Impuntualitat

Se'l veu tens, al futur pare? És normal. Ha aparegut un tal Murphy, aquell que assegurava que "si una cosa pot sortir malament, ho farà", i li ha complicat indescriptiblement la vida. Fa tot just una setmana es va assabentar que després de l'estiu s'haurà d'enfrontar a unes oposicions en les que si no queda primer se'n va al carrer. Heu de saber que com a bon català, el futur pare és funcionari interí, i ara li toca demostrar que és vàlid per seguir vivint tota la vida dels impostos dels altres. Feu comptes: si els exàmens poden ser entre octubre i desembre, queden uns 9 mesos... Us sona, la xifra? Cal parlar i en parla amb la futura mare, que admet que seria prudent fer una pausa en "el tema". La paternitat no pot esperar un any més, això és innegociable, però sí troba prudent evitar que el part pugui ser el dia abans de l'examen. Parlant la gent s'entén.

Us havia parlat de Murphy, oi? No podia ser d'altra manera: a l'endemà d'aquesta conversa, arriba el tren. A la regla li dius TGV perquè la seva fama de puntual ha quedat en entredit. Passa un dia, dos dies, tres dies... Avui ja són quatre dies - com quatre làpides - sense estrenar compresa quan tocava. Són quatre dies com quatre eren els Genets de l'Apocalipsi. El futur pare ja tremola, com es pot tenir tanta mala sort?

La primera prova d'embaràs se la va fer ella sense avisar, la segona forçada per un marit frenètic. Als rituals de cada matí se'ls ha afegit la pregunta "ja t'ha vingut?", una cursa femenina cap al lavabo abans que s'escapi el pixum, una espera de dos minuts que semblen anys, i l'observació minuciosa d'una franja blanca amb un palet blau, posant cara de bohemis davant d'un quadre a la Tate Gallery, que només s'acaba quan un dels dos convenç l'altre que el segon palet blau no apareixerà avui.

Us heu fet mai proves d'audició? Et tanquen a una capsa i has de dir si sents o no un soroll. Després de deu minuts, ja sents fins i tot com la teva sang agafa les corbes a les artèries, i no saps si considerar-ho o no 'soroll'. Doncs amb la barreta blava et passa el mateix: la barreta és allà, amagada, i de tant mirar t'adones que la franja blanca és diferent en el punt on hauria d'aparèixer. Veus un to blauet que no saps si és suficient o no per considerar que la barra 'ha aparegut'. Finalment, però s'imposa la lògica: aquella ombra no és una barra.

Han estat dues proves negatives però el futur pare no pot cantar victòria. Ara resulta que és normal, que la prova cal fer-la al cap d'uns quants dies d'estar embarassada i fins i tot així no és segura. És una altra d'aquelles coses que "tothom sabia" menys el futur pare, que sempre va pensar que una es quedava embarassada, pixava sobre un pal i donava la notícia. Ni Dant podria expressar amb prou contundència el purgatori que s'amaga darrere la realitat. Per a ella són dies de no menjar embotit, no veure vi i trobar causes amagades a cada mal de pit, cada mareig o cada nàusea.

Per a tu és un continu teatre, doncs ni amics ni familiars saben que "ho esteu intentant", i cal buscar respostes astutes per no mentir quan algú fa la pregunteta de rigor. Penses en el futur i vols evitar haver d'explicar algun dia per què, quan vas dir que no ho estàveu intentant, ella ja estava embarassada. Que una cosa és no dir res i l'altra enganyar als que hauran de cuidar la criatura quan tu te'n vulguis anar de viatge amb la dona. La tensió pot amb tu i demanes a qui sigui que apareguin, d'una maleïda vegada, o bé la regla o bé la punyetera segona barra blava. Tant et fa ja quina de les dues surt primer, però sisplau que rebenti això. Si està embarassada, a assumir el que vindrà, i si no ho està a emborratxar-se i "tornar a intentar-ho" d'aquí a dos mesos. Però que surti.

I la regla segueix sense sortir.

