Quan el nom fa la cosa

Més lleig que matar a un pare és posar-li nom a un fill. Sembla que juguis al Scrabble, però en realitat estàs decidint com serà la seva vida, una de les circumstàncies que més el marcarà, quin mot li posaran els altres nens al col·legi, com se'l coneixerà d'ara en endavant, ... I tot plegat, amb una lleugeresa que t'esgarrifaria si estiguessin parlant de tu.

El futur pare s'enfronta a llistes de noms, llibres, santorals, consells, bromes i idees al vol. Aquest no està bé perquè és molt vulgar, aquell no el té ningú i se'n riuran d'ell. "Com vols posar-li el nom d'un futbolista?", ha de sentir quan proposa alguna idea. En descarta de ben bonics perquè li recorden a la persona que més odiava a l'institut, i se'n planteja alguns de lletjos perquè, ai carai, sonen bé al costat del cognom.

El cognom, l'altre gran dilema. Al futur pare mai li ha agradat el seu cognom, que de fet ni el seu pare (el futur avi) ha fet servir mai. Demana sempre que el coneguin pel nom de pila, igual que son pare s'ha identificat tota la vida amb el segon cognom. Però quan proposa invertir l'ordre, i que l'hereu agafi primer el cognom de la mare (potent, contundent, fins i tot sorprenent), vatua, es desperten les passions familiars i els guardians de les essències no toleren un atemptat d'aquesta envergadura contra l'ordre natural de les coses... perdó dels cognoms.

I sense saber què hi anirà al darrera, les llistes de noms es succeeixen, se'n descarten alguns, se n'afegeixen d'altres. Algú diu "aquest és bonic, no?" i el futur pare recorda que el van treure de la llista, però no sabria dir per què. "Nil" és el de "Els Joves", "Conrad" un director de cinema porno (català, però porno). "Iu" és massa curt, i "Joan" massa conegut. "Gianluca" és massa exòtic (italià, exòtic?) i "Sergi" massa fàcil de traduir al castellà. "Gorka" només desperta indiferència i "Hristo", rebuig frontal.

"Dídac és bonic", apunta el futur pare enmig de l'allau de propostes; i la sogra pregunta: "Diquè? Això què vol dir, en castellà?" A qui li importa, com es tradueixi un nom al castellà? Bé, li importa a la gent que va viure una dictadura feixista. "És Diego, però ningú li ha de dir així". "Diego no m'agrada", respon ella. Resignació.

"Roger sona bé", diu la futura mare. "Per què no ho dius tu, a veure com sona?" I el futur pare prova d'imaginar-se situacions en que hagi de dir el nom del seu fill i, palplantat enmig del menjador, dirigeix un dit al ficus mentre exclama: "Roger, que rebràs!" "Roger, t'he avisat!" "Roger, no m'ho facis repetir..." "Roger, prou!". I la mare, amb cara de resignació, fa oscil·lar el cap mentre diu que no sona pas malament.

I el nen allà dintre de la panxa assisteix, sense saber-ho, a una mena de Sudoku on l'objectiu no és trobar omplir una graella sinó etiquetar un fetus. Cal tenir contenta la família, que soni bé, que no recordi a ningú, que no marqui massa i que sigui prou original. I si pot agradar-li al futur fill, tant millor, però no és imprescindible.

Quin nom li acabarà caient? De moment s'ha dit "espermatozou", "fetus", "marrano" i "nen". El nom que s'acabi decidint haurà de millorar aquesta sèrie, i no sembla una tasca fàcil. El futur pare obre una enquesta perquè els lectors del seu diari n'opinin. Hi ha dos finalistes tot i que la llista pot variar, és clar. Al capdavall, el futur pare pensa que el nom no és tant important; ell ja en té un de pensat i per a ell, la seva criatura es dirà sempre així.

Té pebrots

La futura mare diu que tant li fa, però que ella vol una nena. El futur pare diu que tant li fa, però en el fons segueix sense veure-ho clar. I amb aquests ànims han arribat les 20 setmanes, la meitat de l'embaràs, i amb elles la "eco del sexe" (com canvien les paraules, segons el context!).

