura mare reacciona com els dofins quan reben un premi; i aleshores s'adona de la mirada aterrida de dues dones amb panxa prominent, en veure una futura membra del clan tastant "menjar prohibit".

I el futur pare pensa que la paranoia, quan està generalitzada, és molt difícil de combatre. Les properes setmanes podrà (intentar) raonar sobre el color de les parets de l'habitació, sobre si cal comprar una cosa que es diu "maxicosi" o sobre el nom de la criatura, ara que queda ben poc per saber-ne el sexe; però si a una futura mare se li fica entre cella i cella que una cosa no es pot menjar, no hi ha res a fer. "Amb les coses de menjar no s'hi juga", deien les àvies, amb més raó que un sant. I que tots els filòsofs de la història.

Viatjar amb una embarassada

Diuen que la major part de les separacions, divorcis i "descansos" es produeixen després de les vacances, quan després de mesos d'haver-se vist només a través del reflex d'una pantalla (en apagar la tele), les parelles comparteixen uns dies, i quan s'adonen de com és l'altre s'atipen de suportar-se. Passar les vacances de viatge amb una embarassada és també una prova d'amor, perquè de cop i volta el futur pare comparteix (més ben dit, pateix) la majoria de les molèsties que provoca l'embaràs.

Abans - de la fecundació, vull dir - el viatge ideal consistia en una marató de quilòmetres, carretera i manta, ciutats i més ciutats, menjar quan es podia, beure molt i dormir poquet. Sé que molts gaudiu quan les vacances consisteixen en torrar-vos a la tumbona de la piscina d'un resort, indiferents al quart món que us rodeja; però el que us escriu no ho ha tastat mai, això. De moment prefereix col·leccionar destins i emmagatzemar milers de fotos per torturar els amics en tornar a casa. Una manera de fer vacances que ara és, tot just, un bell record.

Els futurs pare i mare varen voler gaudir d'unes últimes vacances "a la nostra manera" abans de tenir la criatura, van agafar un parell de maletes, les van entaforar al cotxe, i van començar a conduir milles enllà, sense destí ni aturador... fins el primer lavabo de l'autopista. Perquè sí, pacients lectors, embaràs vol dir voler pixar cada vegada que s'intueix una tassa a menys d'un quilòmetre de distància. Al fetus li deu molestar l'olor d'orina (normal, sabent on té el caparró) i exigeix que s'expulsi a la mínima ocasió. Què hi farem, el futur pare aprèn a esperar amb paciència, i descobreix que no està sol. La gent que s'aplega al davant del lavabo d'una àrea de servei és un microcosmos digne d'un relat a part.

Entre lavabo i lavabo, però, no tot són flors i violes. Més ben dit, no només flors i violes: també hi ha menjar, molt de menjar. Diuen (amb raó o sense) que una mare ha de menjar per dos i ella realment s'ho creu. No s'hi val argumentar que no són dos, que allò que du a dins no val per un sinó per 0,4 com a molt; ella cada tanta estona ha de menjar alguna cosa o començarà el recital de Guturalia (imagineu-vos el repertori). I és clar, el futur pare acaba assegut amb ella a taula, veient-la com es fot un donut de xocolata a cor què vols, i ja em direu què ha de fer... Com a bon marit, decideix acompanyar-la perquè no se senti sola menjant. "No havíem quedat que tots dos estem embarassats? Doncs no sé quin problema hi veus, en que jo també tingui panxa...".

És clar que els que en saben diuen que ella, més que "menjar per dos", ha de "menjar pensant en dos", i seguir una dieta equilibrada (sense oblidar el temut i mortífer Toxoplasma del que ja us he dit alguna coseta); però al futur pare això no l'afecta, doncs no té cap criatura a dintre (almenys en cos, l'ànima no l'ha perduda mai). I per això, posats a menjar per menjar (per acompanyar la mare, és clar), menja el que li ve de gust: a Alemanya, bratswursts; a Itàlia, pizzes; a França, pastisseria, etcètera; i tot ben regat amb una cerveseta de mig litre. El resultat és previsible: ara entén la panxa que li surt als homes quan som pares, i així resol un dels grans misteris de la seva adolescència.

I així és com el futur pare, que creia estar casat amb la rèplica femenina de Johnny Rambo, a la que veia capaç de resistir hores i gairebé dies sense menjar, anar al lavabo o descansar, s'adona de cop i volta que l'ídol de joventut ha envellit pitjor que Sylvester Stallone i ara és humana. No pot pujar totes les escales de cop, s'atura a descansar, sempre té calor, molta calor... Però no deien que un embaràs donava vida? El futur pare espera que arribi aviat, aquesta vida de més, perquè de moment sembla que li hagin canviat la dona per Frank Rijkaard.

Viatjar amb una embarassada, però, també té coses positives. La més entranyable és que el futur pare resol un altre dels misteris de quan era jove, i descobreix per què les àvies es posaven una agulla d'estendre al cinturó de seguretat, a la part de dalt de tot: no era per decorar el cotxe, ni perquè no es fiessin que l'anclatge aguantaria una estrebada, sinó perquè no se'ls clavés a la panxa! Potser elles ho feien per comoditat, però a la futura mare se li fa imprescindible si no vol veure com, en alguna frenada a 120, el cinturó l'apreta de baix i un projecte de nen li surt disparat per la gola.

Finalment, també té coses curioses. La que més és que, ara que comença a tenir panxeta (ja són 4 meso.... perdó, 18 setmanes!!) gent de tota mena, colors i escala social s'acosta i li toca. Sí, així, sense manies: van cap a ella, li pregunten si està embarassada, i com ella no és el futur pare (que diria "no, és que em menjo als que pregunten pel meu ventre") i respon que sí tota emocionada, el curiós o curiosa agafa i, patapam, maneta a la panxeta! I ella contenta, és clar, perquè l'única cosa que troba més bonica que estar embarassada és que tothom ho sàpiga.

I el futur pare gira el cap, veu una hostessa exuberant repartint globus de publicitat de telefonia mòbil, i es queda amb les ganes d'apropar-se, dir "que puc?" i magrejar-li una mica la panxulina. "Et juro que tenia panxeta!", cridaria en defensa pròpia.