Temperatura

El millor moment del dia és, sens dubte, quan als pocs segons de llevar-te alliberes la bufeta. No, no et confonguis, no em refereixo a la palla que es feia el protagonista d'American Beauty, sinó a la casta i confessable pixada matinera. Un formigueig et recorre tot el cos i, per uns moments, experimentes una felicitat que la millor farlopa no podria superar.

I mentre expires de plaer i sacseges l'última goteta, aquella que inevitablement t'embrutarà el pijama, gires el cap i veus un termòmetre groc a sobre de la pica, fora d'una funda de plàstic vermell que sens dubte és seva. Recordes llavors que fa vint minuts, quan el teu ràdio despertador sonava per tercera i penúltima vegada, ella s'ha llevat, ha anat al lavabo, ha estat una estona i segurament ha tornat perquè fa un moment hi era, tot i que no sabries dir quan ha tornat. S'ha pres la temperatura?

Finalment renuncies a assecar la goteta que t'ha quedat dintre la pelleringa, al pijama ja no li vindrà d'aquesta, i te'n tornes cap al llit decidit a no adormir-te o faràs tard a la feina. T'estires al costat d'ella, et tapes ben tapadet amb la manta, i l'envoltes amb el braç.
"Que et trobes bé, amor meu?", li preguntes.
"Mmmmmmm", et respon ella, i decideixes que ha dit que sí.
"Segur, vida meva?" insisteixes. Després de tants anys casat ja has après a no conformar-te amb el primer "sí".
"Que sí...." torna a respondre, aquest cop amb més claredat però sense treure el cap de sota la manta.
"No estàs constipada? No m'enganyis que jo ho sé tot..."
"Per què ho dius?" i ara ja gira el cos i la seva cara travessada per les marques del coixí surt de sota la manta.
"Ja he vist el termòmetre al lavabo. Què tens febre?"

Ella riu d'orella a orella, amb aquella carona que es reserva per quan el seu futur fill li pregunti com es corden les sabates, i t'abraça ben fort. No està malalta, et diu. S'ha mesurat la temperatura per saber si ha ovulat, i de tant cansada que estava, aquest cop no ha desat el termòmetre a l'armari.
"Aquest cop?" Li preguntes. "Que fa molts dies, que ho mesures?" I ella decideix que ja ha dormit prou, s'incorpora, i del calaix de la tauleta de nit en treu un full mal doblegat, amb una graella i una línia que la travessa, normalment per les caselles baixes excepte en les dues últimes, que puja de cop.
"Quan les dones ovulem", t'explica amb una veu que denota que es mor de ganes de que ho sàpigues, "ens puja la temperatura del cos. L'òvul és fèrtil durant un dia com a molt, mentre que l'esperma aguanta fins a tres dies allà dintre, esperant." Això últim ho ha dit com si parlés d'una guineu emboscada per atrapar un conill, i quan t'adones de la comparació que acabes de fer, la libido et baixa de cop.

Per treure't del cap la imatge d'unes urpes escapçant la tràquea d'un pelut blanc cobert de sang, et poses a pensar en números. Pel que diu, es quedarà embarassada si ho feu fins a tres dies abans de que li pugi la temperatura. Avui és dilluns, ho vau fer dissabte, és clar. Mires la gràfica. Si allò és la temperatura, va pujar diumenge... La mires i ella et somriu.

Te'n vas corrent al lavabo, amb uns torçons que et dificulten caminar. Tal com t'asseus a la tassa buides el sopar d'ahir, tal és la cagalera que t'ha atacat de sobte. Des de l'habitació sents la veu d'ella, tota feta d'amor i afecte, que et pregunta sense malícia: "que et trobes bé?"

De visita

De moment no es queda. Passen els dies i les setmanes, des que el futur pare va començar a ser-ho, i segueix la calma.

Tres nous embarassos, tots ells del cercle d'amistats (la família segueix cedint-nos el protagonisme), han augmentat una mica més la pressió, si això era possible; i com el brau que a mitja corrida es pensa que res no li pot anar pitjor i aleshores rep l'estocada al clatell, ha arribat la notícia d'un part que gairebé havies oblidat. Una de les millors amigues de la dona, de les típiques que mai volia ser mare, ara ja ho és, i toca anar-la a veure.