Els mètodes per endevinar el sexe del fetus són tant pintorescos que farien riure si no fos perquè hi ha gent que realment se'ls creu. La futura iaia va agafar una cadena d'or, la va fer oscil·lar per sobre la panxa inflada, i al moment sabia que allò era una nena. "Com pots estar tant segura?" pregunta el futur pare, innocent. I ella, mig indignada pel dubte, respon sense embuts "això no ha fallat mai: si dóna voltes és nena, si va recte és nen. Una vegada va encertar fins i tot quan l'ecografia havia dit una altra cosa; i fins i tot una cosina meva que havia amagat un abort a tothom es va trobar que l'anell no es movia". Què has de respondre, davant de tanta seguretat?

Hi ha gent que fa el mateix amb un cabell i l'anell de casada de la futura mare (mètode que té poc futur en els temps moderns, amb dones de cabell curt i parelles de fet). Hi ha unes taules xineses que asseguren l'èxit en la predicció, però només per a aquells que no creguin en els "cuentos xinos". La forma del bombo és una font inesgotable d'interpretacions: que si és punxeguda, que si arrodonida, que si està més amunt o més avall... Per aquí la cosa pinta nena, també. Hi ha els que diuen que si la mare està més guapa serà nen, i el futur pare se la mira i la veu guapa com sempre, clar, que per això s'hi va casar.

La llevadora escolta els batecs del cor i assegura que "això va molt ràpid, és una nena". A una amiga li dones la notícia i abans de felicitar-te exclama "serà un nen!". Per què? "Serà un nen, ho sé". La futura mare alterna els comentaris "fas cara de nena" (és clar, de què vols que faci cara?) i "tens cara de nen" (bruixa...). Els mètodes infal·libles són tants que el futur pare arriba a la conclusió que, si tothom diu la veritat, està a punt de criar un ésser hermafrodita.

I finalment arriba el moment de la veritat, l'única prova realment segura, com bé saben els que se'n van a Tailàndia de turisme sexual: mirar-li l'entrecuix. El futur pare es troba assegut un dia més a la Maternitat, criden la dona, ell cap a dins, i s'asseu a la platea disposat a retrobar-se amb un fill que, com a Poltergeist, només pot veure a través d'una pantalla. Tornen les taques grises, les exclamacions, les presumptes extremitats que només la doctora i la mare saben veure (cal estar atent i somriure quan et miren!), els acudits fàcils que tots els futurs pares que han passat per aquella cambra segur que han dit abans... Al futur pare que escriu aquest diari només se li acut preguntar, per trencar el gel, "es veu de quin color sortirà?". La doctora i la futura mare se'l miren com si hagués insultat una víctima del terrorisme, tot demostrant que no els ha fet cap gràcia, i segueixen mesurant cavitats, volums i distàncies.

De cop i volta, a la doctora se li escapa una frase que el futur pare recordarà tota la seva vida: "mira-te'l, el marrano, s'està tocant!". La futura mare no pot reprimir una expressió de desilusió, quan pregunta: "el marrano?" i la doctora li respon "sí, és un nen segur, aquí tens els testicles". I mentre la futura mare es lamenta i ja pensa en la filla petita, tot consolant-se sabent que l'hereu es troba bé de tot, el futur pare resta embadalit mirant la captura de pantalla, la foto del membre viril de la seva criatura, i reflexiona: què ha de fer una criatura durant nou mesos (perdó, quaranta setmanes), a un lloc fosc, sense ningú amb qui parlar, esperant una cosa que no sap què és ni quan arribarà? Sens dubte, matar-se a palles.

Encara no ha nascut i ja li han dit "marrano"; i el futur pare no pot evitar un sentiment de complicitat. Aquest projecte de nen li cau una miqueta millor, avui.

Epíleg:
Tot sortint de l'hospital, missatges enviats als mòbils anunciant la notícia, converses explicant una vegada i una altra la mateixa història, peticions de noms, missatges rebuts al mòbil amb els millors desitjos de felicitat, pau i amor... Tot des del carinyo, fins i tot un missatge de la futura iaia que el futur pare rep amb un somriure d'orella a orella: "doncs no havia fallat mai".