Les visites als nous pares poden semblar moments durs, però no ho són pas. Durant una estona ningú pensa en la teva paternitat, la teva dona es distreu amb una criatura als braços (tant fa si és o no teva), i té algú a qui fer preguntes sense posar en evidència d'on li venen els dubtes. No és el mateix preguntar si els nens deixen dormir, enmig d'un dinar a cals sogres (amb les immediates mirades punyeteres per part dels cunyats cap a tu), que fer-li la pregunta a una mare que acaba de tenir un fill i gasta unes ulleres de dona maltractada (en aquest cas la immediata mirada és del pare suplicant compassió, mentre la mare diu que "i tant, si és un encant!").

Vas a visitar a uns nous pares sense saber ben bé si felicitar-los o donar-los ànims. L'hospital és un lloc on operen la gent que està malalta, i on la situació només és agradable quan han aconseguit acabar amb el problema. És també així, en un part? Els metges han acabat amb el problema? I aleshores què hi fa aquell nen allà, dins d'una peixera amb el seu nom? I si tot fos tant alegre, ¿per què la mare sempre fa cara d'estar destrossada i el pare d'haver explicat per setantena vegada que tot ha anat molt bé i la fitxa tècnica del nounat? (pes al néixer, semblances raonables, setmanes de gestació, cesària o vagina, ...)

Són coses que hauràs de passar com a futur pare, però tu no t'hi veus. Si t'acosten el nen perquè l'agafis i no ho fas per si cau i es trenca; com hauràs d'agafar el teu propi fill? Bé, potser és cert i aquestes coses surten soles; de moment toca anar a veure els que t'han passat al davant i fer-los algun regal. Què els regalaràs? Tu ho tens clar, i s'ho dius a la dona. Ella primer et mira com si haguessis explicat un acudit, però el somriure se li gela als llavis quan s'adona que ho dius seriosament. Posa cara de sorpresa, esperant que li diguis "m'he quedat amb tu", però els segons passen i comença a plantejar-se com dir-te que és una bajanada. Però no troba motius per fer-t'ho veure, i finalment s'adona que si no troba raons és que potser has tingut una bona idea.

A desgrat però més convençuda, no t'acompanya a Prenatal per comprar un trasto anomenat "moisès", car i que durarà dos mesos, ni a una botiga de joguines a per un pelutx que engreixi un atapeït prestatge i criï pols fins que al cap d'uns anys el nen el buidi per posar DVDs. Entreu a un súper i trieu el regal, un regal car, útil i que sens dubte recordaran durant molt temps. Teniu grans dubtes per triar el model, en canvi les talles són molt més clares. Pagues i surts cap a casa desitjant no trobar-te cap conegut pel carrer, a veure com li expliques què fas amb un paquet de bolquers sota el braç.

Pressió

Quan ets un futur pare, has hagut de viure donant explicacions a tothom. És una lliçó que els pares "de debò" mai van haver d'aprendre, perquè ells van fer el que tocava quan tocava. Els va arribar el moment, van 'deixar la llavor', i au, a viure perquè visqui un altre. És el que s'esperava d'ells.

En canvi, tu has hagut d'explicar sempre el perquè, no del que has fet - que això ho voldries explicar però no li interessa a ningú - sinó del que no has fet.

Has arribat a la trentena, i més, i el fill no ha vingut, però la resta del món està convençuda de tenir raó. Amb la mateixa seguretat que ostentaven quan t'ho deien amb vint-i-pocs, segueixen sabent que "ja et va tocant", i quan et veuen et recorden "que ja tens una edat!". Sense cap pudor li diuen a la teva dona, sabent que ho sentiràs, que "se li està passant l'arròs"; i mentre riuen amb el del costat per l'ocurrència - tant original - que han tingut, ella et mira amb cara de tristor i et fa sentir trist, perquè saps que ella ha estat sempre la que menys ganes té de que se li passi l'arròs, i ets tu qui el cova i el cova sense miraments.

Però ara, quan afrontes la paternitat com un malalt terminal quan mira als ulls a la parca, ja no et sents pressionat perquè en el fons saps que el partit el vas guanyar aguantant fins aquesta edat. Has fet tot el que havies de fer, i quan la teva sogra et diu "jo a la teva edat els tenia tots tres, i ara mira, ja són grans i puc fer el que vull, a tu t'agafaran amb massa edat per gaudir-ho" tu li pots respondre, per fi, "jo he fet amb trenta anys el que tu has de fer amb quasi seixanta, no t'ho canvio". I mentre la teva dona t'escridassa perquè aquesta no és manera de parlar a la seva mare, abaixes el cap però estàs satisfet perquè aquest triomf ningú no te'l traurà.

Quan en tenies vint-i-cinc havies d'explicar per què no feies avis als teus pares, i ara que en tens gairebé trenta-cinc saps que els hauràs d'explicar què t'ha agafat per fer-ho a aquesta edat, que ells ja no estan per cuidar criatures i que ja t'ho faràs. És la teva vida: anar donant sempre explicacions; però t'agrada perquè, si no, hauries fet fa molt de temps el que tothom esperava de tu, renunciar al que més volies per donar als altres el que més volien ells. Per això et van pressionar durant tants anys, i per això mateix no els vas fer cap cas.

Ara, quan el futur pare ha arribat a una edat en que els amics tenen més feina explicant-se els problemes que donen els seus fills ("tot i que compensa") que tocant-te els pebrots amb els fills que tu no tens, ara que la família comença a oblidar-se que et van fer fèrtil per seguir existint, ara que el director de la Caixa no inicia totes les converses preguntant-te "i els fills, què, encara no us heu animat?"; en definitiva, ara que els que et pressionaven estan desprevinguts, veus proper el moment d'una revenja que només tu sabràs que ho ha estat.

Fins i tot tens ganes de ser pare per poder donar la notícia. Ells es pensaran que tenien raó, però tu els deixaràs fer, perquè només tu sabràs que has donat la notícia quan a tu t'ha donat la gana, i no quan ho haurien volgut ells. Podràs pensar, satisfet, que has fet les coses perquè has volgut, no pel que dirà o pensarà la resta.

La pressió no els haurà servit de res, aquest serà el teu triomf. L'hauràs de gaudir sol perquè ningú més se n'adonarà; però això a tu tant et fa, seràs feliç perquè, per una vegada, no hauràs de donar explicacions.

"Va ser a la primera"

El futur pare està acollonit. No aconsegueixes afluixar el nus que t'escanya l'esòfag des que, fa un parell de dies, la il·lusionada futura mare va anunciar amb rebombori de campanes i ball de cheerleaders que la regla no acaba d'arribar.

Sempre havies trobat patètic l'orgull que desprenen els pares de debò quan, entre l'admiració i l'enveja dels altres pares-pares, afirmen que "va ser a la primera". Davant d'aquesta constatació, l'escèptic sense fills es qüestiona la intensitat amb què practiquen l'antic art de la fecundació (cada quant carden, parlant en plata); doncs si un embaràs no es coneix a l'instant, per saber que "va ser a la primera" cal no haver-ho fet des d'aleshores. Fer-ho a la primera és sinònim d'activitat sexual escassa però intensa? Per a tu, preferiries molts intents fallits, sens dubte; tot i que confies tant en la teva potència que estàs segur que no seràs menys. Els teus espermatozous no poden ser pitjors que els del teu cunyat, et repeteixes.

Ara que ha arribat el moment, però, hauries preferit empassar-te l'orgull i comptar amb "tropes" paralímpiques, que haguessin mort en l'intent de conquerir el preuat òvul. La dona esperava la regla per divendres, és dissabte i als tampax els anomena "Ronaldinhos" perquè en el que porten de 2008 encara no s'han estrenat. Et dutxes amb aigua fresca quan t'adones que aquesta comparació, digna d'un gag de Cruz y Raya, demostra que estàs perdent els papers; intentes calmar-te i reflexiones: "ho sabies, tens els capgrossos ben posats, la teva potència és antològica, havia de ser a la primera". Com no funciona, optes pel tremendisme: "algun dia havia d'arribar". Finalment, respires fons i decideixes: "l'última barricada s'ha rendit, però encara et queden nou mesos, tota una vida per fer coses si aprofites bé el temps".