Per sempre

Quan de petit et compraven una joguina, durava fins que es trencava.

De més gran la roba només et servia mentre et cabia.

Un dia sorties amb una noia, l'endemà t'hi barallaves, i no la tornaves a veure mai més.

Un cotxe funciona uns quants anys, molts o pocs, però sempre te l'acabes canviant.

Un ordinador, un televisor, un moble, el sofà o la nevera són objectes que faràs servir fins que els llencis.

Has tingut vàries feines. Hi entraves amb ganes de quedar-t'hi, però sempre has acabat trobant-ne una altra.

El pis de la teva vida, demà pot haver-se quedat petit. Quan això passa, pots canviar de casa.

Vius a una ciutat però la feina, la vida o la salut et poden obligar a traslladar-te.

Casar-se "fins que la mort ens separi" és una manera de dir les coses, avui dia existeix el divorci.

Però el futur pare s'adona que d'aquí a uns cinc mesos, per primera vegada en la seva vida, alguna cosa serà per sempre.

Menjo, és a dir, existeixo

Fins fa quatre dies, l''embaràs era cosa de dones. El futur pare no en té cap dubte, perquè si els homes de generacions anteriors s'hi haguessin preocupat una mica, probablement moltes coses serien ben diferents de com les coneixem.

Per exemple, la filosofia hauria avançat molt més ràpid. La incansable recerca de Plató, Aristòtil, Descartes o Kant per trobar una explicació al perquè de totes les coses hauria estat ben senzilla si haguessin conviscut amb una dona embarassada: a l'inici de tot, allò que mou l'home, allò de què es deriva la resta, és el menjar.

Que sí, que el menjar ho és tot! Feu una llegida a les entrades anteriors d'aquest diari i veureu quin és el tema més recorrent: que si la toxoplasmosi, que si el pes, que si les nàusees, ... Tot és menjar. L'ésser humà, des d'abans de nèixer, éssent un simple fetus, basa la seva existència en el menjar. No respira, no escolta, no veu, no percep. Només menja. I és clar, la futura mare ha d'atendre aquesta escala de valors del fetus i donar-li menjar, molt de menjar, bon menjar, i sempre menjar.

No és un problema nou. Ja abans de Jesucrist, Moisès va trobar-se amb la necessitat d'alimentar el famolenc poble d'Israel enmig del desert del Sinaí, i Jahvé el va ajudar proveïnt-lo de manà. I abans i tot (o després, vés a saber) els valents personatges de "El Senyor dels Anells" que s'atrevien a recórrer la llarga ruta que separa Lothlorien de Mórdor comptaven amb lembas, el menjar dels elfs, de propietats miraculoses. Al segle XX, manà i lembas han estat substituïts per Natalbén.

No l'havíeu sentida mai, aquesta paraula? El futur pare tampoc, però fa veure que sap perfectament què és, per no semblar un venusià que passa les vacances a la Terra. Totes les embarassades prenen Natalbén, perquè el fetus s'ho val i ho necessita. No pregunteu què és, pel bé del fetus s'ha de prendre.

I alguns us preguntareu: "I per la mare és bo?". Però insensats, qui pensa en la mare? Ella que vagi guanyant pes, que ja el perdrà d'aquí a uns mesos (perdó, d'aquí a moltes setmanes), primer uns quatre quilos de cop i després la resta. Ara el que compta és la dieta del fetus; i per no ser titllat de sàdic, el deure d'un bon pare és comprar Natalbén. Producte que, tot sigui dit, la Seguretat Social no ajuda a pagar. Futurs pares que em llegiu, us aconsello que no feu reflexions del tipus "doncs no deu ser tant important". Ningú us les agrairà.