Però a l'endemà, la dona et diu que no ha dormit bé, i quan t'interesses per la seva salut la resposta ("tinc els pits molt inflats, això ja ens passa, a les embarassades") aconsegueix que rebroti l'angoixa. "T'has fet la prova? Tens vòmits? Notes panxeta?" Ella riu, beneïda innocència, encara és massa aviat per tot això. Però el somriure no és només burleta sinó satisfet, angelical, d'il·lusió mal amagada, és el desig d'explotar d'alegria contingut en un rictus als llavis. Tu també rius, perquè no vols posar cara de pena. Ets el convidat d'honor a la festa de la maternitat, i malgrat sentir-te com un polític fent campanya a la Boqueria (ridícul, fora de lloc), no vols aigualir la festa. Vas prometre que ho faries bé, recordes?

Fa dos dies que cada esternut, cada migdiada, cada àpat, cada indisposició, és un símbol d'embaràs. Fins i tot una taca de sang a les seves calcetes és normal, "ha d'haver una mica de pèrdua". La milla verda s'acaba, i ben aviat hauràs de pensar com ho expliques a amics i coneguts. T'has fet a la idea que el proper cop que us trobeu a la terrassa de sempre passaràs la mà per l'espatlla de la teva dona mentre, tot recolzant-te a la cadira com un reietó, assegures que "va ser a la primera". Aleshores reps una trucada al mòbil.

"Ja no ets papà". Aquesta frase havia estat, des de sempre, una brometa entre vosaltres per dir, amb paraules més amables, que l'alien del vostre matrimoni, la temuda i apocal·líptica regla, feia acte de presència. Fa dos dies hauries rebut aquest bany de sang regant-lo amb cava. Avui, però, en sentir la notícia, al fons de l'estómac notes una engruna de decepció. No haurà estat a la primera.

"Ho estem intentant"

Ella t'explica - amb tota naturalitat - que a la feina s'ha tallat un dit amb un paper, i que deixa de prendre la pastilla. Et quedes embadalit mirant la cullera plena de sopa, i penses que no et pots queixar, almenys t'ha avisat!! Des d'aquell moment, al llit ja no folleu ni dormiu, sinó que algunes nits "ho intenteu" i d'altres "no el busqueu".

Perdó, he comès un error amb el temps verbal; les expressions correctes són "ho estem intentant" i "aquests dies no l'estem buscant", perquè només s'utilitzen quan parles amb terceres persones. Una etapa inevitable en el via crucis del que deixa d'ésser humà per convertir-se en pare, és muntar una roda de premsa per donar a conèixer al món els teus progressos sexuals. Tothom ha de saber quants cops "ho intenteu" a la setmana, a quines hores, i si ho feu amb música o en silenci.

Et sorprèn la naturalitat amb què cal parlar del tema. Ets en una terrassa d'un bar, fotent-te unes braves regades amb una Moritz ben fresqueta, i la dona del teu germà t'explica que fa dos mesos que follen dilluns, dimecres i divendres per aprofitar les fases lunars. I tu has d'assentir mirant-la als ulls amb cara de naturalitat, enlloc d'imaginar-te-la nua i suada. Quan "ho intenten" no hi ha sexe, només biologia. Els has de veure com una parella de mandrils penetrant-se; i pensar una altra cosa és ser un depravat.

En aquestes posades en comú, tant naturals, no és important saber si la teva dona arriba a l'orgasme, si tu ets capaç de repetir, o la postura adoptada. Durant els pitjors claus de la teva vida, has deixat de ser un semental i et converteixes en una vaca lletera, la utilitat de la qual es limita a ser munyida per obtenir-ne una massa viscosa blanca, i apa, fins demà. Ja no veus cap plaer en una palla, convertida en un genocidi de tant que has arribat a sentir la dificultat que té cada espermatozou per assolir el cobejat òvul. Pel carrer ja no veus dones amb formes voluptuoses; t'imagines vagines més o menys carnoses, més o menys lubricades, i una manifestació de microscòpics punts blancs prenent a l'assalt un úter llefiscós entre crits i brams de desesperació per no haver estat ells els triomfadors.