Però deixem el fetus i tornem a la mare, que darrerament ha descobert que pot menjar pernil, sempre que hagi estat congelat! Santa i beneïda notícia, ja pot tastar un ibèric de bellota "à la no-frost". Des d'ara els seu rostre només s'omplirà de llàgrimes en veure una copa de vi d'Alella, ben fresqueta, i no poder beure'n gens. Hi atansarà el nas, tancarà els ulls per percebre'n millor la flaire, hi acostarà la llengua, però d'aquí no pot passar. En canvi, ja es pot donar el gustàs de fotre queixalada a un tros de pernil, amb greix i tot, sense por a virus felins.

I un dia, en una terrassa del port de Blanes, el futur pare li suggereix que tasti un seitonet. "No!", respon ella, "això mai!". "Però si els congelen pel tema de l'anisakis", insinua el pare, que de vegades pensa, i aleshores la bèstia que la mare du a dintre (espiritualment, en aquest cas) s'adona que és cert, i d'una revolada engrapa tres seitons. Mentre ella mastega com una drogaddicta injectant-se metadona, el futur pare dubta si llençar-li un quart a l'aire, per provar si la futura mare reacciona com els dofins quan reben un premi; i aleshores s'adona de la mirada aterrida de dues dones amb panxa prominent, en veure una futura membra del clan tastant "menjar prohibit".

I el futur pare pensa que la paranoia, quan està generalitzada, és molt difícil de combatre. Les properes setmanes podrà (intentar) raonar sobre el color de les parets de l'habitació, sobre si cal comprar una cosa que es diu "maxicosi" o sobre el nom de la criatura, ara que queda ben poc per saber-ne el sexe; però si a una futura mare se li fica entre cella i cella que una cosa no es pot menjar, no hi ha res a fer. "Amb les coses de menjar no s'hi juga", deien les àvies, amb més raó que un sant. I que tots els filòsofs de la història.

Viatjar amb una embarassada

Diuen que la major part de les separacions, divorcis i "descansos" es produeixen després de les vacances, quan després de mesos d'haver-se vist només a través del reflex d'una pantalla (en apagar la tele), les parelles comparteixen uns dies, i quan s'adonen de com és l'altre s'atipen de suportar-se. Passar les vacances de viatge amb una embarassada és també una prova d'amor, perquè de cop i volta el futur pare comparteix (més ben dit, pateix) la majoria de les molèsties que provoca l'embaràs.

Abans - de la fecundació, vull dir - el viatge ideal consistia en una marató de quilòmetres, carretera i manta, ciutats i més ciutats, menjar quan es podia, beure molt i dormir poquet. Sé que molts gaudiu quan les vacances consisteixen en torrar-vos a la tumbona de la piscina d'un resort, indiferents al quart món que us rodeja; però el que us escriu no ho ha tastat mai, això. De moment prefereix col·leccionar destins i emmagatzemar milers de fotos per torturar els amics en tornar a casa. Una manera de fer vacances que ara és, tot just, un bell record.

Els futurs pare i mare varen voler gaudir d'unes últimes vacances "a la nostra manera" abans de tenir la criatura, van agafar un parell de maletes, les van entaforar al cotxe, i van començar a conduir milles enllà, sense destí ni aturador... fins el primer lavabo de l'autopista. Perquè sí, pacients lectors, embaràs vol dir voler pixar cada vegada que s'intueix una tassa a menys d'un quilòmetre de distància. Al fetus li deu molestar l'olor d'orina (normal, sabent on té el caparró) i exigeix que s'expulsi a la mínima ocasió. Què hi farem, el futur pare aprèn a esperar amb paciència, i descobreix que no està sol. La gent que s'aplega al davant del lavabo d'una àrea de servei és un microcosmos digne d'un relat a part.

Entre lavabo i lavabo, però, no tot són flors i violes. Més ben dit, no només flors i violes: també hi ha menjar, molt de menjar. Diuen (amb raó o sense) que una mare ha de menjar per dos i ella realment s'ho creu. No s'hi val argumentar que no són dos, que allò que du a dins no val per un sinó per 0,4 com a molt; ella cada tanta estona ha de menjar alguna cosa o començarà el recital de Guturalia (imagineu-vos el repertori). I és clar, el futur pare acaba assegut amb ella a taula, veient-la com es fot un donut de xocolata a cor què vols, i ja em direu què ha de fer... Com a bon marit, decideix acompanyar-la perquè no se senti sola menjant. "No havíem quedat que tots dos estem embarassats? Doncs no sé quin problema hi veus, en que jo també tingui panxa...".

És clar que els que en saben diuen que ella, més que "menjar per dos", ha de "menjar pensant en dos", i seguir una dieta equilibrada (sense oblidar el temut i mortífer Toxoplasma del que ja us he dit alguna coseta); però al futur pare això no l'afecta, doncs no té cap criatura a dintre (almenys en cos, l'ànima no l'ha perduda mai). I per això, posats a menjar per menjar (per acompanyar la mare, és clar), menja el que li ve de gust: a Alemanya, bratswursts; a Itàlia, pizzes; a França, pastisseria, etcètera; i tot ben regat amb una cerveseta de mig litre. El resultat és previsible: ara entén la panxa que li surt als homes quan som pares, i així resol un dels grans misteris de la seva adolescència.

I així és com el futur pare, que creia estar casat amb la rèplica femenina de Johnny Rambo, a la que veia capaç de resistir hores i gairebé dies sense menjar, anar al lavabo o descansar, s'adona de cop i volta que l'ídol de joventut ha envellit pitjor que Sylvester Stallone i ara és humana. No pot pujar totes les escales de cop, s'atura a descansar, sempre té calor, molta calor... Però no deien que un embaràs donava vida? El futur pare espera que arribi aviat, aquesta vida de més, perquè de moment sembla que li hagin canviat la dona per Frank Rijkaard.

Viatjar amb una embarassada, però, també té coses positives. La més entranyable és que el futur pare resol un altre dels misteris de quan era jove, i descobreix per què les àvies es posaven una agulla d'estendre al cinturó de seguretat, a la part de dalt de tot: no era per decorar el cotxe, ni perquè no es fiessin que l'anclatge aguantaria una estrebada, sinó perquè no se'ls clavés a la panxa! Potser elles ho feien per comoditat, però a la futura mare se li fa imprescindible si no vol veure com, en alguna frenada a 120, el cinturó l'apreta de baix i un projecte de nen li surt disparat per la gola.

Finalment, també té coses curioses. La que més és que, ara que comença a tenir panxeta (ja són 4 meso.... perdó, 18 setmanes!!) gent de tota mena, colors i escala social s'acosta i li toca. Sí, així, sense manies: van cap a ella, li pregunten si està embarassada, i com ella no és el futur pare (que diria "no, és que em menjo als que pregunten pel meu ventre") i respon que sí tota emocionada, el curiós o curiosa agafa i, patapam, maneta a la panxeta! I ella contenta, és clar, perquè l'única cosa que troba més bonica que estar embarassada és que tothom ho sàpiga.

I el futur pare gira el cap, veu una hostessa exuberant repartint globus de publicitat de telefonia mòbil, i es queda amb les ganes d'apropar-se, dir "que puc?" i magrejar-li una mica la panxulina. "Et juro que tenia panxeta!", cridaria en defensa pròpia.

"Us hem de donar una notícia...!"

Dius aquesta frase i tothom comença a felicitar-te, les dones s'emocionen i els homes et piquen l'esquena i et deixen anar alguna parida. Les més habituals són "ja era hora, nano!" i "doncs ara ja saps el que et toca". Les més punyents, "al final has caigut, eh?" o "segur que és cosa teva?". I les més realistes, "aprofita i dorm, ara que pots" i "vés-te acomiadant de tot". No cal dir de què parles perquè només amb la introducció i la cara de la futura mare, tothom ho ha donat per fet.

Efectivament, ha arribat el moment de "donar la notícia". Cal tenir coneixements matemàtics avançats per establir l'ordre, en que es farà, sense deixar-se a ningú però assegurant-se que ningú "important" s'assabenti a través d'algú altre "important però no tant". I sobretot, evitar filtracions. La frase a evitar, en aquests casos, és "no ho diguis a ningú", perquè saps que l'interlocutor la farà servir per explicar-s'ho a mig barri.