Et diuen que mentre dura l'ovulació, la dona augmenta la seva libido fins a nivells insospitats. Potser és cert, però a tu et sembla que és una apreciació subjectiva: a qui us vegi junts, ella li deu semblar una bèstia sexual comparada amb el teu estat d'apetència, comparable al de Benet XVI. I és que cada vegada que us hi poseu (perdó, volia dir "ho esteu intentant"), a cada envestida, un sentiment de responsabilitat t'aclapara. Serà aquesta la bona? Amb aquest moviment del culet estic creant, finalment, una vida? Et concentres perquè aquests rampells no et facin destrempar, però alhora vols evitar com sigui pensar en Scarlett Johansson, en un instant així!! No podries suportar veure la mare jugant amb un nadó, i pensar que el pobre no és ben bé fill d'ella, sinó que fou concebut bastard (de pensament).

El pitjor de tot, sens dubte, és veure que passa el temps i no hi ha resultats. No ho dius per tu, que acabes de començar "a intentar-ho". Ho dius per tants i tants amics que, tot cofois, van anunciar a bombo i plateret les seves primeres copulacions, i uns mesos després s'enfrontaven a mirades involuntàriament burletes, dubtoses de la masculinitat d'ell o de la fertilitat d'ella, depenent de qui dels dos fes més ràbia.

Tu ja has deixat clar que no vols ser com ells, i poses una norma: el futur pare que no ho veu clar no li diu a ningú que "ho esteu intentant". Ja els avisaràs quan toqui; si no el dia del bateig, potser als dos mesos d'embaràs. Però ni de conya vols sentir la sensació d'una mà amiga tustant-te l'espatlla amb afecte mentre sents, amb tota la solemnitat del món, "escolta, heu pensat d'anar a algun especialista?".

Àcid

El primer dia de la vida del futur pare escèptic comença sempre quan, entre pots de colònia, cremes de la cara i raspalls del cabell, trobes una capsa que no havies vist abans. Primer penses que la dona té mal de cap, però això no quadra amb el que va passar la nit abans...

No li donaries més importància si no fos perquè això, que sembla un medicament, desperta sensacions contradictòries: no l'havies vist mai abans, però et sona molt. Hi penses mentre acabes d'afaitar-te, tot mirant la capsa de reüll. Et fas la taronjada de cada matí, però avui estàs més despert que altres dies, perquè la maleïda capsa et fa rumiar més del compte. En sortir del portal de casa has d'esquivar una parella de nenes amb xandall camí del cole (i que parlen a crits perquè l'iPod que comparteixen no els deixa sentir bé el que diuen), perquè capficat en la capsa gairebé els has caigut a sobre. Elles ni s'adonen que has passat a pocs mil·límetres.

És al metro, assegut amb el diari sobre les cames, mirant embadalit una portada per a estúpids del diari Qué!, quan per primer cop lligues el nom del producte amb alguna cosa. Alguna notícia de política t'ha semblat llegir de lluny quan una veueta al teu cervell assegura: "el responsable de este atentado es la banda terrorista ETA". La frase ha estat tant nítida que la teva primera reacció és girar el cap, però el sudamericà que et flanqueja sembla tenir altres cabòries. Després t'adones que la veu era d'Ángel Acebes, i és aleshores quan el pensament fa un d'aquells salts acrobàtics que permeten superar un bloqueig, i la paraula que pensaves apareix de cop: àcid bòric.

"La meva dona fabrica explosius?" Tu fas la pregunta amb bona fe, però les rialles de les companyes de feina, totes elles mares de dos fills, et fan avergonyir d'haver-la plantejada. Fins i tot un administratiu tres taules enllà, de qui mai hauries dit que sàpiga què és un bolquer, et mira amb condescendència i un somriure burleta, compadint-se de la teva ignorància. Però què no ho sabies, home de Déu? "No, al curset prematrimonial ningú va parlar d'àcids", respons tant agressivament com pots sense caure en l'insult. Et rebenta quan tothom sap d'alguna cosa i tu no, però no pots evitar-ho, has entrat en un món nou i has d'aprendre a garrotades.