L'única tàctica que funciona és la rapidesa, però és clar, "a segons qui no se li pot dir per telèfon". És a dir, toca fer un tour per cases de familiars, amics i coneguts, combinar dinars i sopars, i aprofitar aniversaris i sants per "donar la notícia". Tampoc es pot oblidar el correu electrònic, és clar, perquè no hi ha temps d'anar a casa de tothom, i finalment recorres al xat i t'adones que t'has estalviat una bona estona... per poder anar a alguna altra casa, a menjar, xerrar i "donar la notícia".

Això sí, un sopar amb els amics, quan tens familiars que encara no ho saben perquè no has quedat amb ells fins a l'endemà, esdevé una tortura. Quan et diuen "oi que t'has engreixat?", et quedes amb les ganes de respondre "no tant com la panxa de la meva dona", però et calles perquè encara no toca. De fet, t'has engreixat perquè fa una setmana que no sopes a casa, sinó que t'afartes de truita de patates i d'embotits a les cases on reparteixes la Bona Nova, però no ho pots dir. Has de mentir sense escrúpols, i saps que el pitjor serà quan al cap d'unes setmanes sigui a ells a qui toqui dir-los "la notícia", i et responguin "però al sopar ja ho sabies, cabró?". Què hi farem, ells no entenen de diplomàcia.

Dones la notícia i el món s'atura durant uns minuts. Estàs comunicant que la teva vida canvia, que tot el que has conegut s'acaba i comença una altra cosa. Li estàs fent saber als teus companys de taula que d'ara en endavant, ets com aquells que has estat criticant durant anys i anys. Obres el teu cor i reconeixes que estàs content, que estàs il·lusionat. A qui li tens més confiança, li confesses que estàs cagat de por. La sogra es queda badada i mira inquisitivament la seva filla, perquè estava segura que tu no volies tenir nens (cosa que tu t'havies encarregat de deixar-li ben clar). Els teus pares pensen "vaja, un altre cop a fer d'avis", ara que els teus nebots ja tenen una edat. Hi ha tota una col·lecció de reaccions a un moment en que estàs concentrant sentiments, temors i esperances que has trigat trenta anys en modelar.... però una cosa és comuna, i és que el moment dura cinc minuts, com a molt. Potser deu.

No us enganyeu, futurs pares, només sou un altre número de la llista. Sou el primer, el segon, o el penúltim pare del grup que hi ha reunit, res més. Si a la taula hi ha pares amb fills, no haureu acabat d'explicar-li al que teniu més a prop que queda un mes per la segona eco, que aquest ja tindrà una orella en la nena que demana anar al lavabo, i us anirà fent que sí amb el cap mentre s'aixeca de la cadira. I quan us gireu per seguir explicant-ho, ja ningú us farà ni cas, doncs estan explicant-se com és de difícil trobar plaça a les guarderies o l'apassionant món de la caça del cangur (de la cangur, més ben dit).

I si no hi ha pares, pitjor encara, perquè les vostres explicacions seran la cosa menys important del món. Un cop s'hagin acarnissat amb el vostre estat, el tema de conversa serà la dimissió de Joan Laporta, la portada de l'Interviu de la setmana, o algú recordant com vau llençar un company de classe al contenidor fa 20 anys. Perquè ells no tenen ni idea del que és una eco, i tant els fa que els expliquis que d'aquí a un mes fareu la segona, i aleshores sabràs el sexe (bé, sí, algú gira el cap quan sent la paraula 'sexe').

Però aleshores el futur pare mira a l'altre extrem de la taula i veu una parella que es mira amb cara de circumstàncies. Han celebrat la notícia amb una efusivitat justeta, i quan veuen que són observats, fan com si no passés res. Però sí que passa... potser els has aixafat la notícia? O potser ho intenten però no se'n surten? Si és el primer cas, rius per dintre, burlant-te de les collonades amb què es preocupa la gent. Però per si és el segon cas, no ho fas, doncs des de fa uns mesos ja saps com de malament es passa en aquests casos.