Una secretària que ronda la cinquantena, bona persona com poques, et deslliura del paper de mona del zoològic a qui han donat una escopeta de plàstic i no sap què fer amb ella. "Em sembla que a la teva dona li ha saltat l'alarma", diu amb to maternal. Els altres lamenten no haver tingut temps de llençar-te uns cacauets, però adopten amb rapidesa el paper de tertulians que tot ho saben i de tot opinen. Que si la dona comença a prendre l'àcid fòlic abans de quedar embarassada, que si així el nadó sortirà sa, que si a la Marató de fa tres anys van dir que ajuda a combatre malalties de la medul·la, que si recomanen prendre'l a diari, que si a tu tampoc t'aniria malament prendre'n una mica, que si Letizia també en prenia, ...

Notes un mareig i ganes d'anar de ventre. No és l'emoció el que t'embarga, sinó l'angoixa més absoluta, un nus a l'estómac que no saps com desfer, i sobretot, la sensació d'estar atrapat. Seràs pare, ara ho saps i has fet tard per evitar-ho. Sabies que ella ho volia, vau parlar del tema per Cap d'Any i vas dir que d'acord, que d'enguany no passava, fins i tot t'arriscaries a afirmar que et vas comprometre a posar-hi ganes. Tot paraules, fàcils de dir i més fàcils de complir, però ara que veus que el moment ha arribat, la por pot amb tu. T'escoltes i et sents ridícul, preguntant als companys si saben quant de temps pot trigar en quedar-se embarassada. Lamentes haver-ho dit, però no se t'havia acudit cap pregunta millor: intentes tenir una conversa de pare, i veus que no pots. Són temes que se t'escapen. T'aixeques i marxes quan la conversa ja ha derivat cap al calendari menstrual i algú es gira per preguntar-te quan va ser l'últim cop que ella va tenir la regla.

Quan arribes a casa, la teva dona està més guapa que mai. No et veu com una parella, ara veus que t'adora, ets el futur pare dels seus fills, i això il·lumina les seves galtes - arrodonides per un somriure que no té extrems. Amb els ulls et transmet la seva esperança d'arribar ben aviat al paradís de tota dona, la culminació d'una vida: aquell moment en que un ésser llefiscós lliscarà per la seva vagina, rebrà una plantofada i començarà a plorar. Tu voldries anar amb ella on fos, fins i tot allà, però voldries esperar una mica. Sempre una mica, mai vindria el moment. Voldries tenir vint anys, o que els tingués ella, o tenir-los tots dos, i poder dir allò de "tenim tot el temps del món, gaudim mentre podem!". Però el temps ja no dóna més de sí, ho saps i has de ser honest: dónes gràcies a l'adolescència pels serveis prestats, i com Lot, et disposes a abandonar Sodoma sense girar el cap, per no acabar convertit en una estàtua de sal. Saps que en endavant t'espera sucre, molt de sucre; és el que vol tothom de tu.

Notes que l'emoció et pot, puja del nus de l'estomac a través de la gola, i rebenta als lacrimals. Ella ho nota, et mira amb desig els ulls plorosos, i t'abraça ben fort. Vol ser la mare dels teus fills ara i aquí. Tu estàs terroritzat. Obres la boca per dir alguna obvietat, però fas el cor fort i no parles. Acabes de decidir que seràs el pare que està buscant, és més, que seràs un bon pare. O com a mínim ho intentaràs fer tant bé com puguis, i per sobre de tot, mai diràs que va ser ella qui ho va voler. Però vols deixar una cosa ben clara, només una, però innegociable: ho seràs a la teva manera, que per això es va casar amb tu i no amb James Stewart.

Deixes de tremolar, t'asseques els ulls, la mires a la cara i per fi parles. Amb amor, però també amb sinceritat.