És el món del futur pare, agredolç com poques coses, una de freda i una de calenta, contrastos i més contrastos. I el futur pare s'adona que, a poc a poc, ja comença a pensar com un pare de debò, tot i que no vol ser com els altres.

La meva primera eco

Al primer trimestre... perdó, volia dir a partir de la setmana que fa dotze (recordeu! un bon futur pare compta per setmanes!) hi ha dues coses a explicar: com es va donant la notícia a tothom i la primera ecografia (la "eco", en l'argot de la secta). Començaré per això últim, perquè les notícies encara no estan donades del tot.

La primera eco és la primera experiència real del futur pare amb l'embaràs. Per primer cop des que es va acomiadar de l'afortunat espermatozou campió, estableix alguna mena contacte amb l'hereu, concretament visual. Per primer cop veu la cara del seu fill (o filla, el futur pare no s'hi fixa en aquests detalls), i la primera impressió és la d'estar veient una pel·lícula de terror.

No cal dramatitzar, primer de tot situem-nos: la feliç futura mare amb la falda arremangada, estirada en una camilla que recorda les escenes més truculentes de Re-Animator, amb el ventre untat d'una pasta llefiscosa, i una gran pantalla plana al davant, primer tota negra i després plena d'ombres. Cada vegada que l'aparell que li restreguen per sobre es mou, les ombres es desplacen i s'orienten com si una càmera s'hagués introduït a les tenebres de Mórdor. Finalment, la tenebra agafa forma i, quan el futur pare deixa de preguntar-se què volen dir els numerets del voltant i es fixa en la imatge, al mig hi té quelcom semblant a un ésser viu.

L'experiència del futur pare ja sabeu que és escassa, perquè mai li havien preocupat aquests temes. De tant en tant algú "li donava la notícia" ensenyant-li "una eco", i ell mai hi va saber veure res. Li deien "sí, mira, això són els ulls", "aquí tens el caparró", "ja se li veuen les mans", però ell només sabia veure-hi ombres. Ara, amb allò en moviment, sí que hi veu quelcom, i s'espanta. Sembla tant fràgil... De cop i volta fa una mena de sanglot, i un diria que ha de caure. S'esgarrifa amb cada pressió de l'aparell maligne que ensenya aquelles imatges, com si aquella cosa que té al davant, a la pantalla, anés a rebentar en qualsevol moment.

El pitjor és quan la càmera s'orienta de front i veu, sense avisar, el fetus mirant-lo amb una cara cadavèrica (és normal, només se li veuen els ossos) i una maneta perfectament formada el saluda. Només falta sentir una veu que digui, com en els clàssics de Stephen King, "papa, ets tu?" per caure de cul del tamboret que ocupa.

El futur pare per primer cop exerceix de pare, perquè per primer cop el seu futur fill té forma. Fins ara tot eren paraules (de la gent), sensacions (d'ella), temors (d'ell). Ara el futur té forma, una forma esgarrifosa i ombrívola, però forma, al capdavall. Diuen que creixerà, que ara fa uns 7 centímetres, no-sé-quant de "pliego nucal" (catalans, oblideu-vos, la normalització no ha arribat del tot al món de la paternitat) i que la probabilitat que surti Down és de una entre 8800. Bonica xifra, sembla que almenys els futurs pare i mare s'estalviaran pagar una "amniocentesi" (una altra paraula de l'argot de la secta que, aquesta afortunadament, no caldrà explicar gaire).

La primera eco també és la primera ocasió per prendre contacte amb l'hospital on naixerà la criatura. Situa la cafeteria, es pregunta què farà amb el cotxe aquella nit (perquè les dones sempre trenquen aigües de nit), es planteja com se li faran de coneguts els passadissos, comença a preguntar-se quina habitació els tocarà, i quin torn d'infermeres, és clar...

Afortunadament el tindran a la Maternitat, ben a prop del Camp Nou. Si el part és un cap de setmana, pot arribar-s'hi en cinc minuts, ni que sigui a fer-lo soci... Ho entendrà, la futura mare? El futur pare es planteja que potser va tocant explicar-li que existeix aquest diari. Pot començar dient que "té una notícia"...